Per a començar, he decidit fer una entrevista esbós, marcant idees que volia tractar, però que fos una conversa més natural. En llegir la sinopsi vaig pensar que la pel·lícula jugaria amb diversos referents. Al principi em va venir El discret encant de la burgesia, per aquesta idea d’intentar entrar o sortir d’un lloc i no poder. Però després, mentre avançava, em

recordava a documentals com els de Patricio Guzmán —Nostalgia de la luz o El botón de nácar—, amb un aire de pel·lícula assaig. També pensava en jocs entre realitat i ficció, com a Volveréis o Las chicas están bien. I, cap al final, una mena de mística que em remetia a Trenque

Lauquen o a un realisme màgic contemporani. Llavors em demanava: tot això era present al teu cap quan la vas concebre? Quins referents tenies en ment?

Totalment. M’agrada molt això que has dit de «l’entrevista esbós», perquè crec que la pel·lícula també funciona així, com un esbós. Hi ha molts fils oberts i aquesta dimensió metanarrativa que s’hi manifesta li dona justament aquest caràcter fragmentari.

Diuen que els bons autors són els que escolten els seus personatges. A la pel·lícula, per exemple, es diu que li xiuxiueges els teus desitjos a Shakespeare. En aquest sentit, hi poses dins la coctelera les teves inquietuds, els conceptes que t’interessen, i a partir d’aquí comences a seguir el fil i veus cap a on et condueixen. Tot es va enllaçant de manera orgànica.

Jo tinc un tempo i un to més vinculats al sensorial, a allò espiritual i transcendent. En aquest cas, a més, la pel·lícula havia de ser codirigida amb en Matías Piñeiro, que treballa molt més des del teatre, el diàleg i els embolics. D’aquesta combinació, d’aquesta coctelera, van anar sorgint tots aquests referents que has mencionat.

La pel·lícula evoluciona tant al llarg del metratge, fins a quin punt tenies el guió molt clar des del principi? O anaves jugant durant el rodatge, parlant amb els actors i deixant que la pel·lícula anés transformant-se? Quan canvia la idea original respecte al resultat final?

El projecte va néixer fa uns cinc anys amb en Matías Piñeiro. Primer vàrem fer un curtmetratge, Sycorax, que es va estrenar a la Quinzena de Canes el 2021. Allà ja vàrem provar de codirigir, i a partir d’aquella experiència van començar a acumular-se idees.

Després, per qüestions de calendari, en Matías no va poder continuar, i jo vaig haver d’escriure el guió amb molt poc temps. Tres setmanes després d’estrenar Samsara a Berlín ja arribava l’equip per començar la producció. Per tant, tot i que hi havia hagut un procés llarg de maduració d’idees, el guió el vaig escriure en tres setmanes, d’una tirada.

Durant el rodatge, el guió no va canviar gaire. Però sí que, en escriure’l, ja pensava la pel·lícula com una peça metanarrativa. Sabia que les idees es podrien esgotar, així que calia anar trencant el relat progressivament. D’aquí ve que els personatges reconeguin na Irene Escolar com a ella mateixa, o que es mencionin en Jonás Trueba, en Matías Piñeiro o jo mateix. Era una manera d’incrementar aquesta ruptura de la quarta paret, de fer créixer el joc.

A nivell estructural, tenia en ment Alícia al país de les meravelles: una figura que arriba a un món amb unes lleis pròpies i ha d’aprendre a desxifrar-les. Na Irene Escolar faria el paper d’aquest conill que la protagonista va seguint.

Has parlat del ritme, que em recorda una mica a Samsara i a tu. Quan veia la pel·lícula, no sabia si el ritme seria adequat o si caldria més velocitat, però després vaig descobrir que tenia sentit aquesta cadència. Creus que et sents còmode amb aquest ritme o tens ganes de canviar-lo en algun moment? És part de la teva manera de fer cinema?

Jo també munt les meves pel·lícules, i és en el muntatge on s’imprimeix sobretot el ritme. Hi ha aspectes que venen marcats pel guió i el rodatge, però crec que el muntatge aporta aquest ritme i reflecteix un mode de sentir personal. Les meves pel·lícules anteriors a Samsara i Ariel són encara més exigents pel que fa al temps.

Per mi, deixar espai a l’espectador, no arrossegar-lo per la pel·lícula de manera frenètica, sinó permetre-li respirar i reflexionar durant el visionament, és una cosa que m’ha interessat sempre. Crec que això pot evolucionar; no és un esquema fix, sinó que deixa evolucionar la meva manera de ser. Així, el ritme respon tant a un tempo natural meu com a la voluntat de donar temps a l’espectador per pensar mentre mira la pel·lícula.

La pel·lícula em sembla molt conceptual, però també molt política. Comença gairebé com una pel·lícula assaig, però després vas veient que té implicacions i va aprofundint en allò polític. Alhora, és molt bonica i espiritual. Em preguntava: és aquesta la teva manera d’entendre la política? No pas com un enfrontament, sinó més com una connexió espiritual entre les coses?

Sí, és una política no pamfletària, sinó un intent d’entendre el món en què vivim i identificar que no funciona. També crec que la política parteix de l’àmbit íntim, del més intern, i a partir d’aquí, quan es projecta cap enfora, esdevé política. Però la pel·lícula no proposa solucions ni tesis clares; més aviat obre preguntes i les deixa suspeses, perquè no crec que tinguem totes les respostes.

Crec que les pel·lícules polítiques han de qüestionar, sacsejar i fer pensar, no adoctrinar. La meva manera de relacionar-me amb el món és contemplativa i empàtica, i supòs que això es reflecteix en aquesta política suau, si es vol dir així.

Volia comentar-te una cosa més, perquè crec que aquesta és una pel·lícula molt sobre el desig de crear. M’agrada molt el cinema que no només explica una història, sinó que parla del fet mateix de crear històries. I pens que Ariel és això: una pel·lícula sobre contar històries i la necessitat de fer-ho. No sé si això va ser un motor des del principi o si va anar apareixent mentre treballaves.

Jo crec que apareix a mesura que treballava, però també perquè a mi m’interessa molt el procés. Jo no m’interessa tant l’obra tancada, sinó el que passa mentrestant. I les pel·lícules són això: el mentrestant. Llavors sí, m’interessa moltíssim el procés creatiu, i per això la pel·lícula també reflexiona sobre això, sobre com es construeixen les històries, què és una història, què en feim de la història quan la tornam a contar, qui la conta, des d’on es conta...

I també la idea de com, en intentar contar alguna cosa, inevitablement la transformes, i això et transforma a tu. I aquesta transformació, que és molt subtil, però que va passant, és com un viatge espiritual, també. I crec que això passa a la pel·lícula. I sí, per això també és una pel·lícula sobre fer pel·lícules, sobre com fer-les i perquè I de sobte també, per afegir estranyament i recordatoris del fet que estam veient una pel·lícula per moments, i també perquè era una pel·lícula molt dialogada, quan normalment jo treball pel·lícules molt més silencioses, hi havia moments que dic: aquest discurs el silenciem, així de sobte, per un costat guanya més presència els sons de l’atmosfera, i la pel·lícula va d’Ariel, que és l’esperit de la natura, l’esperit del vent, i això ens fa focalitzar-hi. I per l’altra, permet silenciar les veus que considerava que n’hi havia moltes.

Idò, són descobriments aquests que, bé, és com que durant tots els processos de creació d’una pel·lícula mantenir la creativitat oberta, no només és deixar-ho el més bonic, el més suggerent, el més poètic possible, sinó afegir noves idees.

Vull dir, hi ha diversos debats filosòfics, però, per exemple, tinc la sensació que t’interessa molt la mort, o més aviat el present, viure el present i deixar que el que passi després vingui com vingui...

Sí, està present. Quan encara no sabem gaire de què va la pel·lícula, hi ha la conversa amb les dues dones grans a Galícia, i una d’elles diu que cal atrevir-se a viure, que la vida passa molt ràpid i, si no t’atreveixes, quan te n’adones, ha passat i tu no t’has atrevit a viure.

També, quan arriben a l’aeroport, la megafonia diu alguna cosa com «tot el passat és un pròleg». No record exactament, però és la mateixa idea, no?

Vaig anar extraient frases de Shakespeare. El guió es va formar així: triava les frases que m’interessaven, a vegades les combinava per crear una mena d’haiku poètic, i en seleccionava moltes perquè tinc interès en la reflexió sobre la mort. També em vaig preguntar: com és la mort d’un personatge? Com l’afronta? Un altre referent és la novel·la Niebla, d’Unamuno, on el protagonista es rebel·la contra la seva mort i parla amb l’autor. Aquestes qüestions m’interessaven molt. Jo no vull morir, i per això, encara que els personatges despertin quan algú veu l’obra, si tinguessin consciència podrien patir. Així vaig reflexionar sobre la mort des d’aquest angle.

A més, el tema d’Ariel a La tempesta de Shakespeare, que és el personatge en què ens focalitzem, vol aconseguir la llibertat. Pròsper, que el té sota encantament, li ha promès la llibertat quan acabi les tasques. Això em va portar a reflexionar sobre la llibertat, el lliure albir i el destí.

I llavors això et feia preguntar: si no haguessis estat tu, quina pel·lícula hauries fet?

(rient) Hi ha un moment que per a mi és l’acudit i concepte més encertat de la pel·lícula: quan els personatges que es rebel·len diuen, «però nosaltres som personatges i només podem fer allò que està escrit. Aquesta rebel·lió contra Shakespeare, qui l’ha escrita? No n’hi haurà algú darrere?» I tots miren a càmera i diuen: «no obrim aquest meló».

A mi em queda una mica de tristor perquè si hagués tingut més temps, aquell hauria estat el meló a obrir. No sé on hauria portat la pel·lícula...

Totes aquestes qüestions que comentes: si no fossis tu qui ha escrit la pel·lícula, si no fos aquest context... Si hagués deixat obrir aquell meló, no només trencaríem la metanarrativa de Shakespeare i l’obra, sinó la de la pròpia pel·lícula.

Però almenys va quedar com un acudit interessant que també fa pensar l’espectador.