El poeta, novel·lista i diplomàtic guatemalenc visqué els darrers anys de la seva vida a Mallorca amb un domicili a Palma entre els anys 1969 i 1974. La seva vida és convulsa, amb períodes on exerceix de diplomàtic amb governs progressistes a Guatemala i altres sota cruels dictadures quan fins i tot li retiraven la nacionalitat. La seva segona dona, un cop mort el bard, visqué vint anys més a la nostra ciutat, sempre temorosa de qualque atemptat, ja que un dels fills del Premi Nobel 1967 era el cap de la guerrilla al país dels maies.
Un fet circumstancial, l’encontre a la platja d’es Trenc entre un adolescent Fernando Feliu i una dona que li va assenyalar que el llibre que portava «Tirano Banderas» era d’inferior qualitat a «El Senyor Presidente» del seu home ja traspassat. Neix així una bona relació ,que també fou el descobriment d’una vocació filològica que l’ha portat a ser Professor de diverses universitats dels Estats Units d’Amèrica.
Ara mateix Llibres Ramon Llull acaba de publicar un llibre que il·lustra aquesta relació. Són les memòries vitals de Blanca de Mora y Araujo de Asturias« La Mujer del Nobel» editades a cura del professor Feliu que torna a passar temporades entre nosaltres.
Fa anys, el periodista estimat Coco Meneses edità a Libros Júcar una gran antologia poètica d’Asturias, que quan vivia amb nosaltres publicava de tant en tant qualque sonet al diari «Baleares». A mi personalment em va sorprendre la qualitat poètica d’aquell home que tothom celebrava sols com a novel·lista. El llibre que comentam ara és també una gran antologia poètica, i a més ens situa el poema en el moment de l’escriptura i desvela qualque clau important.
Aquestes memòries escrites a Palma, seguint els precs de gent com Octavio Paz, ens revelen el dia a dia íntim d’un home excepcional. Estan al meu veure ben escrites i es llegeixen amb facilitat. El que sorprèn és que no segueixen pas cap ordre cronològic, segueixen les petjades dels llocs on varen viure o també dels viatges que feren junts.
Importantíssim és el període on estudia a Paris Etnologia i coneix tots els grans poetes surrealistes des de Breton fins a Desnos, on també trava amistat amb Alejo Carpentier i Uslar Pietri i el mític César Vallejo. Aquest grum és l’inici del «realisme màgic» que tal volta cal fixar amb la publicació de «Leyendas de Guatemala» editades l’any 1930 a Madrid per l’editorial Ecuador. Escriu l’any 1926 la seva novel·la sobre el dictador del seu país, però que no serà publicada fins a l’any 1946 a Buenos Aires a l’editorial Losada, per motius de prudència política. Aquesta novel·la i l’admiració que produeix en la intel·lectual argentina que era Blanca, fa que li dedicàs la seva Tesi Doctoral quan cursava el doctorat a la Universitat de Buenos Aires. Serà el principi de l’amistat i l’amor que durà fins a la mort de l’artista. A l’Argentina viuen feliços fins a l’enderrocament del general Perón i fets semblants a Guatemala. Allà se relacionen amb tots els escriptors argentins, especialment entorn del poeta Oliverio Girondo. Tenen una bella casa de camp a «el Tigre», el delta del riu Paranà, on reben a multitud d’admiradors, entre ells Carlos Fuentes. A partir d’aquí, a partir de 1956, hi ha un període on es considerat apàtrida; fou gràcies a la generositat del General de Gaulle, gran admirador del nostre escriptor, que li atorga un passaport especial que li permet moure’s pel món.
Finalment l’any 1967, està com a ambaixador de Guatemala d’un govern progressista a París quan li concedeixen el Premi Nobel el dia del seu aniversari.
Aquest llibre ens ofereix una nova llum sobre l’escriptor maia que va traduir de jove el gran llibre de la seva cultura «Popol Vuh» quan estudiava a París. El veiem sentir i pensar, estendre la preciosa humanitat sobre les coses i cercar sempre un més enllà més bell. La realitat, però és torçuda, a Guatemala es succeeixen encara els períodes de llibertat i els de repressió salvatge.
