Reproduïm el text del pregó de la Festa de l'Estendard que es va fer a Inca el dijous 28 de desembre de 2023. Enguany, l'encarregat de fer el pregó va ser el sociolingüísta Joan Melià.

«Amics, amigues, autoritats, membres de l’OCB, moltes gràcies per haver-me convidat a adreçar-vos unes paraules amb motiu de la commemoració del 31 de Desembre.

Fa 794 anys que va produir-se l’esdeveniment històric que ens permet, ens convida i ens motiva a ser avui aquí.

Fa gairebé vuit segles que començava l’etapa històrica en què se situa el nostre present. Aquesta és una evidència que els avantpassats han tengut ben clara d’aleshores ençà. Tot el que era anterior a la repoblació catalana era —als ulls populars— no resultat d’un «nosaltres» inclusiu, sinó d’un excloent «del temps dels moros»; ho fos, «del temps dels moros», o fos de dos mil anys abans.

És palesa, per tant, la consciència d’un nou començament, de l’inici d’un compte nou; la consciència que al segle XIII va iniciar-se una nova etapa històrica, la que, sense solució de continuïtat, ens arriba fins avui.

Va ser quan la gran majoria dels nostres avantpassats varen començar a arribar a Mallorca quan hi dugueren la cultura, les creences i la llengua que, evolucionades en paral·lel amb els llocs d’on procedien, ens identifiquen en l’actualitat. Tan essencial és aquesta aportació que gran part dels pocs, però de vegades tendenciosament magnificats, trets que es creuen particulars també varen ser duits o creats per ells mateixos (ja sigui en el camp de la llengua, de la cultura o dels costums). No és el fet bèl·lic, que hem de commemorar. Ni molt menys limitar-nos a jutjar-lo amb els ulls d’avui. No podem dedicar-nos només a enaltir les gestes èpiques o sagnants d’uns monarques concrets o la concessió de privilegis a les classes dirigents.

La importància bàsica rau en el fet que a partir d’aquell moment —i al llarg dels anys— milers de repobladors i els seus descendents construïren amb penes, alegries i treballs la societat que ens ha fet fins avui: el poble de Mallorca tal com el coneixem.

Aquest esdeveniment va significar un trencament profund en la història de l’illa, va ubicar-hi els nostres avantpassats com a poble. La seva transcendència és immensament superior a, per exemple, la publicació d’una carta de privilegis o el desenllaç d’una batalla de Llucmajor, que ben poc influïren sobre la quotidianitat de la majoria dels pobladors de l’illa. De la mateixa manera —i encara que reforcin la nostra interpretació de la història— tampoc no és imprescindible discutir els percentatges de gent procedent de terres catalanes o d’altres terres veïnes: la importància és el resultat. I aquest resultat és la integració en un complex conjunt de pertinences que ens fa membres de la identitat catalana, en el sentit tan ampli com vulgueu; en les positives i en les negatives: tradicions, referents, religió, santoral, onomàstica, festes, organització familiar, sistema de valors, cançoner, costumari, esdeveniments històrics, gastronomia, repressions en contra, desqualificacions dels enemics, etc.

Són molts els exemples, més o menys determinants o anecdòtics, que ho poden il·lustrar: llinatges i topònims, multitud de cognoms procedents de topònims de Catalunya, la celebració de les segones festes de Nadal i de Pasqua, la festivitat de Sant Joan o de Sant Antoni, l’abundància històrica d’homes i dones amb el nom Montserrat, la col·locació de l’anell de casat en l’anular de la mà esquerra, les oracions religioses, el pa amb oli (altrament pa amb tomàquet o noms semblants), les mateixes nadales i cançons infantils, insults com polacos, els decrets de Nova Planta i les prohibicions subsegüents al llarg de més de tres segles, etc. I, per damunt de tot, la llengua catalana, tan pròpia de Mallorca que, mirau per on, popularment també l’anomenam mallorquí.

Enguany més que mai té sentit commemorar el 31 de desembre, perquè un altre cop surten veus que volen minimitzar la importància d’aquesta data, tant pel que significa com a fet històric, com per la importància que té la mateixa celebració: la festa civil més antiga d’Europa, una festa que s’ha celebrat de manera continuada des del segle XIII (hi ha documentació del mateix segle XIII en què ja s’esmenta dita celebració a tota l’illa). I ja que parlam de la continuïtat d’una celebració des del segle XIII fins avui, és un bon moment de l’any per a destacar la mateixa continuïtat d’una altra tradició clarament identitària, el cant de la sibil·la, que en la seva versió catalana es canta a les esglésies de Mallorca també des del segle XIII.

Com han fet tantes de vegades, altra volta n’hi ha que pretenen amagar-nos o tergiversar la història amb l’objectiu d’estroncar-nos el futur en llibertat com a poble, amb el ple exercici dels nostres drets com a tal. ¿Quin sentit té, si no, voler degradar la commemoració de la data fundacional de la Mallorca d’avui?

I, a més a més, és ben significatiu que aquesta negació del nostre passat vagi en paral·lel als atacs que es perpetren contra la llengua, amb l’aquiescència i la complicitat des de les principals institucions. Amagar els orígens, martellejar amb les comptades diferències —gotetes dins un oceà de coincidències— i trencar la identitat, tot amb la mateixa intenció, tot per manyuclar el «siau qui sou» de Costa i Llobera.

La llengua és l’indici més clar —i impertinent per als contraris— de la nostra unitat i l’instrument més cohesionador, que ens arrela en el passat i que, com l’arbre alcoverià, ha de projectar-nos cap al futur. Trencar la llengua i extingir-la de l’ús social, vet aquí el somni dels nostres enemics: he dit «enemics» perquè els qui volen mal a una llengua no és només la llengua el que odien, sinó les persones que la parlen, sobretot si la parlen sense avergonyir-se’n.

Cal que ens reivindiquem com a poble, que construïm obstacles contra els qui ens volen fer desaparèixer, que actuem amb coherència en la militància combativa i en l’activisme banal, invisible, quotidià, fàcil, alegre...

En el mercat global, com a clients tenim poder: triem sense complexos els productes i els serveis a favor nostre, els que no ens menystenen com a membres de la comunitat catalanoparlant, facem de l’opció lingüística, no l’únic, però sí un factor a tenir en compte en el moment de triar els productes i els serveis.

Valorem l’esforç d’integració lingüística dels al·lòfons, siguin o no nouvinguts. Presentem la llengua com a pont de convivència i no com a barrera per a la separació.

A Mallorca, i a la nostra comunitat lingüística en general, adquirir coneixements actius del català per part dels nouvinguts és un indici clar de la seva voluntat d’integrar-se plenament en la nostra comunitat. Aprendre’n és una dificultat; però, per això mateix, també té l’avantatge d’evidenciar clarament una intenció. En les circumstàncies actuals, es pot sobreviure a Mallorca sense recórrer a l’ús del català. Adquirir la nostra llengua, a més d’obrir-se a noves experiències que, si no, els restarien amagades, és manifestar un desig de contribuir a la cohesió... és una sol·licitud eficient d’entrada i un certificat indiscutible de pertinença a la nostra comunitat. Fem-ho explícit: animem a fer les passes necessàries per a assolir-ho. Creem les circumstàncies que facin atractiu sumar-se a la nostra comunitat, atraguem cap al nostre costat els nous ciutadans.

Tenguem present que:

Si menystenen el 31 de desembre és perquè és simbòlicament transcendent.

Si volen oprimir la llengua catalana és perquè ens identifica i ens cohesiona.

Si ataquen l’escola és perquè és un àmbit essencial per a la integració.

Defensem un model d’escola clarament integradora.

Emprem el català més que mai, activament i passivament.

Celebrem el 31 de desembre amb voluntat de continuar plenament com a poble i amb el repte de convertir la nostra identitat en l’element cohesionador de la societat.

Visca el 31 de Desembre! Visca Mallorca!»

Joan Melià Garí