He llegit, durant aquestes forçades vacances, una novel·la d’un autor britànic no prou conegut encara, malgrat la seva esplèndida literatura, ‘Murder’s Long Memory’, creador de l’inspector mallorquí Enrique Álvarez, narració d’intriga amb final sorprenent. Ell mateix es presentava quan la primera edició, fa ara 29 anys. Com ha plogut! I explica: «Vaig néixer a Londres el 1926 i allà vaig anar a l’escola. El 1942 vaig estudiar navigació i marineria a la Universitat de Southampton i el 1943 em vaig embarcar com a cadet amb la New Zealand Shipping Company. Durant els següents sis anys vaig navegar per Austràlia. Nova Zelanda, India, Sudàfrica, Egipte, Grècia… El 1949 vaig deixar la mar i vaig decidir convertir-me en advocat. Vaig ingressar en la Gray’s Inn i era admès per tal d’exercir l’advocacia el 1952.

Em vaig dedicar a aquella tasca un any però, havent-hi guanyat molts pocs diners, vaig decidir que el meu futur es trobava a un altre indret. Mon pare era escriptor professional, així que mai no em va semblar una professió tan estranya com ho és per a molta gent.

Vaig començar a escriure quan encara navegava, i el meu primer llibre per al públic infantil va aparèixer el 1952. Des de llavors he escrit més de 120 llibres, que han estat publicats a divuit països i traduïts a 16 idiomes. També han estat adaptats per a la ràdio, la televisió i el cinema. La meva filla és asmàtica i, el 1972, un especialista ens va dir que la seva salut es podria beneficiar si poguéssim mudar-nos a un país amb un clima més favorable. Havent passat unes vacances a Mallorca que foren molt agradables, decidírem venir a l’illa durant un any sencer per a veure si milloraba. Així va esser. I la gent ha estat tan amable, el clima tan bo, el vi tan excel·lent, que un any s’ha convertit en quasi 24 i esperam que siguin molt més.» Fins aquí, el personatge que escriu. Pel que fa al personatge de ficció, vet ací l’argument: «Quan revisava les propietats de sa mare, després de la mort d’aquesta, Steven Armitage es va sorprendre en descobrir una carta d’amor escrita durant la Segona Guerra Mundial a una altra dona pel seu pare, que havia mort com un heroi. Segurament, només una esposa vengativa hagués guardat una carta semblant per espai de mig segle. Però això no encaixava amb el caràcter de la seva mare, tal com ell ho coneixia. Convençut que la realitat havia de ser diferent del que indicaven les aparences, en volgué esbrinar la veritat. La seva investigació el dugué a Mallorca, oficialment neutral durant la Segona Guerra Mundial, on havien tingut lloc alguns fets estranys. I això va provocar un assassinat, el qual aclariment va correspondre a l’inspector Enric Alvares, que a malgrat seu, la feina s’esdevenia en el decurs d’un calorós estiu…»

-Interessant.

-És evident que aquest home quasi centenari coneix Sóller. En el decurs del relat fa servir noms geogràfics ficticis com Llueso, Maranitx, Biniarch…

-Caram.

-Així diu, per exemple, que «Biniarch era un poble de carrers estrets i tortuosos, amb dues places i una església gran. Estava assegut sobre un pujol que dominava una plana central. Molts anys abans havia destacat per la seva producción de brodats, però, ara només unes quantes donetes velles seguien realitzant aquella tasca, i havien fracassat tots els esforços per tal de convèncer les dones més joves a aprendre aquelles arts tradicionals, de manera que semblava segur que allò es perdria…»

-Vaja! Els nostres brodats… Sí que era una tradició! Me’n parlava en Guillem Oliver ‘Sinatra’, que en els anys 40 ho va viure…

-També parla En Jeffries de les nostres sopes…

-I què diu?

-Diu: «La sopa mallorquina era suculenta i saborosa, quasi constituia un menjar complet per sí mateixa: el bacallà en cassola hagués astorat a qualsevol que cregués que el bacallà salat era un menjar adequat únicament per a moixos afamegats; el flam no guardava relació amb el seu homònim de fabricació industrial. Quan acabà el dinar, tant en Jaume com n’Álvares tenien els ulls un poc vidriosos a causa de la panxada…» I a un altre punt, llegim: «Maranitx era un poblet format per unes quantes cases escampades pel flanc septentrional de les muntanyes, tot dominant la mar en la distància. Durant l’estiu, el seu entorn, era particularment pintoresc i més d’un turista somniava en posseir una casa enmig de tal bellesa…»

-Idò molt bé.