«Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
del teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada”
Feliu Formosa

“El pes del tremolor de l’abraçada
és qui ens sosté»
Glòria Forasté

Però què feis? No aneu tan junts, no us doneu la mà, no us abraceu, no us beseu… L’alarma ens bota al cervell quan veim aquests comportaments, ara limitats a l’entorn més íntim, als anuncis i a les ficcions de la pantalla. En quatre setmanes ens hem hagut d’acostumar a prescindir del contacte físic per enclaustrar-nos en les distàncies, per restringir el desig inconscient de tocar, de sentir a través de la pell. I més nosaltres, mediterranis, avesats al gest exagerat, a la invasió carinyosa de l’espai personal, a la festa dels tocaments, a la calor propera dels cossos. La por i la responsabilitat ens han disfressat de nòrdics i han gelat les nostres trobades no virtuals a un mínim de dos metres de distància.

I quin temps podrem estar sense la injecció química d’oxitocina que ens donaven els contactes físics? Ens farà més infeliços, a més de tot plegat, el seu dèficit? Podrem comprendre molt de temps més als altres sense sentir-los i empatitzar amb ells sense la transmissió de sensacions a través de les mans i els llavis? Serem capaços de consolar els dolorits, els angoixats o els trists sense l’apropament dels cossos que dóna escalfor a l’esperit?

Ho enyor. Era bàsic, encara que no n’era conscient de la seva importància vital. Em fan falta les abraçades, les besades, el tocar-se amb l’altre… I això que ho tenc a casa, perquè afortunadament no visc tot sol. Malgrat tot, em dol haver de tractar amb els meus pares mantenint les distàncies i no poder besar-los i esmunyir-los entre la meva còrpora. O amb la resta de familiars, amics, companys de feina, o amb tantes persones que apreciï i no em basta amb la imatge i les paraules electrònicament filtrades. Perquè no em sé comunicar sense la sensació plena que em dóna el pell contra pell i em falta l’energia que em regalen les aferrades i les besades.

I com jo supòs que us passa a la majoria de vosaltres, llevat d’aquelles persones que pateixen del dèficit de la necessitat del contacte físic i que, en tocar-les, poc avesades, s’envaren com un pal de granera; o que arrufen el nas estugoses en llegir aquest article.
Esper que les circumstàncies actuals no ens marquin els comportaments i hàbits futurs. Desig que retornin en la seva plenitud els temps del xoc de mans, de les dues besades a les galtes, de les aferrades pel coll, del cop d’ànim a l’espatlla…

Tornaran els moments de festa plena de les relacions i ens podrem tocar i aferrar altre cop, pot ser, a la manera hiperbòlica de Grouxo Marx: «si m’abraces més fort ens donarem l’espatlla».