L’equip de govern municipal pareix haver enterrat el programa del pacte subscrit el 2007 instal·lant-se en el pur possibilisme. La coalició de partits que mana a l’ajuntament perd capacitat d’iniciativa i pols a mesura que ens atracam a l’equador de la legislatura i al relleu a la batlia. Entre el patètic panorama deixat pel PP i la cruesa de la depressió econòmica han optat per deixar-se dur pel corrent, gestionar al dictat d’altres institucions i aparcar indefinidament els projectes acordats dos anys enrere. S’han estampat contra el gruixut mur de la realitat. Mala sort, diran uns. Certament ho és. A l’esquerra sol tocar-li governar en època de vaques magres i a la dreta quan van grasses. A uns els correspon administrar amb cura els escassos recursos disponibles i redreçar la nau i als altres malbaratar-los i enfonsar-la. Llei de vida. Podeu imaginar que de Jaumes Mates n’hi ha un caramull, de més petits i més grans i que l’actual crisi és el producte de la suma de la irresponsabilitat de tots ells.

Però és trist veure com la il·lusió dels primers mesos deixa pas a un conformisme resignat. Que la conselleria vol fer una escoleta a l’avinguda de Juli Ramis? Benvinguda sigui. Que el ministeri no inclou als pressuposts la reforma del passeig del Port? Llàstima. Que el bus periurbà resulta massa costós? Paciència, anar a peu és molt sa. Que en ZP envia uns millonets per donar feineta als aturats? Au al·lots, traieu la pols de quatre projectes estantissos. I si no hi ha “consens” els enterram i santes pàsqües, que sols faltaria que a algú li pujàs la sang a la cresta i tot l’invent s’anàs en orris. S’han acabat les ideologies. Prou, basta d’utopies. Deixem-nos de collonades: farem el que poguem i tothom content. A mi em fa una mica de llàstima, la veritat sigui dita. Però com tot té el seu vessant bo –qui no es conforma és perquè no vol-, enmig de l’oceà de desil·lusions he trobat un motiu d’alegria: els pressuposts del govern balear no preveuen la urbanització de Son Angelats. Visca n’Antich! Servidor du anys repetint que no se’n necessita, de polígon, que tot plegat sols és negoci i especulació. O sigui, que l’actitud “possibilista” d’en Miquel Gual -i de l’ajuntament- desvinculant-se del projecte de Son Angelats em sembla un encert notable. Sense emprenyadures. Au!, s’ha acabat. Aire! A porgar fum!

Aquest homenet, en Middelmann, té una fixació amb nosaltres, amb la nostra cultura i amb la nostra llengua. Algú dirà que és una obsessió malaltissa. Servidor pensa que no, que aquest personatge, que desgraciadament ens ha tocat sofrir, no pateix cap patologia paranoica, al manco una que jo pugui percebre des de la llunyania (de més a prop un especialista segurament podria fer un diagnòstic més precís). La seva actitud envers els mallorquins i el seu idioma respon a un patró clar: alemany de dreta molt dreta (amb tot el retrunyiment de budellam que això provoca a Alemanya), afiliat al PP, confrare dels gremis del totxo i del catre i subaltern d’una companyia aèria que es jacta humiliant part dels seus clients. Per tot plegat sembla lògic que punyi al govern balear de progrés (“dictadura de minories”, l’anomena) i que amolli collonades com que “millones de personas que vienen a España a aprender español se van a otros sitios por la discusión lingüística existente en las islas”. Per a Middelman qualsevol govern és dolent si no té per cappare en Jaume Mates i tots els mallorquins haurien de parlar espanyol per complaure els turistes que, sobtadament –i sorprenentment, diria jo- resulta que vénen a l’illa per estudiar castellà. El més xocant és que l’home continua presidint el Foment del Turisme de Mallorca (oh!, meravella de meravelles) i que alguns mallorquins fins i tot li riuen les gràcies, mentre la majoria (començant per n’Antich i companyia) calla vergonyosament. I, com que les vergonyes mai vénen soles, l’ajuntament de Sóller renovà recentment el conveni (a sant de què?) amb la institució que presideix. Un error greu del pacte de govern municipal, una tudadissa de doblers, una complicitat difícilment explicable amb les pràctiques poc transparents de l’època de Simarro.

S’han acabat. Pus mai més. Ni correfocs, ni colles de dracs i de diables, ni la Patum de Berga, ni els Esclatabutzes, ni res que pugui assemblar-s’hi. La directiva europea 2007/23/CE que entrarà en vigor el 4 de gener de 2010 imposa una distància de seguretat de quinze metres entre els artificis pirotècnics i el públic. Ni cultura popular, ni tradicions centenàries. Coses de vells. A partir de l’any vinent tots serem europeus, moderns i, sobretot, sans i estalvis. I que no és maco!

La nostra llengua té un rècord Guiness. El rossellonès Lluís Collet ha batut la marca del discurs més llarg i l’ha situat en 124 hores parlant ininterrompudament. En català, és clar. Enhorabona!