Amb 29 anys, Sílvia Arbona ha sabut convertir una inquietud personal en un ofici pràcticament extingit: el de confeccionar trunyelles amb cabell natural (@satrunyella) seguint la tècnica tradicional. Nascuda a Sóller el 20 de gener de 1996, va estudiar Art Dramàtic a l’ESADIB i, després d’un període de dubtes professionals arran de la pandèmia, redirigí la seva trajectòria cap a l’àmbit educatiu. Actualment cursa el grau d’Educació Primària. La seva dedicació no es limita a les trunyelles: també participa activament en col·lectius de cultura popular com l’Estol de Tramuntana i el Col·lectiu de Pageses del Firó.

—Com va sorgir aquest projecte de fer trunyelles
-Va ser l’any passat, cap al mes de febrer. Em vaig tallar els cabells i volia donar-los a algun lloc on fessin perruques o alguna cosa semblant, però no sabia on dur-los. Em preocupava que es poguessin vendre, perquè jo volia que es regalassin, així que vaig decidir guardar-los. Com que el cabell no es descompon, vaig pensar a aprofitar-lo. Poc després, avorrida i amb ganes de fer alguna cosa manual, em vaig dir: «Tenc el cabell, tenc les ganes, intentaré fer-me una trunyella com les d’abans».

—Ja tenia trunyelles antigues a ca seva?
-Sí, teníem la meva de la comunió, la de la meva mare i la de la meva germana, que empràvem per vestir-nos de pageses a la Fira o per ballar ball de bot. Estaven fetes de manera tradicional, igual que com les faig ara.

—Algú li’n va ensenyar o va tenir cap referent?
-No vaig trobar ningú que m’ho pogués explicar. Vaig cercar molt per internet i al final vaig topar amb un vídeo que mostrava uns nusos que coincidien. Vaig tenir sort. Ho vaig provar i vaig veure que la trunyella que havia fet era igual que les antigues, així que vaig saber que anava pel bon camí. He estat totalment autodidacta. En realitat, no som l’única de les Illes que fa aquesta feina, però sé que hi ha diferents maneres de fer les trunyelles. La meva és la manera antiga i, de moment, només sé de gent de Menorca que ho fa.

—Com és el procés d’elaboració?
-Necessit una bona quantitat de cabell, almenys de 25 centímetres. Com més llarg, millor queda la trunyella; si és curt, surten puntes i l’acabat no és tan net. Un cop feta, es pot conservar durant anys. Jo faig confecció, restauració i manteniment. Per conservar-la, recoman guardar-la trunyella, dins una capsa o en un lloc sense pols, i hidratar-la de tant en tant amb oli de coco.

—Li han duit trunyelles antigues per restaurar?
-Sí, me n’han duit algunes que m’han dit que eren de la seva padrina quan tenia 16 anys. A vegades, la trunyella pot tenir 100 anys. Algunes només necessiten una neteja, però altres les he de restaurar completament.

—Sap quan i per què va sorgir la tradició de fer-les?
-Hi ha molt poca informació, però pel que he cercat, sembla que podria ser que es començassin a fer per a dones que tenien molt poc cabell o que patien alguna malaltia. En aquell moment, dur una trunyella, tant del teu propi cabell com una de postissa, era molt habitual perquè era un recollit que evitava que el cabell s’embullés i s’embrutés més del compte. Després, suposo que la tradició es va anar perdent perquè les dones es podien rentar més sovint el cabell i també tallar-se’l.

—Quanta feina implica fer una trunyella? És una peça cara?
-Mínim 16 hores, però si el cabell està embullat, poden ser fins a 20. És una feina molt minuciosa i cansada. Pel que fa al preu, qui valora la feina sempre em diu que l’hauria d’apujar perquè és una peça que dura tota la vida i requereix moltes hores. Però a mi em sap greu.

—Podria viure només d’això?
-No, ho he calculat i per tenir un sou bàsic hauria de fer dues trunyelles per setmana, i això és molt difícil pel temps que requereix cada una. A més, és una feina per a un nínxol de mercat molt concret. Potser s’acabarien les comandes o tindria períodes llargs sense feina. Això sí, tenc pensat continuar amb aquest passatemps durant els pròxims mesos: tenc 20 trunyelles en espera.

-Té plans de fer créixer el projecte?
-No com a tal. Però sí que surt de la meva tasca habitual. Per exemple, estic col·laborant amb ArqueoUIB per a un projecte en què volien reproduir una trunyella d’una dona enterrada fa 3.000 anys a Menorca. També m’han demanat tallers, pero no ho veig viable. Al manco, de moment.

—Té un vincle fort amb la cultura popular. D’on li ve?
-Des de petita he ballat ball de bot. Vaig començar a Aires Sollerics i després a la banda de música. Fa un any i mig que ball amb l’Estol de Tramuntana. A més, form part de la junta del Col·lectiu de Pageses i fa dos anys que em present com a Valenta Dona. Encara no m’han triada, però ho seguiré intentant: és un somni.

—I què en pensa, de la massificació de les festes?
-Al principi, crec que a tots ens semblava positiu que vengués tanta gent, però ara crec que les festes poden morir d’èxit. És complicat, perquè no pots prohibir que la gent vengui, però s’hauria de prioritzar que el poble pugui gaudir de les seves pròpies festes.