Manolo Bautista Gil (Badajoz, 1961) va ser policia a la Vall durant 38 anys. Ara, després de tocar el tambor 51 anys, abandona els Tamborers.

- Com vau arribar a Sóller?
- Jo vaig néixer a Badajoz, però va ser quasi per accident. La meva família ja s’havia instal·lat a Sóller, però en un viatge vaig voler sortir. Aquí soc foraster i al poble soc ‘polaco’.

- Vau tenir dificultats creixent a Sóller sent considerat un foraster?
- Vaig tenir poques dificultats, jo anant a escola xerràvem en castellà perquè encara hi havia la dictadura. Per tant, no em vaig sentir fora de lloc. De fet, jo consider que vaig començar a xerrar mallorquí quan van néixer les meves filles. Vaig pensar que com anirien a escola en català valia més que xerrés mallorquí amb elles. Ara bé, amb l’altra gent del poble quan es dirigien a mi en castellà contestava en castellà, i quan ho feien amb mallorquí en mallorquí.

- Vau tenir alguna afició de jove?
- Sempre m’ha agradat el camp i la muntanya. De jove vaig practicar halterofília. Quan tenia uns 17 o 18 anys aixecava uns 140 quilos. Feien competicions a l’Alcázar, també de boxa. A Sóller ara ho hem perdut tot, teníem el Victòria, el Defensora, el Fantasio... Eren llocs socials, amb música en directe. Una vegada, crec que era el 73, feien proves de so i vaig demanar a Rafael ‘Tararí’ a veure si podia tocar, i em va demanar que anés a l’assaig l’endemà. A partir d’aquí he tocat el tambor tota la vida.

- I com vau seguir tocant?
- Vaig estar després amb les ‘majorettes’ que van durar dos anys. Jo encara no entenc com en aquella època els ho deixaren fer. Després em vaig aturar una mica, mai del tot. Quan vaig entrar a la mili vaig demanar per tocar el tambor i no ho vaig aconseguir, però sí que vaig poder tocar la corneta. L’any 85 vaig començar la banda de tambors, però a poc a poc va anar morint perquè no teníem relleus. El 87 ho vaig tornar a intentar, i va anar igual. Més tard vaig tocar a la banda de música, però tampoc va anar gaire bé, en la música és tot molt car. S’ha de dir que amb en ‘Tararí’ va durar bastant la banda.

- Fa anys que tocau a les ‘processons’ i festes, com començà?
- Fa uns 30 anys durant una Setmana Santa veiem les processons que hi havia molt poca gent, no hi havia banda ni res. Vàrem pensar que podíem donar una sorpresa i posar-nos a tocar el tambor. I el Divendres Sant vam sortir, i a partir d’aquí ja sortíem cada vegada. Al Firó també hem tocat molts d’anys.
- Esperàveu l’homenatge per part de l’Ajuntament?
- Sí i no, vam tenir unes quantes reunions amb l’Ajuntament perquè tocàvem durant les festes de Sant Bartomeu. El dimecres amb la batucada -i els Caparrots- tocàvem a Can Dulce, i no va sortir al programa de festes; divendres sí que sortia; però diumenge ja no tornàvem a sortir, només estaven apuntats els Caparrots al programa. Xerrant amb na Mar Castanyer li vaig dir que no sortiríem el diumenge i em va dir que no, que ho havíem de fer que em tenien una sorpresa. Al final ho vam fer i mira, va anar bé.

- Quant temps duis a la batucada?
- Ara deu fer poc més de deu anys, d’ençà que va començar. La meva filla va començar amb en Nico la batucada. A jo ja em bastava amb els Tamborers per Setmana Santa, però va bastar que em pugés una caixeta per apuntar-m’hi. El febrer de 2014 va ser la primera sortida a sa Rua i a partir d’aquí, doncs ja veus... Cada dilluns assaig. Ara els fem al Puig, però hem passat per tot perquè en ‘molestàvem’ a un o a l’altre, hem estat a la tercera edat, al Mercat, al Victòria...

- Heu cobrat mai per tocar el tambor?
- Vàrem fer la trobada de bandes a Porreres i el Consell ens donava 300 mil pessetes, i et comprometies a tocar a la trobada i dues vegades al teu poble. Les 1000 pessetes que vaig rebre d’aquesta subvenció diria que han estat els únics doblers que he cobrat mai. A més el material musical és molt car. A la batucada i la banda ens hauria anat bé rebre doblers en el seu moment, els instruments solen ser de cadascú i a la batucada ens aconseguim autofinançar les bosses i camisetes. Jo crec que hi hauria d’haver més ajudes culturals, perquè un poble analfabet és un poble sense res.

- Quant de temps vau ser policia?
- Vaig estar 38 anys de policia, vaig entrar el 83 i em vaig jubilar el 2021.

- Quines vivències heu tengut com a policia?
- He tret tres ofegats de la mar, al Mónaco i a la platja artificial. Davant el Roma també vaig rescatar un nen que s’ofegava, vaig arribar a la platja i m’ho vaig trobar. També m’he trobat coses que encara arrosseg, és part de l’ofici. I he viscut moltes situacions incòmodes.

- Us heu avorrit fent de policia?
- Jo volia ser nacional primer de tot, però va resultar en Joan i n’Iñigo es presentaven i vàrem tirar tots els papers per fer de municipals. Primer vàrem ser auxiliars, després férem les oposicions i ja vaig tenir plaça fixa. Volia partir fora, però entre una cosa i l’altre, vaig fer el curs d’oficial i vaig acabar de ‘cabo’. He de dir que jo sempre em consider persona abans que policia, l’uniforme era un complement.