A continuació oferim, la segona part de l'entrevista amb Elisa Rosselló, escriptora, nascuda a Palma el 1968. Es va llicenciar en Filosofia a la UIB i exerceix com a docent en un institut d'ensenyament secundari.

- A vegades pens que el discurs feminista no s’ha entès per un error de llenguatge i de susceptibilitat. Vull dir que el feminisme considera sense embuts que la mentalitat feminista és sororitat per exemple i en canvi, la masculina, guerra i violència. Dit així, sembla com si s’estàs excloent els homes de la possibilitat de tenir valors positius. ...

Totes les afirmacions tretes de context són perilloses. No es tracta d’atacar els homes. És evident que ser home o dona no et fa millor o pitjor persona, quasi tots hem estat educats amb una mirada patriarcal i masclista. El llenguatge mateix està ple d’expressions excloents i cruels. La política, l’economia, la cultura, l’educació… estan marcats per patrons que associen el model femení a la tendresa, la dolçor, la sensibilitat… El masculí respon a la fortalesa, la valentia, la intel·ligència, la seguretat….

És important entendre que tot això és un constructe social i que allò que s’ha construït es pot deconstruir, pens que ja és ben hora. Així doncs, clar que els homes poden tenir valors positius… Això no depèn del teu gènere, depèn de com ets com a persona. El feminisme no va en contra dels homes sinó en contra del sistema patriarcal en què tots hem estat educats.

No tinc gens de por a afirmar que la guerra és la màxima expressió de la verticalitat patriarcal i que en canvi el feminisme aposta per la cooperació i l’horitzontalitat igualitària que fomenta el diàleg i el consens. En política internacional veim que el discurs dels mandataris dels països més potents del món, es basen en el patriarcat. Argumenten i justifiquen les morts d’una manera on deixen clar que la solució és la imposició del més fort, justifiquen la violència i expressen que són ells els qui en tenen el control. I jo em deman: On són les dones?. Per què sempre s’ha invertit en armament i no en eines conciliadores de solució per als conflictes? La mirada feminista descansa sobre el concepte de «tribu» en la qual tot és cooperació col·lectiva i igualitària.

- Com s’han d’entendre al segle XXI certs comportaments tradicionalment lligats a la cavallerositat: cedir el pas, regalar flors o joies etc..?

La cavallerositat és una mena de tradició en la qual es cataloga el gènere. Hem construït un «sistema ideal de conducta» que oblida que tots som persones. Pens que deixar passar davant és un gest de bona educació, siguis home o dona. Les dones podem regalar flors i els homes les poden rebre, es tracta simplement de ser cordial i amable amb tothom, sigui quina sigui la teva identitat.

- La societat actual viu molt pendent de la imatge. I això ha afectat molt especialment les dones perquè la mentalitat masclista les ha reduïdes a ser objectes de desig sexual. S’han cosificat. És empoderament el fet d’exhibir-se sense pudor?

Pens que hi ha diferents maneres d’ exhibir-se. Quan estàs fent-ho de manera que el teu cos es sexualitza i te n’adones, és una cosa; però si no n’ets conscient, és una altra. Cadascú ha de fer allò que troba i considera oportú des de la seva llibertat. El problema és que amb massa freqüència allò que tu fas amb el teu cos afecta a altres col·lectius que es senten representats. La pornografia, per exemple, que cosifica les dones, fomenta el seu menyspreu i la seva dignitat. No crec que les actrius porno es sentin empoderades. Allò ideal seria que poguéssim mirar-nos amb els nostres propis ulls -i no amb ulls masculins-. Així sí que ens sentiríem vertaderament empoderades perquè com va dir Mary Wollstonecraft: «jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó que tinguin poder sobre elles mateixes».

- Quin és el límit entre tenir cura del propi cos i invertir temps per agradar als altres?

Pens que la clau és quina és la relació que es té amb un mateix. Hem de tornar al temps de l’antiga Grècia a la frase del portal de Delfos que deia «Coneix-te a tu mateix». Conèixer-nos, acceptar-nos i estimar-mos a nosaltres mateixes és molt important. Tenir cura del propi cos no és negatiu, el que és negatiu i autodestructiu és que es convertesqui en una obsessió i una condició imprescindible per agradar als altres. Tot amb mesura està bé, però els extrems són destructius. Les dones heterosexuals obsessionades a tenir cura del cos per complir amb els cànons androcèntrics no poden arribar a ser felices mai del tot, perquè el seu centre personal no està en elles mateixes. Per tant, on és el límit? Cada persona s’ho ha de plantejar per sí mateixa com un tram del camí cap a la pròpia llibertat. Per això, per fer front als missatges de les xarxes i el món propagandístic s’ha de fomentar l’esperit crític.

- El concepte d’amor romàntic ha potenciat el sistema patriarcal perquè fomenta la dependència emocional de la dona. No creus que els homes també han començat a entrar en aquest joc?

L’amor romàntic és un mite que ens arriba per tradició i des de molts àmbits: literari, cinematogràfic, publicitari… Ha fet i encara fa molt de mal. S’ha fomentat la idea de la necessitat de trobar la mitja taronja en lloc de valorar la persona per sí mateixa. Se’ns ha venut l’ideal d’aspirar a ser una dona bella com el camí òptim per «enamorar» . El problema ve quan la dona passa a ser valorada exclusivament per la seva imatge.

Si ara els homes s’han apuntat també a aquesta moda és perquè en realitat el món de la imatge forma part d’una indústria, que és productiva, és un bon negoci però té molts desavantatges. Pensem que aquesta indústria forma part d’un sistema de control social. Saben perfectament que mentre l’individu està preocupat per la seva imatge, deixa de ser conscient d’altres qüestions més rellevants del seu entorn.

Tant en un cas com l’altre portar a l’extrem l'obsessió per la imatge pot ocasionar trastorns severs com els de l’alimentació que destrossen la persona i l’allunyen d’una vida lliure i plena.

- Parles del perill que tenen certes sèries de TV amb models de conducta tòxica perquè són violentes o irrespectuoses però hi ha d’haver censura en una societat demòcrata? No atempta aquest control contra la llibertat d’expressió?

És complicat perquè d’una banda consider que hi ha d’haver llibertat d’expressió, però de l’altra consider que els menors no haurien de visualitzar aquestes imatges tòxiques sense la companyia d’un adult amb sentit comú… Hem de pensar que el cervell d’un nin es nodreix de tot el que veu i pot arribar a interioritzar que «allò és normal» , ho normalitza. No crec que la solució sigui censurar, però sí fomentar el criteri propi. Per això cal tenir consciència del problema. El que sol passar és que la societat només reacciona quan passa quelcom greu que, de manera sorprenent impacta i es fa viral. Les minories conscients no poden callar, han de contagiar el bon gust i el sentit comú. És el que va passar per exemple amb el cas de «la manada»

- És important trobar paraules per designar conceptes que encara no en tenen. De fet, si existeixen els mots feminisme, violència de gènere o memòria històrica és perquè en algun moment algú els n’ha posat, de nom. Creus que en relació al feminisme, encara ens falten paraules? Per exemple, per què els homes no veuen els vidres bruts de casa?

Na Betty Friedan una coneguda feminista nordamericana ja ho va observar a principi de segle quan parlava d’»allò que no tenia nom». Allò que no té nom, en efecte, no existeix. La realitat necessita posar noms per després poder-ne parlar i prendre’n consciència. Ella ho deia en relació al fet que les dones americanes benestants del seu entorn se sentien tristes i no sabien per què. Consideraven que havien fet un bon matrimoni perquè els seus homes els ho havien proporcionat tot per ser felices: una aspiradora, una rentadora però no sabien per quin motiu no acabaven de sentir-se a gust.....

En efecte encara fan falta moltes paraules. El llenguatge és el mirall del món, si ara van apareixent noms i paraules noves és perquè el món va canviant i la dona va prenent consciència de la seva subjugació. Per això han aparegut noms com feminisme, sororitat etc.. però és ver que encara falten moltes paraules.

- Les dones històricament han estat relegades a l’àmbit domèstic. Què ha canviat d’ençà que ha començat a ocupar espais en l’àmbit públic?

Encara queda molt per fer. Les dones han estat excloses de l’exercici de poder, no parteixen amb igualtat d’oportunitats de manera equitativa, la història és la millor dada empírica. Em preocupa que moltes dones que arriben al poder de vegades reprodueixen patrons patriarcals basats en la competitivitat, per tant resolen les situacions amb la mateixa mirada tradicional de sempre.

Tot i així penso que hi ha esperança, perquè algunes de les dones que arriben al poder no es deixen engolir per dinàmiques masculines. Per exemple, durant la pandèmia països dirigits per mandatàries com Nova Zelanda, Islàndia, Alemanya i Dinamarca, entre d'altres, han estat reconeguts per iniciatives que han resultat efectives en el maneig de la crisi del COVID-19, cosa que és significativa quan es té en compte que menys del 10% de totes les nacions del món estan liderades per dones. Parlem de dones que demostren capacitat de gestió i solució, però que alhora també despleguen una gran sensibilitat i empatia enfront l’alteritat, tenen una gran formació que alhora es desplega donant importància a aspectes socials. El seu lideratge és molt valuós perquè demostren que es pot conciliar la capacitat de presa de decisions ferma amb una mirada humana, dialogant i conciliadora.

En l’àmbit penal hi comença a haver canvis, el que passa és que és un àmbit molt masculí, i no totes les persones que hi participen són conscients dels grans prejudicis i estereotips que existeixen. El món jurídic revictimitza les víctimes, i amb massa freqüència el funcionariat que l’ha d’atendre no té perspectiva de gènere. El cas de la manada es va fer viral, però quants casos ens han passat desapercebuts? De fet, moltes dones no denuncien els maltractadors entre altres motius, per no haver de patir la mirada incòmoda i sentir-se qüestionades constantment. La sentència de la manada ha d’ajudar les dones víctimes de violència, però encara hi ha molta d’ ignorància. L’assignatura d’igualtat de gènere hauria de ser obligatòria per a tots els graus universitaris relacionats amb el món jurídic. Falta encara formació i consciència.