Vos oferim la segona part de l'entrevista amb Antònia Vicens i Picornell (Santanyí,1941) autora de novel·les i reculls poètics.
En alguna ocasió heu afirmat que el masclisme afecta també els sectors més progressistes de la societat. Com s’explica això?
Eren joves que havien estudiat, eren intel·lectuals d’esquerres però l’herència que havien rebut els pesava molt, eren masclistes. Podien ser moderns amb algunes idees però en qüestions de gènere no ho eren. A les dones ens ha costat molt tenir un petit lloc, i encara ara hi ha molts masclistes per tot. Moltes dones a la feina han d’anar amb taló alt i per a mi, això és masclisme. Haver d’estar dreta durant vuit hores amb taló alt....és un sacrifici que l’home no ha de fer per poder treballar. També hi ha moltes dones que són masclistes sense ser-ne conscients i transmeten aquesta educació als seus fills. Els fills acaben veient normal que la dona sigui submisa o que faci totes les tasques de la casa mentre el seu pare seu al sofà. El masclisme no ha fuit.
I la hipersexualització, sempre s’exerceix només cap a les dones?
Exacte. Però el canvi cap a una societat més justa no s’ha de centrar només en la manera de vestir o actua sinó en la manera de pensar, el reciclatge ha de ser mental. També encara hi ha dones que creuen que per ser estimades, s’han de sentir fiscalitzades o controlades. O d’altres que creuen que la igualtat de gènere és únicament en l’àmbit de la sexualitat. Però hi hauria d’haver humanització a tots els nivells. Hi ha dones que quan aconsegueixen un càrrec de poder, imiten els comportaments dels homes en lloc de mostrar més humanitat, més tendresa o sensibilitat.
Com vares començar a prendre consciència de les desigualtats de gènere, quin fet et va ajudar a prendre consciència?
L’únic que puc dir és que observant la realitat del meu voltant i descrivint-la a través de l’escriptura, vaig trobar la meva llibertat. Record que jo veia aquelles dones guapes, joves, amb els cabells llargs que es casaven i immediatament després es tallaven els cabells, els posaven un davantal com volent dir que el seu lloc era la cuina i la casa. I jo pensava, si això és ser dona, no ho vull ser. I si et fixaves en els homes veies que arribaven de la feina tot suats, es canviaven de camisa i se n'anaven al bar. Ser home -pensava jo- tampoc em satisfà. I llavors em fixava en els animals que tots eren de càrrega, les mules cansades, els canets fermats als carros. Animal, tampoc no ho vull ser. Tenia una crisi perquè no sabia què volia ser, no hi havia res que m’agradàs.
En quins aspectes creus que ha canviat la dona respecte a la dels anys 60- 70? En fas un bon balanç, d’aquest canvi?
La dona ha canviat, és a dir, hi ha dones que han canviat i que pareix que són més lliures, però també és una llibertat tancada on molta gent pateix. I mentre hi hagi patiment vol dir que no son lliures de bon de veres. La dona ara ja pot estudiar i tenir un ofici, pot viure tota sola… i crec que això ja és molt respecte a abans perquè als anys seixanta no ho podia fer. Jo quan me’n vaig anar a Cala d’Or me’n vaig anar amb una amiga, que a més era neboda del batle. Ara bé, en el poble mal xerraven de nosaltres, ens tractaven de putes perquè anàvem a fer feina en un món d’homes. Mu mare em va deixar fer perquè em pagaven bastant, el comptable no guanyava tant com jo, i això que jo escrivia a màquina amb dos dits. Pel que fa al director, em tractava bé perquè tenia aquell orgull de la possessió, és a dir, se sentia orgullós de pensar que jo era la seva secretària. Si qualcú, un cambrer o un recepcionista, et feien bromes ell els advertia, que anassin alerta perquè jo era la seva secretària.
Com definiries els personatges femenins de les teves obres? Tenen algun aspecte en comú?
Els meus personatges femenins, no m’agrada gens que hagin d’existir. De vegades són molt resignats o no tenen capacitat de rebel·lar-se perquè no han tingut una base cultural i sense una formació, una persona no té armes. Jo mateixa sentia impotència perquè només vaig poder estudiar fins als 14 anys. I les dones en general estàvem condemnades a no poder rebel·lar-nos. I això és una gran injustícia perquè una dona per tenir dignitat ha de poder tenir un sou digne i després ha de poder decidir el que vulgui. I si no té cap d’aquestes dues coses, no té res. Durant la postguerra a les dones se’ls van tallar les ales i encara més, si vivien en un poble. Mu mare per exemple, a penes sabia escriure. I és que aquella guerra va tallar moltes coses i a més, la gent era molt pobra. En els pobles els rics podien anar a estudiar a la ciutat, en canvi la resta eren obrers i això volia dir que era gent que s’havia resignat a ser pobre. Mai vaig veure ningú que es rebel·làs contra això, es resignaven, assumien ésser pobres com si fos un estat. Aquesta actitud de resignació era el que em va fer rebel·lar-me a mi.
Quina funció pot fer la literatura dins el món del feminisme?
La literatura pot aportar coneixement i sobretot, jo crec que els llibres són armes perquè veus altres vides, altres maneres de lluitar contra la injustícia. A més els llibres són una gran companyia i un estimul espiritual, emocional i poden proporcionen plaer.
En relació a l’obra 39º a l’ombra
La novel·la conta la història de na Miquela, una al·lota que viu a ca la seva tia i més tard es posa a fer feina en una botiga de souvenirs. Quin era l’objectiu de voler contar aquesta història?
Jo volia contrastar el món de poble amb el del turisme. M’interessava explicar que si l’ambient del poble era angoixant, el de les zones turístiques en què a primera vista pensaves que era un paradís, en realitat, podia ser també un món asfixiant. Fins i tot alguns dels turistes eren gent tarada, a qui els faltava un ull o una cama per exemple. I això és perquè eren gent que havia estat víctima de la segona guerra mundial. Moltes eren dones, sobretot alemanyes que venien amb una gran tristor perquè encara duien el dol d’haver perdut un pare, un germà, l’home. Venien a Mallorca a oblidar, no era un turisme alegre. Bevien i pot ser sexualment eren més lliures perquè venien aquí a esplaiar-se però no era un turisme feliç. Fins i tot hi va arribar a haver qualque intent de suïcidi. No era el que la gent es pensa. La idea que Mallorca era un món de pecat, és falsa, jo crec que en realitat els turistes venien a oblidar.
Quin és el sentit del títol 39ª a l’ombra?
Durant el ple del turisme, a Mallorca hi feia molta calor. El meu paper com a escriptora es va limitar a observar una situació on hi havia gent que ho passava malament. Habitacions subterrànies, no hi havia horaris, no hi havia sindicats, no hi havia obrers amb veu pròpia. Escriure era una manera de denunciar aquella situació injusta.
Fa poc hi ha hagut una reedició de l’obra, t’has sentit temptada de canviar alguns aspectes perquè han quedat antiquats?
No, no hi he tocat res perquè pens que s’ha de respectar la realitat de cada moment. Antiquat, no ho sé. Pot ser si fos ara, una al·lota que anés a fer feina a un souvenir seria menys ingènua. Però m’interessava mostrar aquesta mirada ingènua de contar les coses petites que pareix que no tenen importància.
En la novel·la és fàcil observar conductes de masclime (l'oncle pega a la seva muller, les cambreres són víctimes dels comentaris sexuals dels clients, la dona queda relegada a un àmbit domèstic.... ). Creus que aquestes situacions encara passen?
Encara ara sí que passen escenes com aquesta i per tot. Ara per exemple hi ha persones que es fiquen en la manera de vestir de la diputada Laura Borràs, però en canvi ningú no es fica en la manera de vestir de cap diputat. Això és oiós, és masclisme pur. De vegades són companys d’esquerra i tot. Fa un parell d’anys vaig anar a fer un recital i dins el cotxe venia un altre poeta. I va començar a dir: “I aquesta noieta, què nom?, -referint-se a mi-. La dona que seia al meu costat va contestar: «Antònia Vicens», «I com es diu el llibre que ha publicat?», «Fred als ulls, t’agrada?», «Meh»- va dir, despectivament. I la realitat era que anàvem a recitar plegats, estàvem en pla d’igualtat. Potser es sentia superior perquè era uns anys major que jo però la realitat era que jo feia més anys que ell que escrivia. «Noieta», em deia i jo tenia 74 anys!. I en canvi ell es devia considerar un home progressista.
Sobre l’actualitat i la política cultural
Creus que després de la pandèmia hi haurà un replantejament sobre el model turístic a les Balears?
Jo no ho crec. Primer perquè els hotelers governen més que els governants, i no ho voldran. De fet, ja n’hem tengut una prova del poder dels hotelers: el mes de juny es van tornar a obrir els aeroports i els turistes van venir sense haver-se fet les proves. El resultat va ser que els contagis augmentaren i a molts de pobles on no hi havia hagut casos de COVID, el virus va aconseguir arribar. I ells ho sabien que passaria això. En segon lloc, no hi haurà canvi de model perquè no estam preparats, no tenim un pla B. I en darrer lloc, no hi haurà un canvi de model turístic perquè per damunt de tot hi ha una mentalitat capitalista.
A la societat d’un Món feliç, el govern prohibeix la lectura perquè sap que pot induir les persones a qüestionar-se els fonaments de la societat en què viu. Creus que si des de les institucions de govern no hi ha un interès real per fomentar la lectura és pel mateix motiu?
No record amb exactitud els engranatges de la novel·la però el que puc assegurar és que de fiscalització, sí que n’hi ha. Ens fan anar per allà on volen. A facebook per exemple, està clar que et guien com a consumidor, no només t’encaminen en relació al que vols comprar; sinó fins i tot, sobre el que has de fer. A través dels mòbils, ens tenen localitzats en tot moment. Si ho penses bé, hi som de ple, en aquest Món feliç. Jo crec que va ser un llibre premonitori.
Però la realitat pot canviar, m’han arribat veus que amb els efectes de la pandèmia les llibreries estan contentes, perquè aquella gent que li agradava llegir però no tenia temps de fer-ho, ara ho ha tornar a fer. I això és bo perquè la lectura fa que pensis.
En quina mesura la irrupció de partits d’extrema dreta com Vox et recorden el temps de Franco?
Jo supòs que els militants d’aquests partits són els mateixos que quan es va iniciar la democràcia, callaven. Però el que em fa més por o em preocupa més, és que els mateixos progressistes són els qui els han donat veu. Que ara hagin reaparegut vol dir que el franquisme no ha mort. A més, són masclistes i presumeixen de ser-ho.
Darrerament han aparegut informes que demostren que l’ús habitual del català és cada vegada menor, sobretot entre els joves que viuen a les ciutats. Quina és la vostra opinió al respecte?
Durant el franquisme als pobles ens vàrem salvar de la castellanització, perquè jugàvem en català. Ara bé, a l’escola no hi dèiem ni una paraula, el català estava prohibit. El diari Santanyí per exemple, s’havia de fer en castellà perquè també estava prohibit escriure i publicar en català. Jo tenc la idea que el català sempre està en perill, i si ha estat així és perquè la llengua té un valor enorme. Si no fos així, no la perseguirien tant. Jo tinc l’esperança que no ho aconseguiran.
Per quin motiu hauríem d’aspirar a ser una societat més culta? Què pot aportar la cultura a la societat?
L'única manera de ser més feliç i viure amb igualtat és la cultura, la cultura ens fa iguals. En canvi els doblers, no, perquè tanmateix sempre hi haurà gent que en tendrà més que d’altres. A més, pens que com més cultura tens, més pots gaudir de la vida. El que ens pot fer més potents és la cultura.
Creus que si hi hagués més cultura deixaria d’haver-hi presos polítics a Espanya?
No crec que sigui qüestió de cultura, sinó de dolentia. És franquisme pur. Mentre hi hagi presos polítics, no hi pot haver democràcia a Espanya. Els jutges estan posats pel govern. Jo no ho puc entendre que hi hagi presos polítics. És dolenteria.
I quan veig aquesta massa de gent que tot orgullosos agafen una bandereta i presumeixen de dir: «yo soy España», tenc ganes de dir-los: «y España, qué te da a ti?». Perquè de vegades es tracta de gent que no té res de res, que està a l'atur i no tenen ni una casa on viure. I si segueixen aquestes consignes és perquè es deixen endur i no pensen. Clar, si hi hagués més cultura per ventura s’aturarien a pensar. Això sí. Però al cap a la fi, si hi hagués més cultura no evitaríem que hi hagués presos polítics, perquè la realitat és que hi ha uns jutges i un govern que volen que estiguin tancats.
