Dilluns passat, dia 8, vaig decidir reposar els nombres de telèfon que deixa davall de la publicitat de la nostra consulta que vaig deixant penjada a qualque tauló d’anuncis, o a qualcuna façana de botiga- si em donen permís. Estava quasi al final del carrer de la Lluna i n’havia reposat uns, quan em vaig trobar una amiga i en front del mateix anunci vàrem empatar la xerrada. Un gorà d’aprop de 13 anys, vaig veure com anava arreplegant tots els nombres de telèfons i esclafant-los i rompent-los. Indignat els hi vaig prendre de les mans i malgrat em vaig comedir, després d’una bona repassada, li vaig amollar: Cap d’ànnera.

Més tard el me vaig tornar topar i el vaig seguir una mica a veure si seguia fent de trapella. Ell es regirà varies vegades fins que comprova que ja no el seguia.

Sabeu que sempre he al·legat a favor de la joventut i que segons quins tipus de noticies manipulades que els volen posar a tots dins del mateix sac, com els dolents de la pel·lícula ; ja que si n’hi ha que estan ineducats, en molts de casos és, perquè els pares han passat olímpicament i no han exercit la tasca pedagògica que els pertocava. També, s’ha d’afegir, que existeix un sistema social i econòmic que a vegades no ajuda gaire, debut als valors que, segons quins mitjans de comunicació: TV, cinema, videojocs,  solen transmetre.

Els problemes de comportament; drogues, agressivitat, manca d’acceptar unes normes, etc, no neixen de davall d’una col. A vegades la insatisfacció pot provocar moltes coses. Em sembla que passarem d’una disciplina ferrea, al manco la que jo  vaig viure , a un tot val i tot està permès. Ens hem botat el camí d’enmig i ara paguem les conseqüències.

Si hagués cobrat una pesseta per cada minut de diàleg amb el meu fill per arribar a consensos, ara seria multimilionari. Traspassà la papereta de l’educació a les escoles és un autèntic error que amb el temps ho pagaran els mateixos pares que ho facin.

La convivència, el diàleg, el respecte als demés i al que constitueixen o fan els demés (exemple dels nombres de telèfon) s’ha de començar a les primeries.

A la plaça de la constitució hi ha elements amb monopatins  i amb bicicletes que baixen a tota velocitat pel carrer, que és boten la normativa, se’n rifen de la policia i vos podria assenyalar i possiblement poc m’equivocaria, els que ham començat la carrera per arribar a delinqüents comuns.

Segueix sense donar-los la culpa sencera, ja que a qui s’hauria d’estirar de les orelles i (butxaques a lo millor així reaccionarien) és als pares que han abandonat les seves responsabilitats.

Avui volia que l’article tractes sobre les pors i els missatges de por que ens dóna el sistema, perquè no ens moguem i he fet una petita introducció que res hi tenia que veure: Entendreu que el fet que em va passar em va semblar que s’ho mereixia.

Vaig per feines.

Enganxant una mica amb el darrer article, volia exposar que cada dia es troba una oportunitat de canviar la nostra situació de vida, si aquesta no ens agrada.

Vaig conèixer un amic que als seus 45 anys , respectat i amb una bona feina i un bon sou, mentre estava realitzant un acte social que li requeria la mateixa (un sopar de celebració i lliurament de guardons) li va dir a la seva dona: “No sé que collons faig aquí”. Duia 18 anys treballant a aquella empresa. Sembla que l’univers va agafar en consideració la queixa exclamativa i en 6 mesos es trobava al carrer i a l’atur, ja que segons els directius de l’esmentada empresa els hi sortia massa car. Els mateixos li feren unes propostes inacceptables per la seva dignitat, no tant com a professional sinó com a persona: Exemple de les mateixes, reduir a mitja jornada i la meitat del sou, a lo que el meu amic es va negar, ja que sabia que faria la mateixa feina a meitat de preu. Aquesta persona avui en dia treballa com a psicoterapeuta i estima la feina que fa i ha ajudat a moltes persones.

Si s’hagués enganxat a la por de quedar-se sense feina a la seva edat, possiblement hagués acceptat qualsevol proposta i ni s’hagués mogut. En canvi es preparà pel que sentia que devia de fer amb la seva vida. Salt al buit amb molta de fe (en  un mateix). Traíeu vosaltres mateixos les conclusions.

Actuar o fer en contra del que sentim, a més tenint la sensació que durarà tota la vida, crea un conflicte intern que ens passarà factura amb el temps. Ja sigui en qualsevol tipus de relació: laboral, social, de parella.

Cada un de nosaltres té un “pepito grillo” la veu de la consciència i li podem fer orelles de cònsol moltes vegades i malgrat tot ella no és callarà i ens anirà donant avisos de què estem fent un camí incorrecte: “Un camí sense cor” com tan bé explica Carlos Castaneda al llibre “El lado activo del infinito”. La seva manera d’avisar-nos n’és el llenguatge del cor o de l’ànima (emprant aquest terme baix cap component religiós, sinó com   a la nostra vertadera essència).

Per desgràcia hi ha persones que s’han arribat a crear tantes armadures a sobre que no és que no l’escoltin al llenguatge, simplement ni el senten i la desgràcia, a molts de nivells,  serà un component de la seva vida; emprant gran part de la seva energia en putejar als demés, ja que   sempre responsabilitzaran  de les seves penúries als altres o a les circumstàncies. Som nosaltres mateixos qui ens les cream i no l’atzur.

Per avui crec que n’hi ha prou i m’atur.