Jaume Pinya Florit (Sóller, 1953) serà el pregoner de la pròxima edició d’Emplaçam l’Art. L’artista, que ara resideix als afores de Fornalutx, portà Can Xoroi durant 9 anys.

- Com van ser els inicis de la vostra carrera? Vau tenir sempre clar que seríeu pintor?
- Vaig viure la meva infància a Sóller. No vaig començar amb l’art com la majoria, els meus padrins vivien a Binibassí i ja es llogava un pis d’allà, i hi solien venir pintors i escultors. Quan jo tenia uns 7 anys vaig conèixer a un nord-americà, en James, i la seva dona Roberta, que era presentadora. James era pintor abstracte i venia d’una escola americana anomenada Black Mountain. Així amb el temps les famílies es feren amigues i James em permetia anar al seu taller i ‘burinar’ per allà. Per tant, per a mi l’art fou la meva infància, forma part de mi des de molt petit. Volia ser pintor com en James, però no vaig ser un al·lot dels que pintava molt i tenia sempre la curolla, sinó que em va venir de dins. Llavors als 14 anys ens mudàrem a Palma, a Sant Felip Neri. Vaig anar a la facultat de Filosofia i Lletres com oient, acabava jugant a futbol i vaig abandonar els estudis. Vaig voler estudiar Belles Arts, però en aquell temps era molt complicat. Així doncs, en un moment determinat, vaig prendre la decisió de dedicar-me a l’art. Uns anys més tard, als 80, vaig tornar a Sóller, a l’Horta. Després vam vendre la casa, i cercant vaig trobar-ne una aquí, a Fornalutx.

- Vàreu portar el museu de Can Xoroi molts anys, què us impulsà? I què us va fer deixar-ho?
- Vaig participar amb Jaume Coll, arqueòleg solleric, en la documentació de les teules pintades de la Vall, i vam fer una exposició. Jaume va haver de partir a Madrid una temporada i va quedar una mica en l’aire, de manera que em vaig passar un estiu documentant els edificis de teules pintades de Sóller. Així, sense voler, me vaig fer un especialista. Em vaig jubilar després de 9 anys. Un dels motius fou que és molt complicat treballar amb ajuntaments. Pens que en temes culturals tenim dirigents mediocres perquè no venen del mateix món de la cultura. Can Xoroi necessita el reconeixement de col·lecció museogràfica.

- Creis que és important la conservació del nostre patrimoni cultural?
- Estem perdent la nostra identitat cultural. El turisme n’és una de les causes i crec que fins i tot turistes europeus ignoren les nostres arrels mallorquines i catalanes. Ens fa rics com a persones conèixer altres cultures i idiomes, encara que estiguin en extinció, com el vènet. Cada vegada perdem més identitat rere el «¿Que pone en tu DNI?». Amb el llenguatge, hi ha un escriptor xinès que deia que «quan perds la teva llengua també perds el so», i si perds el so, perds el que et cantava ta mare de petit, perds l’alè.

- Què és per a vos l’art? I la figura de l’artista?
- El concepte d’art s’ha esmicolat, abans era com una pedra, ferma i unificat, hi havia un cànon. Per exemple, al Renaixement els escultors no foren admesos com acadèmics de belles arts perquè eren uns bruts. Amb el temps el concepte es desfà i l’art pot arribar a ser moltes coses. I al final qui es dedica a una pràctica de l’art, com és la pintura, l’escultura o el cinema comença a veure el món a través d’aquesta pràctica. La teva riquesa com a artista és tot allò que has anat aprenent, absorbint i experimentant. Això després ho treus amb aquesta pràctica.

- De la vostra obra destaca molt l’art abstracte, de quina manera l’enteneu?
- Som un defensor d’aquest tipus d’art. L’art abstracte és una manera d’entendre el món i d’aproximar-se a l’espectador. Una vegada vaig fer una exposició amb altres artistes mallorquins al Port d’Andratx. Un dia hi vaig arribar prest i hi havia la dona de netetja. Jo, a l’exposició, hi tenia dos quadres abstractes i me la vaig trobar davant, aturada. Vaig voler fer una foto i li vaig demanar que es fes a un costat. Ella m’explicà que cada matí que hi anava a fer net s’aturava allà mateix. Me va explicar que la pintura no l’entenia, però que li donava tanta pau que s’havia d’aturar un moment a contemplar-la. Per mi va ser més important això que no la crítica de qualsevol catedràtic. Amb el temps m’he adonat que sé quins materials utilitz i quines eines, però l’efecte de la meva feina a l’espectador no el conec. És com tirar una pedra a la mar, sé quin recorregut farà, però no què provocarà al fons.

- Sereu pregoner de la tercera edició d’Emplaçam l’Art, hi participareu?
- Jo no expòs a Emplaçam l’Art perquè no és el meu estil i no m’hi sent a gust, reconec el valor i la feinada que fan els Joves Artistes de Sóller, donen veu i visibilitat a les noves generacions que en altres contextos socials no podrien gaudir d’una cosa així. El meu context fou diferent. Per exemple, vaig formar part dels col·lectius d’artistes que organitzaren el moviment d’ocupació a la Dragonera, soc un antic anarquista. El grup d’artistes que quedàrem a Mallorca sortírem al carrer, férem manifestacions i pintades. El meu fou un context de protesta, d’artista compromès. Aleshores valor molt una generació com aquesta tiri endavant actes per fer visible un món, i que passi a Sóller és extraordinari. Com a pregoner el meu reclam és la dignificació de la figura de l’artista. Un gran escultor basc deia que «cada artista és un país sense bandera».