Miquel Ferrà i Martorell (Sóller, 1940) tingué molt clar des de ben petit que la seva vida es dedicaria a les lletres. Durant molts d’anys posà el seu temps i la seva dedicació a les seves dues passions, la docència i l’escriptura. Ara, encara que ja no exerceix, continua ensenyant amb els seus llibres, que tracten diversos temes; fets reals, ficció, història, aventures… El seu darrer llibre, La llegenda de Cornelius Atticus té tots aquests ingredients, a més, com la majoria de les seves obres, la nostra illa en té un paper ben important en tot el relat que l’envolta.

-El maig passat publicàreu la novel·la «La llegenda de Cornelius Atticus». Ens podeu dir la seva trama?
-Làmia, una vella bruixa que viu a Arcàdia, a la regió grega d'Àtica, té a càrrec seu a Cornelius, un noi que va recollir dels carrers quan era petit. Làmia decideix portar-li-ho a Atenes perquè aprengui l'ofici en un forn de vidre bufat, però el noi juga amb el seu amic Balbo imitant als lluitadors, somiant a ser com ells. A Atenes, el noi es queda amb el vidrier, però la dificultat del treball el fa emmalaltir i escapa. Un vell atleta al qual va conèixer en el taller és conserge del Gimnàs de Academus, on es quedarà i començarà a practicar l'esport que tant li agrada. A més, s'enamora de la filla de la casa, Urtica-Miriam, però quan tot sembla anar bé en el joc i en l'amor esclata una guerra civil i els atletes del gimnàs són reclutats. Al seu retorn del camp de batalla, una pèrdua farà que el jove s'embarqui cap a terres desconegudes i serà raptat a tornar a la palestra per a recuperar la seva glòria a Pollentia, lloc del qual ja no tornarà.

-El llibre tracta sobre l'esportista més antic de Mallorca. A causa de la seva mort primerenca, no hi ha gaire informació sobre ell. No obstant això, què ens podeu dir d’ell? Com el descobrireu i per què volguéreu que el públic també el conegués?
-A través del que diu a la seva làpida, Cornelius va néixer a l’Àtica i en morir no tenia esposa, ja que era costum que aquesta patrocinés el sepulcre i no apareix cap dona a les inscripcions. Aquests atletes, estadísticament parlant, no arribaven a la vellesa a causa de la duresa d’aquell esport. Viuen dels disset o divuit als vint-i-cinc o trenta anys. La làpida suggereix que va morir durant la darrera lluita, accidentalment, en el teatre romà de Pollentia i que era famós per les seves victòries. El que sabem em va plantejar el que no sabem. Els buits del relat real emplenats per allò que és ficció, però una ficció documentada que ens explica quina era la seva formació, el calendari de les seves actuacions, quins déus els protegien, quins aparells de gimnàs i educació física es feien servir, i, ja situats en aquella època, quines coses en l'àmbit social s’esdevingueren.

-En què es diferencia aquesta novel·la de la resta que heu escrit fins ara?
-Tot el que un autor pretén amb una novel·la, poema, relat, etc. és connectar amb el lector i comunicar-li una certa complicitat en el projecte narratiu. Sempre he dit que escriure una pàgina literària és com llançar una pedra a la fosca. Aquesta misteriosa comunió-comunicació és la raó quasi instintiva d’escriure. Amb qui podem comptar a l’altra banda del mirall. Mai no ho sabrem.

-En què ha consistit el procés de recerca per a construir aquesta història? I què és el que us crida l'atenció de l'època romana?
-Ha estat un procés entretingut i divertit, amb sorpreses. Com ja he dit, he omplit les llacunes amb la documentació. Sempre m’ha interessat l’antigor grecoromana. N’he escrit llibres, tesines, articles i fins i tot tinc una bona col·lecció d’objectes d’aquella cultura que va engendrar la nostra. He volgut fer una història dels temps de l’imperi romà sense sang de gladiadors, manies imperials, polítiques de senadors i altres dignataris. Només gent del carrer, anecdotari popular, creences i supersticions que vivien dintre d’aquells personatges.

-A més d'escriure llibres feu les il·lustracions que els acompanyen. Diríeu que la vostra relació amb la pintura començà a la vegada que amb l'escriptura?
-Som pintor i dibuixant. Però una tasca sempre guanya a l’altra. Ara mateix, he il·lustrat títols propis i m’agrada conjuminar les paraules dels textos i la dinàmica dels dibuixos. Tant la pintura o el dibuix i l’escriptura o la literatura provenen de la meva més tendra infantesa.

-Sou un escriptor molt prolífic que, a més, ha tractat molts de temes, d’on traieu la inspiració?
-Em considero un escriptor professional, encara que per «modus vivendi» m’he dedicat a l’ensenyament. L’altre temps ha estat l’immens plaer creatiu de l’escriptura. La inspiració va arribar quan tenia nou anys, amb la primera redacció, tot explicant com una vella teulada, la d’un tal teatre Victòria, es convertia amb una mena de jardí a causa de les ocasionals plantes salvatges.

- L’arribada de la tecnologia fa pensar que la lectura s’ha tornat un hàbit menys freqüent, però els índex de lectura de l’any passat indiquen el contrari. Per què creieu que la gent llegeix més que mai? Creieu que els llibres continuen sent un refugi en temps d’incertesa?
-Crec que sempre existirà el paper per a lectura, però ja he signat contractes en línia i això també és el futur, no ens hem d’enganyar. El llibre és un amic, un refugi, un confident... Des dels dies llunyaníssims de la Biblioteca d’Alexandria és un element inseparable a l’home.