Adesiara ens corprenen imatges de devastacions produïdes per pluges torrencials, cops de mar o desbordaments de rius i rieres. Devastacions que afecten primordialment a l'ensorrament i destrucció d'habitatges de gent humil i senzilla. Gairebé aquests fenòmens naturals mai afecten a vivendes de luxe, sumptuoses; d'aquelles que formen part de conjunts residencials edificats a les parts altes de les ciutats, entre altres coses per gaudir d'una visió panoràmica del mar, la ciutat o de la proximitat d'un bosc o pinar. Gaudir de la Natura és un valor afegit per els que tenen més poder adquisitiu.
Jesús, que prou coneixia el dia a dia de l'esdevenir humà, tampoc li passaven per alt aquestes contingències, de les quals en treia un ensenyament fàcil d'entendre. Sempre hi ha hagut aquests ensorraments, des de la caiguda dels mítics cedres del Líban, a l'enrunament de la torre de Siloé, i tots els imperis que hi ha hagut sobre la pell del món. També als nostres dies estam vivint l'absurd de voler construir projectes personals i comunitaris de vida, fonamentals per a la bona convivència, sobre l'arena, és a dir sobre la superficialitat. Si la concepció materialista de que l'existència humana són dos dies i res més, no és estrany que aquesta es vagi construint talment es tractàs d'un decorat de pel·lícula o unes bambolines d'escenari. Un cop acabada la pel·lícula o la representació teatral, tot el muntatge ja no té raó de ser.
Començant per la persona, el que interessa és arribar a una professionalitat o estabilitat en el treball per guanyar diners; la institució matrimonial aguanta mentre el decorat extern de bellesa, atractiu i/o submissió que fomenten la passió no s'esvaeix; la família permaneix metre els fills, no creïn problemes; o els pares, no els creïn als fills; la societat aguanta mentre hi hagi "pa i toros", és a dir: "pa i diversió"; els romans ja en època de decadència moral encunyaren aquest eslògan: "Panem et circenses": Pa i espectacle.
No és estrany doncs que si els valors de la bellesa, l'atractiu sexual, l'afany de diners, la comoditat, disposar de deu euros per tirar i diversió, són els únics fonaments per a viure i conviure, tot se'n vagi a n'Orri en el moment que bufa la tempesta i bramula el temporal. Tot això és l'arena de que ens parla Jesús; la inconsistència, la superficialitat.
Per contra, la roca ferma és el Crist que aglutina en la seva persona i dóna sentit als valors autènticament humans, que pel fet de ser-ho, són eterns i no tenen substitut. Créixer en els valors humans quan se'ns poden presentar en l'aspecte negatiu de fidelitat, de comprensió, de sacrifici, d'abnegació i de sofriment, en funció de l'amor, serà garantia de que haurem sabut ajuntar la pregària "Senyor, Senyor..." amb el desig íntim i sincer de "Es faci la vostra voluntat".
Les vides paral·leles són una invenció humana; com la consabuda divisió de la filosofia hel·lenística entre ànima i cos. No existeixen ànimes per un cantó i cossos per l'altre; el que existeix és la persona com a tal. I la integritat de la persona comprèn la formació integral per a arribar a la maduresa també integral i completa segons la maduresa del Crist (Ef 4,13).
