En la vida hi ha experiències que marquen de tal manera que vénen a ser com una fita que separa l'abans i el després. Si és realment experiència, vol dir novetat; quelcom que hom no somiava ni esperava, o al menys, tal com ha succeït. I és bo cercar i provocar experiències fortes que puguin treure la monotonia de la vida. Però, ¡alerta!, que hi ha experiències que maten, en contrast amb experiències que donen vida. L'experiència temerària de voler ser déu sense Déu, aquesta és de les que maten. Voler tenir el domini, el poder i la glòria a títol personal, per les pròpies forces i mèrits, sense haver d'agrair res a ningú, és tan esgotador que allò que semblava com una alliberació es converteix en instrument de mort. És el que passà al "primer" home i a la "primera" dona davant l'alternativa d'estimar en llibertat o de ser lliures en soledat (sense amor). Es trobaren que anaven nus (Gn 3, 7). La nuesa, és sinònim de desempar, d'indefensió. Nuesa, que tantes vegades hom intenta dissimular fent-se fort darrere una fortalesa de fulles de figuera, l'arbre més fràgil d'entre els que hi pugui haver.
Des d'aquella primera por, l'home sempre ha tingut por al contacte amb la divinitat, no per la divinitat mateixa sinó per la pròpia humanitat ferida pel fracàs, tan distanciada de l'objectiu primigeni de felicitat des de l'amor. Des d'Adam fins al final dels temps serà constant la contrasenya de Déu quan es presenta a l'home: No tinguis por perquè els meus designis són de pau i no d'aflicció (Jr 29, 11). I des de Jesús, aquesta condescendència de Déu serà encara més explícita: Veniu a mi tots els qui estau cansats i afeixugats que jo us faré reposar (Mt 11, 28). Viure sol, lluitar sol, plorar sol..., això cansa molt. L'únic que no pot fer l'home és riure sol, gaudir-se sol, ser feliç sol. Així com un tot sol es pot crear la desgràcia, mai, un tot sol es crearà la felicitat. Si veiem una persona que plora sola, diem: "- Pobra, està trista". Si veiem una persona que riu sola, diem: "- Pobreta, està loca".
Jesús que cerca constantment la personal experiència del Pare en la pregària, vol que els seus amics la trobin també en el mateix exercici de la pregària, i a posta els convida a endinsar-se amb ell en els temps i espais més adients: el desert, la muntanya, la nit. Experiències fortes que es projectaran després en la vida i la il·luminaran. Sobre tot il·luminaran els moments obscurs que indubtablement es faran presents: la passió i mort de Jesús, com la seva pròpia passió i mort; com la passió i mort, humanament absurda, de dues terceres parts de la humanitat.
Sense experiència anticipada de resurrecció, difícilment hom tindrà l'esperança que no enganya (Rm 5, 5) de la resurrecció definitiva, que no serà altra que l'experiència de vida plena en el Déu de la vida. A Pere, aquesta experiència li marcà l'abans i el després. Us vàrem fer conèixer la vinguda poderosa de nostre Senyor Jesucrist... després d'haver contemplat la seva grandesa amb els propis ulls. ...i una veu que venia de la glòria majestuosa de Déu digué: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut". Aquesta veu que venia del cel, nosaltres la vàrem sentir quan érem amb ell a la muntanya santa. (2P 1, 16-18). Entrar en el núvol lluminós (experiència de Déu) sols es pot fer amb Jesús i des de Jesús. Gaudir d'aquesta experiència és passar de la desfiguració causada pel pecat a la transfiguració aconseguida per la gràcia.
