L'home és l'ésser, que viu més de futur que de present. Viure de futur és tenir uns objectius i unes metes cap on s'encamina tot l'esforç i la fatiga. Però, a voltes, somnia tant el futur que inconscientment va cremant etapes de la seva vida sense viure-les; simplement les "crema". I aquest pegar bots dins la vida engendra uns espais buits que fan consistir l'existència humana en una sèrie de baules disperses sense que tenguin una connexió harmònica per a formar una veritable cadena que en diem una vida.
No cal fer gaire esforços per descobrir que molts disturbis psíquics que necessiten d'un tractament psicològic o psiquiàtric en el fons tenen el mateix objectiu; descobrir i recuperar, en el possible, etapes de la vida no viscudes i que són imprescindibles per a aglutinar les baules disperses per a arribar a la unitat integral a que està cridada la persona humana per ser feliç. Un jove problematitzat, no és que no hagi tingut una adolescència; és que l'ha "passada" sense adonar-se'n, tot intentant ser jove abans d'hora. Una persona adulta, no és que no hagi tingut una joventut; simplement l'ha "passada" inadvertida per no viure el present en cada moment. Infantilismes, immadureses, són efectes d'haver somniat ser fruit abans de cultivar la planta i admirar la flor.
El cristià és essencialment aquell que viu esperant el futur sense oblidar el present. En la unió de present i de futur fa que, des de la fe i l'esperança, pugui dir: "Ja, ho tenc, però encara no". I això no és un joc de paraules ni una endevinalla. Ni tampoc es pot identificar amb aquella expressió tan desencisadora: "Qui espera..., es desespera".
"Ja ho tenc, però encara no", es l'expressió més curta per a manifestar que és conscient de la salvació que està experimentant en el present, però en l'esperança de la salvació definitiva. Conscient d'un present de lluita i d'esforç en el que tantes vegades necessita experimentar l'amor fet perdó, en espera d'un estat definitiu on l'amor sense matisos ni additaments sigui la seva fruïció.
Començar de bell nou un any, repetint les mateixes etapes salvadores i els mateixos trets salvífics de l'any anterior, no és sinònim d'haver perdut el temps i de tenir necessitat de recuperar aquest temps perdut. Encara que ens sembli que som els mateixos d'ahir, les circumstàncies de temps i d'espai fan que siguem distints i que, en aquestes circumstàncies noves, tenim necessitat d'experimentar una nova salvació -salvar el present- fent rendir les tasques confiades, en una actitud d'espera, conscients de la missió transformadora que està en les nostres mans. El més contrari de vetllar és dormir; dormir sobre els "llorers" de pensar que hom ja ho ha aconseguit tot; dormir sobre les cendres d'un "no hi ha res a fer". Dormir sobre el "nihilisme" de que la vida de l'home està mancada de futur.
Davant el son com a evasió o com a desencís, el profeta Isaïes posa també avui als nostres llavis aquesta pregària confiada: ¿per què deixau que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s'obstinin a no creure en vós? Reconciliau-vos amb nosaltres... ¡Oh si esqueixàssiu el cel i baixàssiu! I, de veritat, baixa; es fa present. El que cal és vetllar per rebre'l en el moment que a ell li plagui. Pot ser arribi en moments de desencís (fosca de nit) o de joia (llum de matinada). ¿Qui ho sap?
