«Una buena canción debe tener una buena letra, una buena melodía, una buena interpretación y algo más que nadie sabe lo que es y que es lo único importante».
Joaquín Sabina.
Entrevista de Benjamín Prado a El Periódico de Cataluña, 2 de novembre de 2002.
Un dia entre setmana qualsevol de fa quaranta-cinc anys mon pare i ma mare, que treballaven al Port, es feren una primera besada al segon pis d’un edifici en obres, mirant la badia. Per deixar constància del moment, varen escriure els seus noms amb llapis a la paret de l’edifici, encara sense aterracar. L’endemà els manobres varen donar fi a la paret i els noms dels pares hi varen quedar amagats per sempre.
Un dissabte dematí d’estiu de fa vint-i-cinc anys entra un raig de sol per la finestra de la meva habitació. S’obri pas entre la persiana i la cortineta de randa a mida feta per ma mare i em pega ben damunt l’ull esquerre. Em desperta. Encara des de dins el llit, sent d’enfora les claus de mon pare que obrin la porta de casa i les polseres de ma mare mentre carreguen el cotxe de senalles. És dia de platja i peg un bot del llit amb la felicitat sortint-me per les orelles. En aquell moment no en sóc conscient, però per a pegar aquell bot i no passar per ull, el trespol necessita unes bigues davall, ben fixades al mur de la casa amb els caps protegits contra la humitat, unes bovedilles i a damunt no està gens malament que hi hagi una plaqueta de formigó. A més, a fi que sigui senzill de fer net i amable al tacte amb els peus descalços, és necessari cobrir-ho amb unes rajoles amb una junta, posem, de 3 mm.
Les coses són reals, s’aguanten, tenen un pes, una textura i ocupen un espai. El meu professor de dibuix a la carrera d’arquitectura, Manel Arenas, ens plantejava sempre una pregunta interessant: Per què m’interessa aquest espai? Què fa que em sembli interessant? Què fa que m’hi senti bé?
Agafem com a exemple un espai que tots coneixem, la Plaça. Per què ens hi sentim bé? Perquè s’hi trobaven tan bé les persones de la foto que acompanya l’article? Analitzem-ho. La nostra plaça està protegida de la llum de sud per la façana de l’església i l’Ajuntament. Això vol dir que la llum hi pega bé el dematí ben prest o a partir de migdia i fins a hora baixa. Per tant el dematí hi podem muntar un mercadet o una activitat per a infants i el sol no molestarà gaire a les zones més planes. En canvi el capvespre podem seure a les terrasses dels bars i rebre una mica de ‘vitamina sol’. A més hi ha arbres de fulla caduca, que fan que a l’hivern hi tenguem sol i a l’estiu ombra, com podeu veure a la foto. És ampla abastament com per no sentir-s’hi ofegat i alhora té tres espais ben diferenciats que li donen una escala humana: l’Alameda, l’esplanada davant l’Ajuntament i les terrasses dels bars. Hi ha sortides a nou carrers diferents, que donen accés a llocs tan importants com el carrer de sa Lluna, el mercat o el Turismo. La proporció entre els edificis que l’envolten i l’església dóna la importància que toca a la façana modernista. Per tant és agradable compositivament. A més la travessa el tramvia, element que no només té un valor històric sinó que dóna un contrapunt de color a tota la composició.
També és interessant pensar com era la plaça abans o com hauria pogut esser avui. A principis del segle passat, l’escriptor i articulista del Sóller Miquel Ferrà va encapçalar tot un moviment perquè no es tapàs el tros de torrent que passa per Plaça. Va exercir tanta pressió que li feren cas durant quasi cinquanta anys. Tanmateix quan va arribar el ‘progrés’ dels anys seixanta i els seus Seats 600, la plaça va quedar tapada i el torrent convertit en el clavegueram que tanta por li feia a Miquel Ferrà. Com seria la plaça si encara hi passàs el torrent? Amb arbres, ànneres i aigua fresca els dies de primavera?
Fa dos dimarts, vaig pujar a plaça per darrera vegada des que va entrar en vigor el decret de confinament i em va impactar molt l’atmosfera que hi vaig trobar. La pregunta és evident. On era tot el que us he descrit abans? La llum era la mateixa, el tramvia seguia passant, la proporció entre els edificis era obvi que no havia canviat. Com explica això l’arquitectura?
Un dels llibres que més em va interessar durant els anys de formació com arquitecte fou Atmosferes del suís Peter Zumthor. (Editorial Gustavo Gili. Barcelona, 2006) El llibre explica el que ell considera imprescindible de l’arquitectura. Contra el que pensa la majoria, no és el fet que una biga suporti certes càrregues o que un mur tengui uns fonaments resistents, sinó que, tot i que això és necessari, per a Zumthor el més important de l’arquitectura és la seva atmosfera. Una cosa que ningú no sap ben bé el que és, però és el més important. I vet aquí l’explicació: la nostra plaça és el lloc de trobada amb els amics, de fer un beure a la terrassa d’un bar o un granissat a Ca’n Pau, de sortir mig tocat d’una ala un divendres vespre del Nadal i de cantar junts La Balanguera en acabar el Firó.
L’arquitectura, per tant, ha de ser això: crear l’espai perquè siguin possible les petites coses importants. Que fa quaranta-cinc anys la paret fos resistent per rebre el grafit del llapis que escrivia els noms de mon pare i ma mare, que fa vint-i-cinc anys la llum pogués entrar per la finestra de la meva habitació i que d’aquí a cent anys seguim plorant en cantar junts La Balanguera a Plaça.
