El “Regina Coeli” d’Antoni Ensenyat “Menut” és un dels nostres més preuats dons. Aquest fou el segon any que –a les nou en punt del matí de Pàsqua- sonà a ca nostra, mil tres-cents quilòmetres lluny de l’estimada pàtria. El privilegi és musical i social. Gràcies a la seva existència els sollerics ens estalviam les polèmiques sobre la peça que cal interpretar a la processó de l’Encontre. Record l’aspre enfrontament d’anys enrere entre el rector de Felanitx, mossèn Llorenç Lladó i la batlessa “pepera”, Catalina Soler. Una disputa que recentment ha tornat a reproduir-se a la parròquia de Santa Eulàlia, a Ciutat. El rector, Antoni Alzamora, decidí que no s’executàs l’himne d’Espanya a l’Encontre d’enguany. L’ha armada forta. L’aristocràcia botiflera mallorquina ha clamat al cel davant l’afronta. “On s’és vist mai que un capellanet qualsevol privi d’escoltar la Marxa Reial a la Marededéu i al Ressuscitat!” s’exclamaven els fills dels llinatges més representatius de la sang blava illenca. “La nostra mallorquinitat no entra en conflicte amb un himne que ens uneix a tots” afegia madó Catalina Cirer, abanderada del Santíssim. Dit i fet. Enmig de la missa -per demostrar el seu disgust-, com un sol cos, van aixecar llurs nobilíssimes galtes del cul dels bancs i plataren al prevere. I d’allà, cametes em valguin, partiren cap dret a la Seu per donar “vivas” als borbons grans i menuts.
Què voleu que us digui? A mi em fan un pet a la vela, les històries dels nobles i de la reialesa. Tampoc la Marxa Reial no em diu gaire i, molt menys, quan s’interpreta en un acte religiós. Em sembla fora de lloc, una mostra d’espanyolisme aficada amb calçador, la imatge retrobada d’un temps en què la fe i l’estat anaven sempre de la mà. Fins i tot em pareix una ridiculització del fet bàsic sobre el qual es fonamenta el cristianisme; talment com si Maria rebés a Crist després del jurament de la bandera, acabada una missió de pau a Kosovo o havent guanyat a Wimbeldon. Ja em perdonareu, però servidor ha sentit sempre una profunda emoció en l’instant del retrobament entre la Mare i el Fill, entre qui dóna la vida i qui venç la mort. El moment exigeix música sacra, quelcom que commogui l’ànima. L’himne d’Espanya hi està tan fora de lloc com el del Barça o el “Chiqui-chiqui”. Ho torn dir: a Sóller tenim un tresor. Moltes gràcies mestre Antoni!
La meteorologia (el temps, no la ciència) s’ha tornat boja. Mentre Mallorca ha passat les festes de pàsqua enmig de pluges i fresca, aquí, -a Alemanya- les hem fruit amb un bon sol i calor (per sobre dels vint graus i en màniga curta). No és normal. Veníem d’una segona quinzena de març amb neu i temperatures sota zero i, de sobte, ens ha arribat l’estiu. Al jardí, les plantes sempre verdes han perdut les fulles, cremades pel fred i pel sol. Quina tristor! Però l’alegria dura poc a ca’l pobre. La normalitat tornarà aviat: barrumbades de primavera i frescota a partir d’aquesta nit. Cal fer via. Avui capvespre he transplantat una dotzena i mitja de boixos aprofitant les darreres hores d’estiuet. Ara mateix tenc l’esquena feta pols i no és de l’humitat ni del reuma; més aviat, de vellura i de manca d’entrenament. Defora és fosc i plou. Feina feta té bon aire.
Una publicació (anomenar-la premsa podria constituir un insult per als professionals del periodísme) denunciava que l’exdirector de Política Lingüística, Joan Melià, havia rebut 6.400 euros de l’IB-Salut per una auditoria. Com si els doblers haguessin anat directament a la seva butxaca. Melià és professor de la universitat, on coordina un grup de recerca sociolingüística. Els comptes són clars i bons de fer. Tres mil euros (cinc-cents mensuals) per a cadascun dels dos becaris que treballaven en l’estudi en sumen sis mil. A la caixa encara n’hi ha tres-cents vint. Gairebé quadra. Melià afegeix “no he cobrat ni un euro”. Servidor el coneix de quan vengué a Sóller com a professor de llengua i literatura. Una persona honesta, ... un patriota. Amb això està tot dit. L’altre patriota també ha nom Joan, Joan Daniel, el meu menut. L’hauríeu de veure, amb vint i dos mesos, menjant pa amb oli (“més oli!”, diu) i olives trencades. I no vull contar-vos el delit amb què s’ha empassat les panades. Com un mallorquinet de primera. Un “Batac”, que li farem!
Tenc un deute -que difícilment podré saldar- amb tots els amics de Sóller que em fan més suportable aquest dolç i hermós “exili” amb els seus missatges regulars, per carta o per internet. Avui vull esmentar-vos els noms de tres d’ells: Pere Coll, Bernat Bauçà i Biel Suau. Amics com aquests –i com molts més- no tenen preu. Són un valor segur. A tots, salut i records.
