Joan Josep Barceló i Bauçà va néixer 1953. Ha estudiat humanitats i ciències a les Universitats de Barcelona, Illes Balears i Londres. És autor de diversos poemaris en llengua catalana, “Una mar de tempestes dins la nit” (Cort Ed., 2010), “Emergència sobtada” (El Petit Editor, 2016), “nòmades” (Documenta Balear, 2017. Premi Castellitx de Poesia 2017)), “carn crua” (Adia Edicions, 2018. Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia 2018) i “svalbard” (Adia Edicions, 2018. Premi Miquel Bauçà de Poesia 2018). En breu sortiran publicats dos nous poemaris a Itàlia, “de sang / di sangue” (Il Convivio Editore, 2018. Guardonat al Premio Pietro Carrera 2018), i “grembo” (Leonida Editore, 2018. Guardonat al Premio Gioacchino da Fiore 2018).

• Què pretenies quan escrigueres Carn crua?

Sempre ho he tingut clar, volia fer uns poemes que parlessin en un sentit molt ampli, que fossin l’expressió del que sentim en els nostres cossos, però lligat amb la part més profunda de l’ésser. No es tracta d’una poesia que defineix només la carnalitat, sinó també l’espiritualitat. “carn crua” és el primer dels tres llibres d’una trilogia dedicada al cos en un sentit de força que uneix i enlaira vers un goig màxim, ens fa sentir que estem vius. L’amor ho és tot.

• És un llibre autobiogràfic?

No, en absolut. És simplement una visió poètica de la vida, fruit de l’observació i de l’anàlisi de la gent, de les coses i de l’entorn. Aquests poemes neixen per la necessitat de parlar amb la inabastable, convertint-se en personatges reals a éssers allunyats a manera de fer una distància més tolerable. Penso que la poesia es una necessitat de transferir pensaments, experiències, emocions, deriva d'una observació contínua i una reflexió, dia a dia.

• És un llibre de derrotes i victòries?

Potser. Dins el surrealisme que hi ha en els poemes hi ha un constant combat entre dos mons, el dels guanyadors i el dels vençuts. La mateixa vida és una guerra diària, guanyem o perdem, però cal lluitar per obtenir la victòria. S’ha d’escriure diàriament, sobre el que passa al voltant. Els poemes es basen en la paraula com l’eina que permet comunicar-se.

• Què cal fer quan la fúria esdevé ràbia petrificada i roman dins nosaltres?

La fúria és una força que s’ha de canalitzar positivament, en cas contrari esdevé ràbia, és llavors que es converteix en odi i enveja.

• Quin és l’elixir de la vida?

Sens dubte, l’amor. Sense amor no hi ha vida ni felicitat. L’elixir de la vida és l’energia i la força que mou a les persones.

• Què cal fer per somiar tots els somnis?

Simplement creure-hi. Però els somnis són somnis, els hem de fer realitat. Tots tenim un passat ple de somnis que mai han arribat a ser reals, i esperem que els somnis arribaran en el futur, el temps determina fins a quin punt poden convertir-se en realitats, és una lluita constant amb nosaltres mateixos i el temps. El modus vivendi de cadascun de nosaltres és fonamental per viure o somniar.

• Ens cal aconseguir la victòria amb mentides?

Mai. La mentida és sempre en defecte i els humans menteixen molt sovint. Molts han fet de la mentida una manera d’actuar per aconseguir el que volen. La mentida no és una bona companya, distorsiona la realitat i al final et converteix en un altre, ésser fictici, que t’enfonsa cap a un món aïllat.

• Ens cal defugir l’ingràvid estatge del món dels cecs?

Sí. Vivim en un món de cecs, sembla que cada dia hi ha més gent cega, hem de fugir d’aquest món i dels qui no hi veuen. La recerca de la llibertat ha de ser un ideal i ha d’omplir la vida. Els qui no hi veuen perquè porten un antifaç només s’enganyen a si mateixos. La poesia ha de ser un cop de puny a l'estómac o un petó a la boca. El poeta dóna vida a una nova semàntica de cada terme, i pot redescobrir i desencadenar un procés de conscienciació, un desig de canvi, una reacció a la ceguesa, i amb això  influir en la visió del món i dels ideals, obrint pas a nous estats d'ànim, creences, valors i sentiments.

• Ens cal descobrir qui som?

Sempre. Aquells que no saben qui són estan condemnats a anar pel món com a bubotes, són susceptibles de ser manipulats. És molt important conèixer-nos a nosaltres mateixos, així poden saber del que som capaços de fer o no fer, la ignorància fa febles a les persones. Tots tenim una capacitat de penetració emocional i de persuasió, que implica donar un valor a la paraula, per mostrar  la realitat.

• Ens cal treure’ns els ulls per no veure-hi?

Per no veure la mediocritat i la mentida, per no veure als qui es creuen ser déus. Si ens hem de treure els ulls, és per veure dins la fosca, per trobar el camí de la llum.

• Ens cal morir abans de perdre l’ànima?

Penso que l’anima i el cos són el mateix, no es poden separar. L’ànima i el cos només canvien d’estat i de dimensió, representen el visible i l’invisible, aquí i allà, un abans i un després. Sent el mateix són una dualitat unificada.

• Quins són els teus mèrits preferents a la vida?

La llibertat, la sinceritat i la humilitat, la l’amistat i l’amor, el futur.

• Per a tu, poesia i vida són el mateix?

Els poetes tenen una manera pròpia d’entendre la vida, un poeta fa de la vida una poesia eterna. Les paraules construeixen la realitat en la qual, per bé o per mal, vivim, són eines per a lluitar, gaudir, somniar. La poesia és vida i és un calidoscopi d'imatges en moviment constant, és una passió, una recerca de claredat i precisió conceptual. El repte és tractar de construir el propi vocabulari, fondre, la precisió i la densitat. L'aspecte polisèmic del text poètic es reflecteix a través de la poesia, qüestions i problemes del món i esdevenen un punt de referència, un estímul per aprendre.

• Hi ha igualtat social entre homes i dones, a la nostra societat, com afirmen alguns?

Hem viscut un món dominat pels homes, en els darrers temps les dones han aconseguit obrir moltes portes que abans no existien per elles, i en el futur les dones han de poder viure en la igualtat. Tots som éssers humans.

• Què és la poesia?

És el llenguatge que pot dir-ho tot en poques paraules. La carn, la pell, l'aigua, el vent, l’aire, el temps i l’espai per a mi, són una gran metàfora. Van i venen, sempre són diferents, sempre són el mateix, tenen un moviment misteriós i fascinant, cal tenir els ulls ben oberts, sempre disposats a sorprendre'ns. El poeta observa aquest inexorable cicle de naixement-mort-renaixement, nosaltres som temps. Som més que l'experiència ordinària. La física quàntica s’endinsa en una dimensió pròpia del temps i de l’espai, nosaltres decidim el moment, l'estructurem en un record que és la nostra identitat, la singularitat de la nostra vida, així com la dels altres,  és transcendental. La poesia ha sigut el llenguatge del passat i és el llenguatge del futur.

• Què és l’altre?

L’altre o els altres són molt importants, nosaltres no vivim sols encara que ens aïllem, sempre hi ha els altres, amics o enemics, existeixen.

• Què penses de la mort i la vida?

Penso que la mort és el retorn a un estat inicial, no un final, així com la vida és un estadi d’un temps etern. Els esdeveniments que constitueixen la vida mai no poden omplir la petició de significat, perquè són múltiples en formes i temps, diferents en forma i en relacions, irreductibles a la unitat única. Aquesta manca d'unitat demana un significat més complex, potser una resposta en la dimensió d'una veu que busca els límits d’una poesia més quàntica.

• Quina quantitat d’existencialisme hi ha entre les pàgines del poemari?

Potser hi ha una part d’existencialisme en la meva poesia, però em considero més surrealista i abstracte. La meva poesia intenta jugar amb diversos temps i amb diversos espais al mateix temps, són un concepte dual de les coses.

• Com veus la literatura en llengua catalana?

Crec que la literatura catalana viu un bon moment, hi ha un renaixement evident en els darrers anys, i que en els nous temps donarà noves veus que seran fonamentals per la cultura catalana.

• Quines són les teves fonts literàries?

M’agraden molt William Shakespeare, Arthur Rimbaud, Walt Whitman, Bertold Brecht, Pier Paolo Pasolini, Alda Merini i Nicole Brossard. entre els autors estrangers. D’aquí tinc una especial predilecció per Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet, i autors actuals com Pau Vadell, Antònia Vicens, Jaume C. Pons Alorda i Joan Duran.