“Les faldes són un empreny
i cauen els pantalons,
es descorden els botons
i es perd la virtut i el seny".
"El mal de la tarongina"
- Vicent i J. M. Serrat, 2005
Una de les impressions més fortes dels anys d'estudiar a Barcelona era en tornar a casa per passar la Pasqua. El meu pare venia a l’aeroport a cercar-me i en arribar a Sóller, m'envestia una ona d'olor de flor de taronger, de tarongina. Sempre m'han afectat molt les olors, però aquesta olor, any rere any, era especialment potent. Tant m’impactava que en baixar del cotxe quedava dos segons aturat amb els ulls tancats. Mon pare una de les vegades se n’adonà i de llavors ençà cada any esperava la meva reacció en arribar.
Aquesta olor és present dins la nostra cultura des de fa molts d'anys. A l'Antic Egipte, a l'hora de contreure matrimoni, les núvies portaven com a símbol de protecció un brot d'herbes aromàtiques intenses -farigola, menta, romaní o llorer-. Aquesta tradició transcendí fins a Grècia i arribà a l'Edat Mitjana. És en aquell moment en què es canvien les herbes aromàtiques per les flors que més ho són: el gessamí i la flor de taronger. De fet, aquest és l'origen del ram de núvia que coneixem avui.
La flor de taronger és un element present dins la història de tota la Mediterrània no només per la seva olor. Serrat deia: "Me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero" Els jocs d'atzar són part intrínseca de la nostra cultura, d'això no hi ha cap dubte. Una evidència d'aquest fet és que a multitud de jaciments arqueològics dels voltants de tota la Mediterrràsnia s'han trobat gran quantitat d'astràgals. Uns ossets del turmell d'alguns animals com el xot o el porc que s'utilitzaven com a daus molt abans que aquests existissin en la forma que avui coneixem. Els àrabs tenien una forma de jugar amb aquests petits ossets que consistia a marcar-ne una de les cares i tirar-lo a l'aire. Segons si sortia la cara marcada, guanyaven o perdien depenent del joc. I ara, la sorpresa: el dibuixet que feien era precisament una flor de taronger! Anomenaven aquesta flor الزهر, és a dir az-zahr que es tradueix literalment de l'àrab com a 'flor'. D'aquest joc prové la paraula atzar, per descriure les situacions on tot depèn de la sort. (Fixau-vos a més, en l'estreta relació entre les paraules azar i azahar en castellà).
La darrera prova evident que la flor de què estic parlant és ben present a la nostra cultura, és que s'ha utilitzat històricament com a aromatitzant de postres, com a perfum -en forma d'essència de Neroli- o fins i tot en l'elaboració de licors. A més, segons Lluís Ripoll al seu Llibre de vins, licors i per necessari (editat per ell mateix l'any 1974 dins la col·lecció "El Siurell") emmarcat dins els remeis casolans recomana, per fer passar els nervis, el moraduix, el romaní, la sàlvia, la valeriana i, especialment, la flor de taronger.
Fa uns anys, pescant idees al vol, se'm va ocórrer un supòsit que he volgut confirmar consultant les dades (provisionals) de l’Institut Nacional d’Estadística referent a la natalitat. Resulta que el mes que més bebès nasqueren l’any 2019 va ser precisament el primer mes de l'any. Si feim un compte ràpid i llevam nou mesos al mes de gener, veureu que a tots els nascuts a aquest mes ens varen concebre devers el mes de març. Just el moment en què comença la primavera; el mes de la revolució de les olors i els cossos -quan les faldes són un empreny i cauen els pantalons-; el moment en què la flaire de la flor de taronger sura damunt la mar. No sé si és veritat o no i no sé si l'impacte que rebia cada any en tornar a casa per Pasqua hi tenia res a veure, però a mi m'agrada pensar que tots els que vàrem néixer a voltants del mes de gener som també, una mica, fills de la tarongina.
