Som a les acaballes d’un dels últims plens municipals. Algú del públic pregunta al batle: "Quan s’aplicarà a Sóller la Llei de la Memòria Històrica?". Guillem Bernat -amb expressió seriosa- contesta: "Quan hi hagi consens". Estic perplex. Posem –per exemple- que la pregunta fóra estat: "Quan s’aplicarà a Sóller la Llei de Règim Local –o la Llei del Sòl-?", i la màxima autoritat ciutadana hagués respost el mateix, com si l’aplicació de les lleis depengués del peu amb què s’aixequen els regidors o de la bona o mala lluna que duen a sobre. "Estic sa com un gra d’all i vull que al meu poble s’aboleixi la Llei del Medicament"."M’he emprenyat amb els empleats. Mecagondena!, que em duguin l’Estatut dels Treballadors que n’arrabassaré un grapat de fulles". Les lleis –que jo sàpiga- són d’obligat compliment, especialment per part de les institucions de l’estat. Imaginem que un bon dia a na Joana Medina li passàs pels dallonses declarar Sóller "ciutat lliure del Codi de Circulació" i que manàs als municipals regalar un "Mon cherri" als propietaris dels cotxes mal aparcats. "Ah!, com que no hi havia consens, idò feim el que ens surt dels collons". O sòc curtet de gambals o les coses no van així.
Emperò donem per bona –que no ho és- la contesta del batle. Amb qui s’ha de consensuar l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica? Amb el PP que la rebutjà al Congrés? Morta na Linda! Posar la mà al foc –en política- no la posaria per ningú; però vaja, crec que amb els del PSOE, Entesa i Progressistes hi pot comptar. Llavors, amb qui ha de mester consens en Guillem Bernat? Amb el seu propi partit? Vol dir que necessita posar-se d’acord amb en Plomer i en Rodríguez per aplicar una llei que –entre altres coses- obliga a retirar els monuments i símbols del franquisme? Significa això que en el si d’un partit considerat democràtic existeixen encara elements que defensen la permanència dels residus de la dictadura? Que m’ho expliquin que així –per les bones i en dejú- no ho agaf.
Acceptem –amb prou esforç d’abstracció i no poc fàstic- que dos dels tres regidors d’UM són ferms partidaris de mantenir els vestigis en pedra del feixisme ("deixar reposar els morts", en diuen alguns carabassots). Em costa d’entendre, però donem-ho per possible. Des d’una posició democràtica sols hi ha dues sortides: se’ls aplica la disciplina de partit i s’han d’enfundar les dèries personals (o del contrari se’ls expedienta i se’ls fa fora) o es presenta el tema a ple i el propi ajuntament du a la barra tots aquells regidors que s’hagin negat a cumplir la llei. Ras i net. Pura ètica política. El que no pot ser de cap de les maneres és que -per ignorància i/o per polissonada- Sóller mantengui la vergonya d’exhibir, al centre mateix de la ciutat, una escenografia típicament franquista.
Quin estat més doiut, Espanya, en què un dels tres poders –el judicial- amenaça l’executiu amb una vaga. No record una situació semblant en un país mitjanament civilitzat. "Coses mai vistes, capellans en pèl!", es deia en altre temps. Imaginem que qualsevol dia succeeís el mateix amb el legislatiu i l’executiu. Ja veig els titulars: "ZP i el govern, en vaga, exigint més mitjans per treballar". "Congressistes, senadors, diputats autonòmics, batles i regidors aturats en demanda de millores laborals". Home!, tampoc s’hi maten, pensareu molts. D’acord. Tampoc els jutges es trenquen, ni el seu moreno és de bastida d’obra. D’altra banda, mentre els poders legislatiu i executiu atravessaren l’anomenada "transició" i –tret d’alguna trista excepció- la classe política espanyola es transformà a partir de 1977, la magistratura sols ha canviat per llei natural. La majoria de jutges de la dictadura continuaren als seus llocs, fins a la jubilació. Altres encara hi són. La "democratització" de la justícia és –a hores d’ara- una assignatura pendent. Resulta grotesc imaginar en vaga al jutge que, temps enrere, engarjolava treballadors per exercir, precisament, aquest dret fonamental.
Em pareix irracional la resistència del comerç a abandonar l’ús (i l’abús) de les bosses de plàstic. La premsa alemanya no s’explicava com Espanya continuava essent-ne el paradís. No vull dir que per aquí hagin desaparegut, però gairebé. Servidor fa anys que no les utilitza. Vaig al supermercat amb una caixa plegable, un cistell de vimet i vàries bosses de tela. Com tothom. I no passa res. Ningú es queixa. És la cosa més normal del món. I la més neta.
Vull acabar recomanant-vos una lectura. Potser ho hauria de fer més sovint. Es tracta de "Cròniques d’un mig estiu", de Maria Antònia Oliver. Un relat en primera persona. En un mallorquí immaculat. Les experiències d’un al·lotet en la Mallorca turística dels anys seixanta. Per gaudir-ne.
