L’article d’avui va del món líric, possiblement el pilar més gros i important de la música sollerica, el segon seria la música de banda, com es va dir al primer article monogràfic.
La forma més popular d’entreteniment dels sollerics era anar al teatre a veure representacions musicals (també el no musical, que formaria part d’una altra secció, però, ja qui hi estam, eren molt populars les obres de Zorrilla, Echegarai i Santiago Rossinyol).
El local més important era La Defensora, després el Teatro Rullan (situat al carrer de cementiri i què, anecdòticament, arribaren a fer el mateix programa operístic el mateix dia i a la mateixa hora!), el Buen Retiro, el petit teatre de “La Artesana Sollerense”, de la “Juventud Sollerense”, i alguns altres.
En aquests llocs es representaven sarsueles de tot tipus, de diverses durades, de variada qualitat (a vegades autèntiques preses de pèl, segons les crítiques). Hi havia també obres què no eren necessàriament sarsuela: sainete, operetas, “juguetes” còmics, comèdies líriques, drames lírics.
Normalment als entreactes i descansos es solien cantar entremesos, àries conegudes d’òpera o música instrumental desde el piano què hi havia al teatre. La comèdia era més exitosa que el drama.
Les companyies solien venir previ abonos que la gent primer comprava: si valia la pena segons la quantitat venuda, el grup feia la representació, sino ja no venia. Algunes eren catalanes i a vegades, es contractaven directament des de Sóller, venien en barco de vapor (per exemple el famós “León de Oro”, molt anomenat al setmanari). A vegades la companyia estava de tour per l’Illa. La resta de grups solien ser de Ciutat.
A part del divendres, dissabtes i diumenges, també entre setmana hi podia haver algunes representacions. Els horaris eren variats i accessibles.
Les opinions dels crítics del “Sóller”, podien ser molt dures i corrosives, però també amb molt d’humor. La seva misió era la de destriar, analitzar de forma molt breu i valorar tots els esdeveniments musicals, però també, i no menys important, la de culturitzar la gent, i a vegades posant-la en evidència, sobretot si venien grans i afamats músics com, per exemple, el guitarrista i compositor Francisco Tárrega, el qual va fer un recital al Defensora -el dia 28 de maig del 1892- i quasi no hi anà ningú!
Hi havia un sector de compositors mallorquins, per exemple Antoni Noguera, què eren molt crítics amb la sarsuela i variants, sobretot per la baixa qualitat que moltes vegades presentaven, perquè moltes eren “pastiches” o plagis. I també perque oferien un pseudo espanyolisme.
Alguns títols famosos eren, si ens referim a la sarsuela: “Dos por Una” (de costums solleriques), “La Abuela” (pels infants), “Los Baturros”, “El Cosechero de Arganda”, “Chateau Margaux”, “La Alegria de la Huerta” i “Viva mi niña”.
Les òperes (a vegades en forma de fragments) més representades eren “Marina” i el “Anillo de Hierro”.
Per acabar aquest article, us passaré una crítica d’una funció que es va fer a la Defensora, estau atents:
“Continua actuando en el de la Defensora la compañia que decia dirigir D.Lorenzo Intentas. Anoche dió función (se merece el nombre), las zarzuelitas en un acto ‘El Hombre es Débil’, que de tan débil, no pudo sostenerse; ‘La Trompa de Eustáquio’, que destrozó la de los verdaderos aficionados; ‘Los Dos Ciegos’, que dejó verdaderamente ciego al respetable público; y ‘Don Suplicio, el Músico’, que si bien fué la mas pasable, no dejó de fastidiarnos soberanamente. Debe agregarse que la ‘inocentada’ empezó a las nueve y cuarto y nos hizo bostezar hasta las doce y media.
Vamos señores, a esto se le llama insultar al público, abusar de la paciéncia i amabilidad de los que pagan [...] “.
Redactat a la secció del nostre setmanari “EN EL TEATRO”.
Sóller nº247, 26 desembre de 1891.
