L’editorial Moll acaba de reeditar Les llunes i els calàpets després de trenta anys de la seva aparició. L’obra forma part d’una trilogia que té per objectiu fer una crònica del que ha estat Mallorca durant el segle XX. Un dels atractius més significatius, sens dubte, és el llenguatge perquè així com s’avança en la lectura es va fent un exercici de connexió amb la llengua dels nostres avantpassats. Ja en el primer paràgraf el narrador ens recorda que «l’avi ja no hauria de passar més equinoccis». Qui de nosaltres no recorda l’expressió de la mare o la padrina quan deia «les quinòcies que vàrem haver de passar»?. Si el llenguatge és una eina essencial, el missatge connecta amb un dels temes universals més recurrents; la denúncia de les injustícies, això sí, «evitant de fer-ne un pamflet» - diu Vidal Ferrando.

- Afirmau que «Sense poesia no hi ha literatura», què volíeu suggerir amb la imatge del títol Les llunes i els calàpets?

- El vaig treure d’una frase de la novel·la «...els calàpets i les llunes d’un temps mal de passar». Quan la vaig escriure, metafòricament, vaig substituir els mals moments per calàpets i els bons moments per llunes. Quan escrivim allò que intentam reflectir són els clarobscurs de la condició humana i era això que jo he volgut expressar amb aquest títol. He de dir que moltes vegades em costa més posar un títol que escriure l’obra. Record que en Blai sempre em deia: «Si el títol t’agrada, posa’l. És igual si no té res a veure amb l’obra, el més important és que atregui el lector.»

- Una gran part de l’argument gira a l’entorn del món del contraban. Les anècdotes que contau, les heu conegudes per testimonis directes?

- Sí, sí, n’he sentit contar de tot color. Jo som d’una família marinera, fill, net i besnet de patrons. A Santanyí hi deu haver hagut pocs homes de la mar que, en un moment a l’altre, no hagin tengut res a veure amb el contraban. La història del naufragi, per exemple està inspirada en un fet real. Els mariners de l’embarcació que es va enfonsar eren tots joves, el patró devia tenir 30 anys i el més jove en devia tenir 23. En naufragar, un petrolier els va recollir i els va dur a Constantinoble. A Santanyí, tothom els donava per morts fins que pogueren avisar que havien sobreviscut. El dia que arribaren tothom els anà a esperar a l’entrada del poble.

- Si l’ofici de contrabandista estava tan ple de dificultats, com és que hi havia qualcú que s’hi volgués dedicar?

- Per fugir de la pobresa. Els pagesos varen tardar molts d’anys a tenir accés a la terra que era de grans propietaris, especialment de la noblesa. Des de la Colònia de Sant Jordi fins a Santanyí hi havia només grans possessions: s’Almunia, es Rafal dels Prcs del comte de Solterra, sa Vall del marquès del Palmer. A la segona meitat del XIX hi ha un increment demogràfic importantíssim i mentrestant la feina al camp estava molt mal pagada i no n’hi havia per a tothom. La de contrabandista era una feina molt ben pagada perquè amb un vespre de descarregar guanyaven més doblers que en quinze dies de fer feina. Per això era una activitat en què hi participava molta de gent del poble. De fet, el dia que descarregaven contraban tots els bars quedaven buits.

- En aquesta crònica del contraban aprofitau per analitzar les relacions de poder que s’establien entre els que anaven embarcats -mariners i patrons-; i els amos capitalistes que quedaven a terra. Era la vostra intenció denunciar aquesta relació de desigualtat?

- Tant els patrons com els mariners solien estar molt ben pagats. Però els que se’n duien la part millor, eren els amos del negoci. Habitualment m’agrada denunciar el que jo en dic «l’escàndol dels poders». Amb això estic amb aquella afirmació de Pere Gimferrer que va escriure al seu 'Dietari': «El mal de la història és el poder».

- Un dels moments més impactants correspon a l’episodi en què l’avi indignat per una injustícia laboral decideix anar a queixar-se directament a l’amo. Però en el moment de l’entrevista queda mut i el narrador afirma: «L’avi sortí d’aquella estància sabent que hi ha un món que els era vetat perquè pertanyia als que posseeixen orgull, prepotència i cinisme». Continua avui essent vigent aquesta escena? Hi ha mecanismes per revertir-les?

- Igual de vigent, en això no hem fet gaire endavant. Deu ser un dels principals estigmes històrics. Ara bé si no hi hagués mecanismes per revertir aquesta situació, la vida seria una broma de mal gust. Pens que les diferents expressions de l’art tocarien inclinar-nos a mirar el món d’una manera més optimista. Perquè si, tal com he dit, l’art pot convertir les tragèdies i les calamitats més grosses en plaer estètic, potser això significa que també tenim la capacitat de millorar el món en tots els seus aspectes.

- El contraban és una activitat que té lloc al marge de la llei, de quina manera va marcar la societat d’aquell moment?

- Sens dubte va contribuir al benestar material de moltes famílies que passaven de no tenir on caure morts a comprar-se una casa per viure, a obrir un petit negoci. A més alt nivell va ser una font important d’acumulació de capital. El 1919 Joan March ja va poder comprar Sa Vall al marquès del Palmer que, com molts d’altres nobles, s’havia arruïnat.

- Moltes dones de les que apareixen a la novel·la connecten amb el món de la màgia o la bruixeria. Per què s’ha associat tradicionalment aquesta imatge a la dona?

- No ho tenc clar i no ho he anat a esbrinar. Jo no he fet més que seguir el corrent d’aquesta realitat que m’havia començat a arribar a través de les meves primeres lectures de tebeos i contes. En això ja hi veig l’origen a la Bíblia. És Eva la que cull la poma i la dona a Adam. D’altra banda, l’església que va tenir un poder immens d’adoctrinament, sempre va mirar la dona amb mals ulls i només les volia per fer de criades.

- Els homes en canvi són més propensos al vici perquè beuen, tenen comportaments estranys o fora de la llei. Aquests comportaments responen a personatges reals o són fruit de la vostra imaginació?

- Són fruit de la imaginació. Quan escric el meu propòsit no és contar la meva vida ni la de ningú, a vegades m’hi inspir per entendre’m millor o entendre millor els altres. Però d’homes que feien malifetes de tota mena no només n’he sentit parlar sovint, sinó que també n’he conegut.

- Tot i el to mític del relat, hi ha episodis molt realistes. Com a escriptor, en quin moment us sentiu més còmode, quan heu d’imaginar o quan heu de fer realisme?

- Jo crec que, encara que no ho sembli, sempre imagín i sempre faig realisme. Sempre faig realisme perquè qualsevol capítol o fragment de les meves narracions parteix d’una realitat, la llavor des d’on neixen sempre és real. I tots aquests episodis contenen punts de vista que no són els més habituals i que l’enriqueixen. Perquè la realitat té moltes cares i la literatura en descobreix les més ocultes.

- En el relat s’aprecia una visió cíclica de la història que oscil·la entre moments d’obscurantisme (pobresa, d’autoconsum econòmic i d’emigració de la població cap a altres països) i d’altres, de progrés. En quin moment ens trobam ara, en l’obscurantisme o el progrés?

- Jo veig un retrocés molt important. Basta esmentar l’amenaça de l’extrema dreta, que no para de créixer. No col·laboren gens a evitar-ho els plantejaments dogmàtics d’un sector de l’esquerra, que, en comptes de fer estimar allò que defensa, es dedica a perseguir heretges. Em recorden els anys de postguerra de la meva infantesa. Segons la Santa Mare Església -pobres de nosaltres!- sempre estàvem en pecat mortal. D’altra banda, tenc la sensació que de cada dia ens acostam més a la distopia de George Orwell i vivim més manipulats, més adoctrinats i més reprimits.

- Blai Bonet deia que quan escrivia i havia de menester alguna paraula o expressió la demanava a la seva mare, per això afirmava que ella era el seu diccionari. D’on traieu vós les paraules?

- Des de ben petit m’ha encantat escoltar les històries que contaven la gent major. Amb tot, a vegades no sé si la paraula que vull escriure és prou correcta i, abans de fer-ho, la cerc a l’Alcover-Moll.

- Un dels aspectes més interessants de la novel·la és el llenguatge...

- El que vaig voler fer amb aquesta novel·la és alternar mots cultes amb d’altres que són propis del català de Mallorca. El meu objectiu era bàsicament de demostrar la riquesa de la nostra llengua... En vaig prendre consciència escoltant la gent al cafè. Era gent en teoria pràcticament analfabeta, i en canvi parlava un català riquíssim. El vocabulari del món de la mar el coneixia perquè hi estava familiaritzat per la meva família: el meu pare, el meu padrí, el meu repadrí i alguns dels meus oncles havien estat patrons.