Cantava el poeta Miquel Mas (Palma, 1950) fa ara un quart de segle els següents versos:
"Hi ha una llum,
que sols pertany a aquestes illes."
"Hi ha una música,
amb el so delicat de les aigües,
i la vivesa d’aquest sol."
"Hi ha una germanor,
de pobles, de sangs i de guerres.
D’amors captius."
"Hi ha l’encanteri d’hivern:
un brogit d’arbres vinclant-se
i una lluna de morts,
sobre badies retudes d’albaïna."
Es tracta d’un sentiment que sense repensar-ho gaire m’ha transmès a l’escriptora alemnaya d’orgien jueu Marte Brill, autora del llibre Der Schmelztiegal, on ens narra la seva estada per diferents països, la Península ibèrica, les Illes Balears, Itàlia i Brasil. Nascuda el 1894 a Colònia, es pogué salvar de l’holocaust hitlerià sortint d’Alemanya el 1933 i morí, acompanyada dels seus familiars i dels seus records als setanta-cinc anys. En els textos de l’obra esmentada hi ha un llarg capítol dedicat a Mallorca, que qualifica d’illa hospitalària, "insel des friedens", on la llum mediterrània, l’escalfor del cel i el blau de la mar tenen cromatismes propis, com molt pròpia és la gent que hi habita i la història que porten al darrera. Amb una mena de sorpresa i estugor passa a estudiar els autros de la fe inquisitorials contra els xuetes. Més de bon grat mostra la seva admiració envers d’aquells sollerics que derrotaren la morisme piràtica el 1561 o la calma d’uns paisatges acaronats pels accents de la llengua autòctona. Lloa la contarda de tramuntana, les platges salvatges, els petits ports de pescadors, les sopes de pa i verdura, el jardí de certa possessió rural on floreixen ametllers, cirerers i albercoquers... Visqué a Alcúdia, dins la pau d’Alcúdia, mentres les nacions europees s’armaven i rearmaven acceleradament. Visitarà Lluc amb totes les seves reminiscències medievals, santuari de llegenda. Marta Bril havia estudait literatura a la universitat de Heidelberg i amb aquell bagatge cultural es va fer periodista. És clar que a l’Alemanya que s’apropava no hi hauria lloc per a una periodista jueva i sortadament, ella, ho va saber veure a temps.
- Curiós personatge.
- Sí. I parlant d’aquella època mallorquina és obligat fer-ho entorn a la figura de Winston Churchill.
- Caram!
- I és que aquesta perpectiva, aquesta visió anticipada dels esdeveniments, aquesta precaució al davant d’ombres apocalíptiques la tingué aquell gran polític i escriptor que havia nom Winston Churchill, és a dir, sir Winston Leonard Spencer Churhill, nascut a Blenheim Palace, Oxfordshire, 1874 i mort a Londres el 1965. Diputat conservador el 1900 i vàries vegades ministre, fou primer Lord de l’Almirallat els anys 1911- 1915 i 1951-1955. Cap del partit conservador, fou l’ànima de l’esforç militar britànic durant la Segona Guerra Mundial i un dels protagonistes de la victòria aliada sobre l’Eix. Però parlem de la seva activitat intel·lectual que el faria creditor del Premi Nobel de literatura el 1953. I no és menys cert que una part de les seves escriptures literàries les va fer a Mallorca. Concretament a una cambra de l’hotel Formentor l’any 1933, quan redactava un llibre sobre el seu famós avantpassat, el duc de Marloborough. Autor també d’unes memòries en cinc toms, a més de nombrosos articles a la premsa anglesa, Churchill gaudia, realment, de notable qualitat literària. El setembre de l’any següent, el bot del prínciep de Gales atracava a Porto Pi i el futur Eduard VIII anava fins a Formentor, un lloc que destijava conèixer de tant que n’havia sentit parlar.
Pel que fa l’obra literària, en el discurs oficial del Nobel, deia Siwertz: "Aquest llibre sobre Marloborugh no és només un seguit d’escenes de batalles i un adestra defensa de l ‘estadista i l’home de guerra. És també un penetrant estudi sobre una personalitat única i enigmàtica. Es tracta d’una demostració que Churchill pot realitzar descripcions de caràcter, de forma brillant..."
