Sovint ens trobam músics al carrer que toquen instruments o canten. La qualitat de la feina depèn molt de l’intèrpret. En general, no solen ser massa bons, però hi ha excepcions notables.
Ara ja no se’ls veu tant, però una temporada hi havia conjunts de búlgars o romanís que tocaven d’orella desafinant clarament, tant el saxo com l’acordió. Després passaven la bacina amb un capell o altre estri. Es presentaven a qualsevol terrassa dels bars del centre de Palma. Realment el que donaven era la tabarra pol·luint l’espai sonor amb les dissonàncies que executaven.
Entre les excepcions cal destacar un jove guitarrista que sols situar-se a la plaça del Mercat. Porta per nom Adrian i es guanya la vida amb aquest ofici. Podeu sentir el «Romanç Anònim» de Narciso Yepes que va compondre per al film «Jeux interdits» de René Clement i altres peces que umplen de goig quan les interpreta. A Adrian també li agrada la poesia, com la de Pedro Salinas per exemple.
També tocant la guitarra, hi ha un mallorquí Carlos J. que porta en la sang el flamenc. D’una família de militars de la Marina i amb seqüeles físiques a partir d’un accident de motocicleta, toca amb una passió única, i amb una qualitat digna d’una sala de concerts. Té com a referent un famós flamenc de Morón de la Frontera que no volia pas que el gravessin ni tocar per a cap activitat que no fos a un simple bar o una casa entre amics quan vessava els seus sentiments i art: estam parlant del gran i únic Diego el Castor. Carlos seguia les seves passes d’oïdes, però un dia es va trobar un al·lot que es va admirar del seu art, i li va dir que son pare tenia les úniques gravacions del músic andalús: així Carlos va poder sentir en viu la música del seu mestre imaginari. Si el trobeu tocant pel carrer o a qualque bar del carrer Apuntadors, gaudireu d’un gran artista.
Davant el Gran Hotel, sol interpretar música rítmica del Senegal un home que també el veig com un gran músic, tot i que hi ha una diferència cultural entre occident i les belles harmonies africanes.
La darrera persona de la qual vull parlar és de na Maria Vermella. El nom de Vermella li ve de la intensitat emotiva de la seva veu. Jo, la primera vegada que la vaig sentir al bar Es Pinzell, en vaig quedar colpit d’aquell meravellós cant que feia estremir les voltes del vell casal. També l’he vista fa molts d’anys cantant davant l’església de Sant Nicolau, ara ja no canta pels carrers, sols fa concerts amb amics músics quan s’esbrina l’ocasió. Ara es dedica a la cuina com la gran cuinera que és, com saben els veïns de Santa Clara quan feia menjats preparats que venia a un petit fornet. Si en teniu ocasió no deixeu d’escoltar aquesta veu que uneix el soul amb maneres més properes.
Com sempre, el talent és escàs, però quina alegria quan un se’l troba de cop tot caminant pels nostres carrers.
