Construir il·legalment a la Serra de Tramuntana no sempre ha estat castigat, però tampoc els promotors n’han sortit sempre impunes. Malgrat que al segle XX ja hi havia lleis que protegien el paisatge, alguns promotors actuaven il·legalment i, si no hi havia denúncies ni intervenció judicial, normalment aconseguien dur a bon port els seus objectius especulatius.

Un bon exemple va ser la construcció dels xalets il·legals a Llucalcari, denunciats pel GOB i que després d’una llarga disputa judicial s’acabaren per enderrocar molts d’anys després, en execució d’una sentència judicial ferma.

La Vall de Sóller també va tenir el seu propi cas mediàtic. A principis dels anys 60, després de la construcció de la carretera del Puig Major, una societat va edificar sense llicència una estructura de formigó de cinc plantes d’alçada en terrenys de la possessió de Monnàber, dins el municipi de Fornalutx.

Havia de ser el primer hotel de muntanya de la Serra de Tramuntana i en poc temps posaren fil a l’agulla i començà l’edificació del pitjor atemptat paisatgístic de la història a la Serra. Això no obstant, la promotora va tenir problemes econòmics i la gran obra va quedar paralitzada poc després d’enllestir-se l’estructura de formigó, que com un gran esquelet sobresortia per damunt les alzines del bosc de Monnàber.

No consta que hi hagués denúncies formals que demanessin eliminar aquella vergonya als peus del penyal de Migdia. Però, justament el 1999, hi hagué a Mallorca un inesperat, per inèdit, canvi polític i les Balears i l’Illa passaven a ser governades pel primer Pacte de Progrés, gràcies a un acord històric de l’esquerra amb Unió Mallorquina.

Una de les banderes del nou govern autonòmic i insular era la protecció del territori, i per això el Consell va voler dur a terme una actuació mediàtica i històrica per restablir la legalitat urbanística. Va ser el mateix Consell qui demanà al Tribunal Superior de Justícia de Balears que autoritzés aquella actuació, argumentant que, 38 anys després de l’abandonament de l’obra, aquesta no només era un greu impacte per al paisatge sinó un perill per a l’entorn i la ciutadania. Executarien la demolició de l’hotel de forma subsidiària (pertocava als promotors) i passarien factura. Es manejaven diferents pressuposts, el primer de 15 milions de pessetes, que al final foren quasi el doble.

Però la foto bé valia la pena. I tothom s’hi va apuntar. Després de demanar llicència a l’Ajuntament de Fornalutx, i de treure a concurs la demolició, la data quedà fixada en el dia 31 de juliol del 2000. Fa pocs dies va fer 25 anys justs.

L’empresa encarregada, Pasquina S.A., tenia llarga experiència en demolicions controlades. S’utilitzarien 65 quilos de goma-2, un explosiu tristament famós a l’època, i pràcticament no hi hauria cap dany a l’entorn, ja que seria una demolició de precisió quirúrgica quasi sense rompre cap branca de les alzines del bosc.

El dia de l’actuació hi havia gran expectació. El Consell eliminaria per a sempre l’estructura visible des de tota la Vall. Maria Antònia Munar, presidenta del Consell en virtut del pacte, va voler ser l’encarregada de passar a la història (una vegada més) i pitjar el botó per activar la detonació. Va estar envoltada de consellers del Govern i del Consell: Celestí Alomar, Margalida Rosselló, Miquel Nadal. També hi havia el llavors senador Ramon Socias, polítics de Sóller i Fornalutx, com Joan Arbona, Andreu Barceló, i Salvador Sastre. I la delegada del Govern central (llavors era el de J. M. Aznar), Catalina Cirer.

En pocs segons hotel quedà reduït a enderrocs i per primera vegada es llançava un avís a futurs especuladors que intentessin construir ‘a la corsa’.

Teòricament, tots els enderrocs havien de ser retirats i el paisatge restituït, cosa que tal com denuncià temps després el mateix Consell no s’arriba a fer. Però això ja és una altra història.