Amb el pas del temps, Tòfol Castanyer (Sóller, 1972) ha aconseguit fer del seu nom sinònim de repte. Ell se n’ha proposat molts al llarg de la seva carrera esportiva com a corredor de muntanya, que ha duit endavant gràcies a la seva disciplina. El darrer és un projecte solidari, «Hi som», emmarcat dins «Un km de vida», on Castanyer té com a objectiu fer la volta a l’illa, 336 kilòmetres en tres dies, en suport a la fundació «Uno entre cien mil» contra el càncer infantil.

-Ara, i des de fa molts anys, feis feina al negoci familiar, a Ca na Reia, que compaginau amb la vostra passió, les carreres de muntanya. Com aconseguiu mantenir un equilibri?
-Sobretot, mitjançant combinacions d’horaris i ganes. La motivació de marcar-me reptes. Als 53 anys esportivament molts s’han retirat. Encara m’aixec cada dia amb objectius que són les motivacions diàries que et duen a superacions personals. M’agrada la part comercial, que si tot va bé ampliarem amb una nau al polígon, i l’esportiva, fent projectes que em duen a continuar entrenant. He trobat l’equilibri perfecte, combinar les dues coses. Fa temps em proposaren ser esportista d’elit, però vaig renunciar perquè jugar-ho tot a una sola carta, a un esport com el meu, quan l’únic que fas amb la teva vida és entrenar, el més habitual és lesionar-se. Si es pot dur bé família, esport i feina, cada un amb un grau d’importància, es poden arribar a complementar.

-Sempre heu fet ús de la vostra plataforma per donar visibilitat a causes importants. Per què decidireu que tenieu aquesta obligació com a esportista?
-Hi ha un tant per cent de gent que pensa que no és important implicar-se en causes que un creu justes o necessàries. A la vegada que hi ha marques que ho prioritzen i d’altres que no es volen posicionar, també depèn de quin és l’objectiu. Però sempre m’ha agradat demostrar que l’esport pot aconseguir fites molt importants. A més, m’he adonat que el grup de gent que m’ajuda, perquè queda clar que tot sol no ho podria fer, els omple igual que a mi. És una feina cap als altres, però, egoistament parlant, veure que la gent fa el projecte seu m’ompleix moltíssim.

-El darrer repte al que heu participat és «Hi som», on recorrereu 336 kilòmetres fent el perímetre de Mallorca. Com vau conèixer aquest projecte? I per què decidireu formar-hi part?
-El projecte ve d’enfora i són tres dins un. El primer era esportiu. El més gran que es pot fer aquí és fer la volta a l’illa. Des de feia temps em feia moltes ganes perfilar-la. Ho he fet amb Menorca i Formentera, però em feia ganes fer-ho aquí, però 336 kilòmetres són molts, no ho he fet mai en la vida. El segon era que volia convertir el projecte en una reivindicació identitària de l’orgull de ser mallorquí perquè la gent s’adoni de com estam deixant la nostra illa. Aquests kilòmetres són els únics que hi ha, els que han deixat els padrins i els que transmetrem als nets. «Hi som» és en el sentit de «som el que tenim» però si no ho cuidam, no quedarà res per transmetre. Per desgràcia el darrer any i mig el càncer ha tocat a gent propera i parlant amb un oncòleg, em deia que a n’aquest procés, per desgràcia, la gent del voltant, només pot acompanyar a la persona. En Guillem Sec, amic meu, o la filla de na Guida, començaren quimioteràpia i sense voler-ho comparar, hi havia factors que s’ajuntaven, com l’inici dels dos, que és un procés on es patirà. «Hi som» també significa acompanyament, recordar que hi som amb ells.

-Aquest no només és un repte personal sinó que hi ha la possibilitat que la gent vos acompanyi correguent. La conscienciació és diferent quan se’n forma part.
-Sí. És una manera de fer partícip a la gent. No puc dir xifres, però crec que hi ha un centenar d’apuntats. Hi ha marcats sis punts, Andratx, Sóller, Pollença, Artà, Santanyí i Palma. Si decideixen acompanyar-me a un tros, poden fer el que vulguin, no calen 10 kilòmetres, que és el màxim de cada tros. A Sóller hi passaré a una hora intempestiva, devers les quatre del matí, si els sollerics em volen acompanyar pel Barranc, segurament el pujaré caminant, perquè hauré de controlar el ritme. Es pot col·laborar, inscriure’s i córrer amb jo, que són deu euros, si vols la camiseta són deu més, i l’opció de comprar-la sense haver de córrer.

-Aquest és, potser un dels vostres reptes més durs, per no dir el que més. Com ho enfrontau i de quina manera vos preparau?
-No sé si és el repte més difícil, però el més llarg sí. He aguantat la temporada esquivant les lesions cròniques de trenta-cinc o quaranta anys corrent. No m’he preparat, tot el contrari, he intentat fer menys kilòmetres per aguantar aquestes 40 o 50 hores corrent. Serà la primera vegada en la meva vida que faig dos vespres seguits. L’única preparació específica ha estat els darrers quinze dies amb suplementació i nutrició, que m’ho ha marcat en Guillem Socies, amic i el meu nutricionista i el meu metge, en Toni Brotons. A partir de la sortida intentaré ingerir sòlid i líquid per no tenir una baixada. Pel que fa al cap, me passà a Passes per en Pau, en l’àmbit local i ara en l’illenc amb aquest repte, veure que es dona suport o que n’hi ha que s’animaran a participar em dona força. Aguantar serà difícil, però engrescar socialment la gent ho és més. La força que em farà aguantar és veure com el projecte ha arrelat a la societat. L’altra part és el meu grup de feina. A part, és més complicat aguantar un procés de càncer que 336 km.