El passat dimecres, 11 de juliol, representants de l'Obra Cultural Balear (OCB),es reunien amb la vicepresidenta del Govern i consellera de Turisme, Bel Busquets.

L'OCB va demanar que una part de l'Import de Turisme Sostenible sigui destinat a normalitzar la llengua catalana en l'àmbit turístic.

L'argument és molt evident: l'impacte del turisme sobre la llengua catalana és molt alt.

Aquest impacte ha estat poc estudiat, però hi ha hagut alguns autors que hi han dedicat part de les seves investigacions a documentar-lo i quantificar-lo.

A l'edició de la publicació 'Tot inclòs' de l'estiu 2015, el sociòleg (i avui president d'Habtur-Illes Balears), Joan Miralles Plantalamor hi publicava un extens article titulat 'L’impacte lingüístic del turisme a les Illes Balears', on s'analitzava la Ssubstitució, banalització i minorització del català en els espais turístics.

Miralles cita, en aquest treball, la lingüista Aina Moll que advertia el 1991 que «els impactes que el turisme opera sobre la llengua en societats monolingües no és tan gran com en aquelles societats bilingües». «No ens ha d’estranyar, per tant, que a les Illes Balears els impactes del turisme siguin especialment greus i visibles alterant, com diria Joan Melià (2014), el paisatge lingüístic de la nostra illa» afegeix Miralles.

Miralles parla de la toponímia: «Climent Picornell l’any 1977, un dels primers efectes de la substitució lingüística provocada pel turisme és la substitució de la toponímia pròpia per una de nova en què s’usa el castellà o d’altres llengües com l’anglès, en els topònims lligats a actuacions de caràcter urbanitzador, com ara complexos residencials, hotels, blocs d’apartaments, nous restaurants, etc». I afegeix que «El factor principal que explica aquest fet és la banalització i substitució de la cultura local que sovint acompanya el desenvolupament turístic. En el nostre cas, com que el turista sempre cerca uns estereotips independentment de si aquests són certs o no, la població local no dubta en transformar la seva identitat lingüística per una de castellana, que en definitiva és la que el turista espera trobar. Per això no és estrany que el sector hosteler, sempre que hi ha hagut intents per recuperar el topònim Eivissa en detriment del mundialment conegut “Ibiza”, s’hi ha oposat. Un fet semblant ha ocorregut en la darrera legislatura 2011-2015 en què el Govern del Partit Popular ha canviat el nom oficial de la capital balear Palma pel de Palma de Mallorca, més usat internacionalment».

En ocasions, s’arribarà al punt que promotors turístics o majoristes de viatges com Pablo Piñeiro (2011) arribin a considerar la llengua pròpia un fre per al desenvolupament turístic, demanant en conseqüència la seva eradicació a les senyalitzacions i/o fins i tot en la transmissió intergeneracional. Propostes que, encara que desconeixem fins a quin punt, acaben influint en no poques famílies que poden creure que ensenyant en castellà als seus fills se’ls dota de més oportunitats per al futur.

«És important», diu Miralles, «destacar que l’impacte lingüístic no es dóna necessàriament per la relació turista-resident. De fet, el més freqüent és que l’impacte sigui conseqüència indirecta d’un altre impacte. Així, per exemple, és impossible entendre els canvis sociolingüístics en l’ús social de la llengua si no tenim en compte l’arribada d’immigrants que, atrets per la demanda de mà d’obra que han provocat els diferents booms del turisme, s’han establert de manera permanent a la nostra comunitat des dels anys seixanta del passat segle».

També respecte a les migracions contemporànies, és important fer èmfasi en la generalització de l’impacte arreu de l’illa que fins a finals dels anys noranta es limitava a la conurbació de Palma i les zones turístiques. «Sens dubte, l’espai on més s’ha notat aquest canvi és el que conforma l’interior de l’illa. Un territori on els darrers anys hi ha hagut un augment significatiu de les iniciatives destinades a promoure el turisme d’interior mitjançant la posada en marxa d’agroturismes, però sobretot gràcies a la demanda de mà d’obra per a la construcció i rehabilitació de segones residències. Un procés descrit i definit per Jaume Binimelis com a rurbanització (Binimelis, 2002: 209) pel qual l’interior de l’illa comença a caracteritzar-se per l’existència d’una àrea i una morfologia física, espacial i humana a mig camí entre allò propi de les grans urbs i el camp».

Si ens centram en l’impacte lingüístic del col·lectiu turísticoresidencial, els estrangers residents tendeixen a identificar el castellà com a la llengua útil per a les seves comunicacions diàries mentre que el català queda relegat a l’esfera de llengua identitària i/o folklòrica.

Només arribar, es demana quina és la llengua que ha d’aprendre per a integrar-se. Fins i tot sense voler-ho, molts mallorquins deixen clar amb la seva actitud, directament o indirecta, que no s’espera d’ells que aprenguin el català i que amb l’aprenentatge del castellà és suficient.

Finalment, Miralles apunta algunes solucions: «l’escolarització en català és possiblement l’instrument d’integració i normalització lingüística més important de què disposem». «La fidelitat lingüística dels catalanoparlants, la promoció de campanyes que afavoreixin les actituds lingüístiques positives i sobretot, l’ensenyament en català són a hores d’ara els garants més importants de la llengua».

Segur que dedicar una part dels ingressos que genera l'Impost de Turisme Sostenible pot ajudar, idò, a pal·liar els efectes negatius del turismes sobre la llengua pròpia de les Illes Balears.

Aquí, podeu llegir l'article íntegre de Joan Miralles.