Dues de les grans aportacions culturals dels fascinants (borrau ara mateix de la ment l’era Trump!) i ple de contrasts què són els Estats Units d’Amèrica són el jazz i el cinema.
Si parlam del cinema, la seva contribució especial han estat -entre altres gèneres cinematogràfics- les pel.lícules de l’Oest.

En aquest tipus d’obres hi cap tot, tots els estereotips, caràcters i aspectes humans estan reflectits allà: la valentia, la puresa, l’adversitat, el destí, la venjança, el dèbil contra el poderós, el començar de zero en terres salvatges dels pioners, el tracte amb els indígenes, el -poc però a vegades decisiu i catalitzador- paper de la dona (eren altres temps...), la covardia, la codícia, el bé, el mal, l’amor, la mort... Tot està allà i de fet, moltes pel·lícules d’altres gèneres reben la seva influència i algunes actuals són, en realitat, westerns camuflats.

Una de les coses que m’agraden més d’aquest gènere cinematogràfic és la música què, normalment, està inspirada en la música folklòrica americana; amb passatges de gran amplitud melòdica, suggerint i evocant les grans extensions paisatgístiques, la natura, els deserts, la solitud. Són músiques generalment molt sincopades, amb importància de les escales pentatòniques -beuent molt del folk de les illes britàniques, exportat d’allà-, amb melodies inspiradores i emocionants.

Al segle XIX, la música què es feia als Estats Units tenia una influència total europea, sobretot es composava a la manera de Brahms, Liszt i Wagner. En molts casos, els professors eren alemanys o formats a Alemanya.

Va ser un compositor de Bohèmia (actualment Txèquia), convidat a treballar uns anys al Conservatori de Nova York, el què inspirà als alumnes i futurs compositors d’allà, a crear una autèntica música americana, a partir del seu variat folklore i música popular: ragtimes, himnes rel·ligiosos, música dels pioners, música dels indis natius, del delta del Mississipi, mexicana... es tractava del famós Antonín Dvorak, creador de la Simfonia nº9 anomenada”del Nou Món” i l’any era el 1892.

Si hi ha un compositor pioner en la música genuïnament americana, aquest és Aaron Copland (Nova York, 1900-1990). Músic amb molts de paral.lelismes amb Gershwin: nascuts al barri de Broklyn, edat similar, ascendència jueva i russa -en el cas de Gershwin- i lituana - en el cas de Copland-, influenciats pel jazz, estudis musicals a París...
La intenció seva era fer una música senzilla i propera, de vanguàrdia. L’anada a França el transformà molt com a músic i es convertí en un activista i docent, realitzant múltiples conferències, recerques musicals, escriptura de llibres i ajudant a les noves generacions de compositors.

Té gravada quasi tota la seva música, i dirigida per ell mateix, al segell Sony. Tota una garantia a més de les versions de Bernstein.

Sense ser estrictament un compositor de bandes sonores de westerns, molta música seva parla d’aquest ambient i té la seva essència. Guanyà un premi Pulitzer i un Óscar, per la partitura de la pel.lícula Heiress [La Heredera], dirigida per William Wyler i interpretada per Olivia de Havilland, única actriu viva, a dia d’avui, del Hollywood clàssic, amb 104 anys!
Com a introducció a la seva obra us recomano que cerqueu i escolteu el ballet ‘Appalachian Spring’ què és l’obra més popular seva i descriu l’arribada de la primavera a una granja de Pennsilvania, també el ballets ‘Billy the Kid’ i ‘Rodeo’ (indispensable escoltar el famós moviment Hoe Down emprat en algunes pel.lícules), ‘El Salon Mèxico’, el Concert per Clarinet -amb un primer moviment molt evocador que intenta descriure la inmensitat dels grans paratges americans i estrenat per l’il.lustre Benny Goodman-. Us asseguro que us transportarà al Far West.

També m’agrada molt la breu peça ‘Fanfarre for a Common Man’, un homenatge als què lluiten a les guerres; escrita per instruments de vent/metall i percussió, i més americana impossible. Apoteòsica!

I ja per acabar una recomanació bibliogràfica, indispensable a qualsevol biblioteca musical: el seu petit llibre Como escuchar la Música -no he trobat edició en català-. Editorial Fondo de Cultura Económica. Clarifica molts conceptes musicals amb un llenguatge senzill, fruit d’un cicle de conferències.