La producció de TV3  sobre Serrallonga, el bandoler m’ha portat a fer-me un grapat de reflexions. Pirates, bandolers, corsaris; no tot és el mateix. Serrallonga lluita contra l’ordre establert, mentre personatges amb altres denominacions com els corsaris, treballaven per encàrrec. Habitualment solia esser una corona qui contractava el seus serveis, perquè ataquessin vaixells d’altres corones de manera tapada i encoberta; habitualment per qüestions econòmiques.

La sèrie la vaig trobar molt ben desenvolupada i el planell d’actors i actrius ben triat. Per cert la banda sonora, composta per Joan Valent, immillorable.

No en escriure més sobre ella, però si em va esgarrifar l’escena de les penes que li fan patir a Serrallonga un cop detingut. A més de passar per quasi totes les màquines de tortura; el sentencien a 100 lletigades a la plaça pública, tallar-li les orelles, a esser esquarterat (enganxades amb cordes  les extremitats superiors i inferiors a quatre cavalls, esperonar-los fins que li traguessin tots els ossos i articulacions de lloc) i després penjar-lo. No acabava aquí, se’l decapitava de mort i el cap seria aficat dins d’una espècie d’urna feta amb ferros per exhibir al poble, com avís.

La tortura, dins la història de la humanitat, ha estat un element constant. Tant les físiques, mentals, i emocionals, la situació de Guantanamo n’és un exemple i confio que Barack Obama, la resolgui d’una vegada i si els que hi estan han de ser jutjats, que es faci, tot i respectant les normes dels drets civil.

La vida i la mort sembla que qui més qui manco, es veu amb capacitat d’atorgar-se el dret a administrar-la. No escric tan sols dels estats on és legal la pena de mort, sinó també de grups fora de “l’oficialitat” que també la practica. Narcotraficant, màfia, organitzacions de delinqüents comuns: ETA; sicaris que ben untats poden matar a qui se’ls senyali, pirates modernitzats (ara en lloc d’espases i armes de foc de pedrenyal, porten fusells d’assalt), maltractadors, segons quins pederastes i/o violadors, éssers per a mi totalment desequilibrats.

Anant a la pena de mort, afirmaria que en alguns Estats USA té un clar component racista, segregacionista i econòmic. Són molt menys els de raça blanca en el corredor de la mort, com s’anomena la sala d’espera, que negres, xicanos, porto-riquenys o indigents. A 19 estats s’aplica la pena de mort a menors d’edat.

A altres països, on s’aplica la llei Sharia, són les dones. Un home pot esser infidel les vegades que sigui a la seva dona i poca cosa li passa. En canvi a la dona, pot arribar a esser lapidada. I l’homosexualitat, en alguns països d’orient mitjà, també és penada amb la mort. El cas de Xina i l’execució amb un tir al cap en un estadi de delinqüents comuns, és aberrant.

No escriuré de totes les morts i assassinats que s’han fet en nom d’uns déus que s’han fet a la seva imatge i semblança per a defensar els seus interessos, ja que no bastaria ni una enciclopèdia.

Farà un grapat d’anys vaig estar a Jerusalem, al Museu de l’Holocaust. Hi ha un llarg passadís, rodejat de sales plenes d’espelmes enceses, que vas recorreguent, i mentre sents una veu que va recitant el nom dels més de sis milions de jueus exterminats i assassinats per la bèstia d’en Hitler i els seus coreligionaris. Vaig sortir amb el cor adolorit i amb els ulls plens de llàgrimes.

Els genocidis, avui en dia encara n’hi ha. Els que s’estan cometent actualment entre grups ètnics, s’hauria de cercar la corresponsabilitat amb els darrers resavis de colonització i les declaracions d’independència i qui encara administra els recursos primers d’aquests països i trobaríem qui realment les està finançant. Faig aquesta referència arrel del genocidi continuat a la república del Congo entre Tutsis i hutus, una situació que és la història de mai acabar. La comunitat internacional a vegades és bastant llosca al que està passant en el món, i em ve a la memòria Kosovo- Srebrenika, on els cascos blaus arribaren després que el genocidi s’hagués consumat.

Hom és demana, per què aquestes ànsies d’una part de la humanitat per infringir dolor els altres éssers humans? Sotmetiment, poder... Quins sentiments poden generar aquestes aberracions?. Són persones tarades, desequilibrades, amb algun cromosoma defectuós? Què senten quan torturen, maten? O tal volta dins del seu desequilibri arriben al punt de justificar-ho com una acció normal i inclusiu dins les seves ments malaltes s’ho poden arribar a justificar d’alguna manera, cosa que per mi és impossible de comprendre.

La història de la humanitat està plena de sang vessada, i en el segle XXI continua encara aquest absurd i tràgic degoteig del líquid de la vida.

Quantes generacions hauran de passar, per què aquesta horrible addició a matar, violentar, torturar, acabi d’una vegada?

Quin clima d’odi s’ha arribat a construir, per què sigui fonament d’una gran part de la humanitat l’infringir dolor i patiment, per intentar resoldre els seus conflictes? S’ha arribat a aprendre de la història que no ha aportat cap resolució ans bé tot el contrari, i la violència engendrada ha creat una espiral absurda i incongruent que s’alimenta i es nodreix a ella mateixa per seguir causant més dolor?

Tal volta tot el que he escrit siguin reflexions que em faig en veu alta i no serveixin massa per a modificar la situació que s’està vivint; però el que no podem fer és mantenir-nos en un silenci còmplice.