El passat dia 29 de juny es compliren 25 anys d’una fita per a la història de l’esport i més concretament pel futbol solleric, ja que aquell dia el CF Sóller aconseguia el seu primer i fins avui únic ascens a Segona B, que després seria efímer, pel fet que l’any següent tornaria a baixar.
Aquell equip estava dirigit per un jove Nico López, que en aquell temps pràcticament debutava a les banquetes i que arribà després que Tolo Vich dimitís a mitjans de temporada essent substituït unes jornades per Alfons Ramon. El recordat Joan Piguillem n’era el president.
Després d’acabar la lliga com a tercer classificat amb 76 punts, després de fer una de les millors temporades, arribà la fase d’ascens que, en aquell moment, com es recordarà es feia amb grups de quatre clubs i ascendien els campions de cada un. Al Sóller li tocaren de rivals el Barça C, que tenia a les seves files algun dels jugadors que després serien punters al primer equip com ara Carles Pujol o Xavi Hernández, a més d’Olímpic de Xàtiva i Cartagonova.
Evidentment, no era un grup fàcil, però era cert que el Barça C no podia ascendir i això podia ser un avantatge pels sollerics.
Justament es perderen els dos partits contra els catalans, però se’n guanyaren altres dos, arribant-se a la darrera jornada amb tot a favor, es rebia a Can Maiol la visita de l’Olímpic.
Olímpic, el partit decisiu
El camp presentava un gran ambient, amb les grades plenes de públic amb banderetes del club, trompetes, coets, i com no la Penya d’en Cameta amb els seus tambors no deixant de tocar.
En aquest partit decisiu pel Sóller jugaren: Calleja, Toro, Julio, Serrano, Tito Tovar, Vera, Pedraza (Galindo, minut 52), Juanan, Molina (Duque, m. 58), Luque, Samper (Cristian, minut 76).
Les coses començaven bé, ja que al minut 4 arribava l’1-0 pel Sóller aprofitant una badada defensiva visitant, obra de Molina. Luque feia el 2-0 al minut 27 aprofitant una pilota morta a la frontal per superar al porter. I en el 67 el definitiu 3-0 en transformar Samper un penal comès sobre Luque.
El partit estava més que sentenciat i quan l’àrbitre xiulà el final el públic esclatà d’alegria, saltant molts al camp a felicitar els jugadors.
La festa s’allargà fins a mitjanit acabant fent la balconada a l’Ajuntament amb directius i tècnics i molt de públic.
Dos dies més tard la Federació confirmava l’ascens i s’intentà fer un equip per aconseguir la permanència, però no fou possible, el pas del Sóller per la categoria de bronze del futbol espanyol va ser efímera i un any després es baixava i a més el Sóller amb molts deutes era descendit administrativament a Preferent.
L’ascens va fer desaparèixer per sempre el camp de terra de Can Maiol, gairebé l’únic que restava a Tercera i posar-hi la gespa, condició indispensable per jugar a Segona B. Per cert, la seva instal·lació motivà que l’equip de la Vall jugués els primers partits a la nova categoria en camp neutral.
El Setmanari Sóller féu un ampli desplegament i, fins i tot obsequià els seus lectors amb el pòster de l’ascens que va tenir una gran acollida.
En definitiva, un quart de segle es compleixen aquests dies d’una fita històrica que quedà per sempre més a la retina dels aficionats i a la memòria d’un club que ha viscut molts alts i baixos.
