De jovenet, sobretot abans de treure’m el carnet de conduir, viatjava molt en el Tren de Sóller, com quasi tot ‘quisqui’.

Estava fascinat amb els sorolls ambientals produïts pels objectes sonors que estaven per l’estació: la campana, que t’anava anunciant, començant un poc abans, el moment de partir cap a Ciutat (o viceversa). També l’encarregat de l’estació, dialogant amb el maquinista, avisava acústicament amb un misteriós objecte, que ja podien anar-se’n: tot aclarit, via lliure, és l’hora en punt; aquest objecte era un petit cornetí, de metall de color daurat, i que si el bufaves, produïa una sola nota (sempre em demanava què serien capaços de fer aquells homes, amb més forats a l’instrument o amb possibilitat de fer més notes musicals!). Després, la sirena del tren contestava que tot estava a punt i que ja arrancava.

També podies escoltar, un poc més enfora, al costat del seu propi hangar, el tranvia, amb les seves senyals acústiques pròpies, com ara el timbre accionat per una correja o la seva sirena pròpia. Com veis, pura musicologia.

El moment més interessant era el renou que feia el tren quan estava en marxa i les rodes circulaven per les travesses. Es creava una rítmica brutal, en realitat hi havia una varietat de ritmes molt interessants, moltes vegades es solapàven creant una vertadera polirrítmia. Aquest fenòmen es notava més sobretot dintre dels túnels, ja que aquests actuaven com una caixa de resonància, amplificant tots els sorolls. El paroxisme rítmic es produia durant el pas pel túnel llarg. Dins el meu cap, els estava mesurant, intentava visualitzar-los en forma de notes, enmarcar-los dins un compàs...

Si us agrada el món del ferrocarril heu de saber que existeix una obra instrumental anomenada Pacífic 231, del compositor Arthur Honegger.

En paraules del músic: «Sempre he estimat apasionadament les locomotores. Per mi són éssers vius, les estimo com altres que estimen a les dones, o els cavalls».
Idò bé, aquesta peça orquestral, una de les seves peces més famoses, intenta descriure la força i el moviment en tots els seus estadis (repòs, arrancada, aceleració, moviment uniforme, retards, aturada) d’un tren de «tres-centes tones, circulant per la nit, a cent vint km/hora» .

El nom prové d’un tipus de locomotora de vapor, típica de l’època, i la numeració fa referència als seus eixos vists lateralment: 2-3-1, sistema emprat pels francesos, que conten els eixos en vers de les rodes (4-6-2).

L’obra fóu composta l’any 1923 i estrenada l’any 1924. Dedicada al gran director suïs Ernest Ansermet. La durada és d’uns set minuts aproximadament.
Pacific 231 forma part d’un tríptic anomenat Moviments Simfònic, en aquest cas és el nº 1, el segon es diu Rugby, i el 3er no té subtítol. Trobareu tot això i més, amb molta qualitat interpretativa al cd de la discogràfica DG nº 435 438-2 , dirigit per Michel Plasson amb l’Orchestre du Capitole de Toulousse.

Hi poden escoltar polirrítmies, contrasts entre accelerades i frenades, fluctuacions del temps, tot dins un envoltori inspirat en la música de Bach (sempre Bach!).

Honnegger (1892-1955) fou un compositor suïs, malgrat visquè quasi tota la vida a França. La seva música ‘beu’ tan de la música francesa com de l’alemanya, cosa no tant freqüent a l’època (pensau en les dues grans guerres).

Va pertànyer (malgrat la seva estètica musical no fos tan fidel als postulats del grup) al famós cercle francès d’artistes i compositors anomenat Les Six, molt variat estilísticament, poc homogeni, anti-impresionista i anti-wagnerià. Format per Satie (molt inicialment), Cocteau, Tailleferre (l’única compositora), Auric, Poulenc, Durey, Milhaud, i, naturalment, Honegger.

I per acabar, una famosa (irònica) frase d’ell: «El primer requisit per un compositor és estar mort».

Ara ens toca pujar al Pacífic 231!