Fa quelcom més d'una dècada la ciutat de Barcelona va dedicar una de les seves places a Sóller. En aquella avinentesa vaig publicar a la revista CULTURA de la Generalitat catalana un article que duia per títol "SÓLLER I BARCELONA CIUTATS GERMANES" i on tractava d‘explicar vincles i semblances entre una població i l'altra. Ara he retrobat aquest article i m'agradaria reproduir-ne alguns fragments si et sembla bé.
- Em sembla bé.
- Doncs explica't.
- Diu, per exemple: "Ja essent infants els sollerics, quan anaven de passeig al port am bla seva família, solien pujar al mirador del Monestir de Santa Catalina, que domina la mar oberta des dels seus penya-segats i allà rebien dels seus progenitors la primera lliçó geogràfica. Li deien: Veus fill meu? Allò, just al davant, és Barcelona. Segurament la criatura no veia sinó un fil de boira sobre la línia de l'horitzó però ja en tenia prou per un dia. Hom sabia molt bé que just rere aquella llinyola horitzontal hi havia parcs, barris i suburbis. I la llegenda mateixa ha incidit en aquesta realitat, ha establert un cordó umbilical que no han pogut afluixar els segles. Em referesc al fantàstic viatge de Sant Ramon de Penyafort des del port de Sóller al de Barcelona.
- Sí. N'has parlat moltes vegades i també de les lletres de la cançó que narra aquella curiosa gesta.
- Seguesc: "L'art modernista que Dòmenec i Montanier o Gallissà establiren i multiplicaren a les noves àrees barcelonines, s'imposà també a Sóller amb una freqüència tan proporcional com entusiasta. Per això, barcelonina pot semblar la Gran Via sollerica amb els seus palauets noucentistes o modernistes i el sue parc de Can Canals, les seves faroles Belle Epoque, els seus enreixats de complicada trama curvilínia. Barcelonina és la creu helicoïdal del Born,m vora l'església, entre tanques no menys modernistes i restes d'antigues muralles del segle XVI, una creu que és rèplica de laque orna una mena de capelleta en el Parc Güell i a altres indrets on hi ha obres bastides per Antoni Gaudí o pel seu deixeble Rubió. Sí, perquè serà Joan Rubió i Bellver el que donarà les darreres pinzellades al paisatge urbà de Sóller..."
- Pinzellades definitives.
- Si. Deia: "Allà estan els tres moments que segueixen punt per punt la tradició del gran mestres: el Banc de Sóller, Can Prunera i la façana catredralítica de l'Església de Sant Bartomeu, amb certes analogies am bel goticisme biològic del temple de Sagrada Família, arquitectura religiosa que es correspon igualment amb la capella de Santa Maria de l'Oliva, enlairada a la muntanya sollerica. Les semblances arquitectòniques es repeteixen a molts de casals que voregen el Carrer de Sa Lluna o el carrer Nou, habitatges i torres com les d'aquella Barcelona burgesa de començaments del segle XX. Detalls com el casal de Pont d'En Bala, l'Escorxador Municipal o la font del carrer de la Victòria (1911), entre molts altres dissenys de malabarisme curvilini..."
- És una de les nostres característiques que avui apreciam com pertoca. Però segueix:
- Deia encara que "si Barcelona, durant la primera dècada d'aquest segle era vila de nombrosos fumerals fabrils, la majoria aixecats per l es indústries de teixits, també Sóller deixava veure les seves xemeneies d'una vintena d'empreses, avui, dissortadament desaparegudes."
- Tot això és anecdòtic, és clar.
- Sí, anecdòtic però curiós. Explicava que si Barcelona edificava en el cim del Tibidabo un monument al Sagrat Cor, un capellà solleric desencapritxava en fer el mateix a un pujol de la vall mallorquina, que no acabà i que és avui anomenat de Ses Tres Creus. Tampoc va mancar un pròcer solleric, en Jeroni Estades, home de grans ambicions d'interès col·lectiu, volgué establir una línia marítima Sóller-Barcelona, coberta en els anys de prosperitat pels vapors sollerics Villa de Sóller i León de Oro, quelcom que enfortí més encara les relacions entre la Ciutat Comtal i la Vall dels Tarongers."
- Idò molt bé.
