El trobàvem a totes les festes populars del poble: fires, firó, festes de barri, focs de Sant Antoni, sempre admirant les al·lotes i no tan al·lotes, a les que envestia dient-lis amb el seu difícil llenguatge: «Quin tipé que tens, Sancengan». D’aquí li ve el nom amb el qual era conegut «En Damiano sancengan». Ell deia que li agradaven totes, i per això les se mirava tan atentament.

Jo el vaig conèixer a Tuent on ell estava de missatge a la possessió de Can Lleig. Amb en Tòfol Reia hi passaven caps de setmana d’estiu a un porxo ran de la platja que els seus pares tenien llogat.

En Damiano compareixia els vespres a seure a la platja, fer unes herbes i passar la vetlada amb nosaltres i la parella de la guàrdia civil que guardava la costa de contrabàndol i vivien a una caseta també ran de la platja. Foren unes vetlades molt entretingudes.
Els matins, quan arribava la barca plena de turistes a fer la paella damunt la platja, en Damiano era l’expectació de totes les senyores, que l’escometien i excitaven.

Conten que un dia a Tuent les turistes el feren enfadar i se li va acudir posar pega de la que emprava per caçar ocells a la post de l’excusat i la primera turista que hi va anar hi va quedar aferrada, causant un gran rebombori, i ell, ben amagat dins les mates, amb unes bones rialles.

En Damià coneixia tots els racons de Tuent, els animals, els arbres i les diferents herbes, de les que sabia molt bé perquè servien les seves tasses. Després s’en va anar a la Casanova amb l’amo en Sebastià Quetglas «copintxo» per ajudar-lo amb la finca i amb els seus negocis.

Ja de més granat l’amo En Pere Cuart es va cuidar d’ell. El tenia a fer feina a la pensió Brasilia i romania a casa seva al carrer de la mar o a les cases del porxo del Bisbe al Coll de Sóller.

Quan passàvem pel Coll i veiem fum a la xemeneia de les cases sabíem que hi havia en Damià i moltes vegades tornant de Palma el trobàvem que davallava a peu amb un gran paraigua fent-li de gaiato i el fèiem pujar al cotxe fins a plaça.

Molts vespres compareixia a plaça a fer unes herbes al Centro, dret al tasser, no s’asseia mai i ens explicava les seves coses: els seus amors, verídics o somniats, les seves anades amb males companyies a Palma. Totes aquestes gestes les podem recordar però no les podem escriure.

A tothom posava un malnom que s’inventava i que quasi sempre feia referència a la seva feina, al seu posat o forma de ser i quan te trobava te cridava sempre pel malnom i els recordava tots.

Record el d’en Xesc Mariaina «en Tele»; el d’en Salvador Pa i Peix, qui a l’asserradora de Can Guillem Vaquer sempre duia un davantalet de pell, i en Damiano li deia «en davantalet de boc», pensant amb el que ell posava als bocs per no criar més cabrits dels necessaris; en Tomeu Frau era en «tifarrones»; en Joan Socias era «l’afeitador»; en Miquel Adrover del taller de motos era en «motores» i tants d’altres.

Quan va començar a tenir problemes per viure sol el seu gran amic i protector Pere Cuart el va ingressar a la residència de Bell entorn, on va passar els seus darrer anys molt ben atès.

En Damià Fornés Bennassar va morir el 17-11-2010, als 88 anys.
Gràcies Damià pels bons moments que ens feres passar.