Setmanari d'informació local - 138 anys

Sóller, a l’eterna espera dels espais culturals

Diferents creadors de la Vall alcen la veu per reobrir el debat sobre la manca de locals culturals, una qüestió que apunta a la reforma del Defensora i al futur del Fantasio

L’estat de l’interior del Teatre Defensora Sollerense a finals de l’any 2022. | I.C.

Els característics neons del Cinema Fantasio s’apagaven definitivament el 1984, mig segle després de la seva inauguració. Dotze anys més tard, el 1996, s’abaixava per sempre el teló del Cinema Alcázar, una icona cultural de Sóller sobre la qual ara s’edifica un nou hotel. I, finalment, a inicis d’aquest 2023 es paralitzaven una altra vegada les obres del Teatre Defensora.
D’aquesta manera, ha quedat enrera l’acte social de compartir col·lectivament la gran pantalla, així com de gaudir en companyia dels diferents escenaris de la Vall. Unes activitats molt arrelades entre els habitants de Sóller i que la manca d’infraestructures ha desplaçat de la seva quotidianitat.


Paco Andreo, qui regentava el cinema amb més capacitat de la localitat, encara recorda com «abans, anar a veure una pel·lícula era la manera primordial de passar els diumenges amb els teus». I afegeix, «és molt trist que s’hagi perdut un local com l’Alcázar, ja que ara no tenim cap espai amb les mateixes condicions». De fet, aquesta és la mateixa sensació que apunta el fundador de la històrica productora Wilma, Francesc Pastor. «El cinema, tal com el fèiem i el compartíem nosaltres a Sóller, ha desaparegut», es lamenta el cineasta.
Així, i mentre les instal·lacions del Teatre Parroquial Victòria són cada vegada més antigues, ja fa dècades que el municipi ha quedat orfe d’un espai cultural dedicat a l’audiovisual o a les arts escèniques, mancant un recinte que pugui acollir des de les diferents expressions artístiques fins als múltiples esdeveniments socials que tenen lloc a la Vall. Tot plegat, a l’espera del que passi amb el Teatre Defensora i amb l’edifici del Cinema Fantasio, antigament centres neuràlgics de la societat sollerica i ara dos locals remots amb un futur incert, que resten pendents d’una promesa de reforma que s’ha anat posposant al llarg del temps.


En aquest sentit, diversos creadors sollerics han reivindicat la necessitat d’un recinte cultural a Sóller que permeti desenvolupar l’activitat artística en la seva totalitat. «És una vergonya que un poble amb aquestes dimensions no disposi d’un local cultural. Tenim pistes de tenis, piscina municipal, camp de futbol, poliesportiu… i, mentrestant, la part cultural pràcticament s’ha quedat en res», assenyala el cineasta Guillem Miró. I afegeix, «alguns apunten que Can Dulce o el Teatre Victòria podrien ser una sortida a tenir en compte, però aquesta proposta, per jo, no és una solució gens consistent».
Entre d’altres qüestions, els artistes sollerics assenyalen l’activitat teatral com un dels grans damnificats del panorama cultural solleric. Així, l’actriu i dramaturga sollerica Mariona Hauf adverteix que «actuam en espais que no reuneixen les condicions necessàries, i això limita tant la nostra capacitat d’expressió com la possibilitat d’arribar a més gent del poble». A tall d’exemple, la intèrpret aclareix que «l’escenari del Teatre Victòria, sense anar més enfora, no disposa ni d’una bona acústica ni d’un sistema d’il·luminació professional, i això pesa significativament sobre la nostra representació».
A més, tots els creadors adverteixen que, sense un lloc adequat i dedicat, és inviable generar un col·lectiu de creatius sòlid, actiu i perdurable a llarg termini. «Comentar les pel·lícules a través de les xarxes està molt bé, però no és el mateix que fer-ho cara a cara en un indret comú. Tanmateix, l’indret també crea la comunitat», apunta el realitzador Joan Cobos al respecte. «Al final, no disposar d’un indret on reunir-nos acaba eliminant oportunitats culturals a la Vall», explica Hauf.


Davant la qüestió de la viabilitat dels espais reclamats, els artistes proposen diverses alternatives. Per una banda, Miró apunta que «des de les institucions, s’hauria de plantejar si, més enllà dels interessos privats, interessa el caràcter cultural i artístic de les nostres creacions». I, per l’altre costat, Cobos observa que «no només s’han d’arreglar les infraestructures dels edificis, sinó que també s’ha de plantejar un pla de futur per dinamitzar adequadament el local. En definitiva, s’ha de proposar un programa atractiu per atreure la gent del poble o, d’una altra manera, aquesta hipotètica reforma no serviria per res». És, en certa manera, el mateix que apunta el cineasta Francesc Pastor, en explicar que «un temps, per exemple, fèiem una mostra de cinema local, que va aguantar 10 anys projectant pel·lícules d’arreu de l’illa».


Igualment, tots els entrevistats coincideixen indistintament en un aspecte determinat. Els artistes de Sóller troben a faltar els cinemes i els escenaris de la Vall, i no comprenen per què les diferents administracions no es comprometen més rotundament amb la qüestió. «No s’entén que un edifici com el Defensora tardi tant a arreglar-se», es dol Paco Andreo. «Me sap molt de greu no haver pogut projectar el meu cinema a Sóller. Enguany, per exemple, he realitzat dos curtmetratges i no he tengut més remei que estrenar-los a Palma», apunta Guillem Miró. I ho culmina Mariona Hauf, «a vegades, fins i tot tenc la sensació que tot forma part d’una estratègia política. Tothom s’abandera de la importància de la cultura i mai ningú passa a l’acció».


Tots els creadors, igualment, garanteixen que la societat seguirà reclamant de manera ferma aquesta petició. Miró, com a mostra, assegura que «encara que les institucions arribin 10 anys tard, no deixarem de reivindicar aquests espais». Hauf, per la seva banda, declara que «no desistirem. Llocs com el Defensora són edificis emblemàtics que hem de defensar perquè defineixen la cultura de la Vall». I per acabar, el cineasta Joan Cobos sostè que «un recinte cultural acabarà arribant a Sóller, n’estic segur».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.