Engràcia Vicens i Marina Caubet, filla i reneta de Guillem Vicens, tinent de batle de l’Ajuntament de Calvia represaliat pels falangistes l’any 1936, varen pronunciar el pregó de l’acte de commemoració del desembarcament del rei En Jaume a Mallorca.

L’acte, organitzat per Més per Calvià, es va fer el dissabte, 20 de setembre, a les 12 del migdia, a la capella Sagrada.

Pregó

Aquest és el text del pregó.

«Bona dia a tots i a totes, veïns i veïnes de Calvià, amics i amigues que avui ens acompanyau.

Ens reuneix un any més la memòria d’un fet fundacional: el desembarcament del rei en Jaume a les nostres costes.
Una matinada de setembre de 1229, quan les barques tocaren sorra a Santa Ponça, començava no només una conquesta, sinó també un futur compartit.

Imaginem per un instant aquelles veles blanques dibuixades contra l’horitzó. Els homes que s’acostaven a terra no sabien si hi trobarien glòria o mort. Però travessaven la mar amb un mateix anhel: la recerca d’una nova vida.

I és aquí, amics i amigues, on el mite s’ajunta amb la realitat. Perquè la història no és només allò que llegim als llibres. La història és també el batec de la mar que uneix i separa, que salva i condemna.

Des de llavors, quants desembarcaments s’han repetit a la Mediterrània? Quants homes, dones i infants han creuat les mateixes ones, amb la mateixa esperança, amb la mateixa por?

La mar, que ens dóna bellesa i vida, és també frontera i abisme. És el mirall on es reflecteix la nostra humanitat.

I en aquests dies del 2025, les Illes Balears veuen arribar barques plenes d’històries invisibles: de fugides, de guerres, de fams.

Ningú no creua la mar per gust. Sempre hi ha una necessitat més forta que l’angoixa.

I en aquest record col·lectiu, permeteu-me que faci un pas cap a la memòria més íntima, més pròpia: la de la meva família.

Jo som la besnéta de Guillem Vicens Nicolau, calvianer i soci fundador de Sa Societat. Com a regidor durant la República, va impulsar aquella entitat que volia defensar els treballadors i portar un bri de justícia social al poble. Però el somni fou esmicolat amb l’arribada de la guerra i de la repressió.

La meva padrina, Engràcia Vicens Pedrós, que avui és aquí amb nosaltres, és testimoni d’aquells anys foscos. Encara recorda el dia que els falangistes entraren al petit cafè que regentaven a Calvià els seus pares, Guillem i Maria, a prop de l’Església. Recorda com cremaren la bandera que l’orquestra guardava al pis de dalt, com s’endugueren els pocs doblers que hi havia dins una panera. Recorda, sobretot, com se n’endugueren el seu pare.

Guillem fou empresonat al Castell de Bellver, obligat a fer treballs forçats als banys de Campos, i més tard duit a la presó de Can Mir —avui transformada en cinema, la Sala Augusta de Palma, però llavors un espai d’horror.

Allà els feien patir amb les tretes. Quan llegien noms per treure presos, tots sabien que qui sortia era per ser afusellat. I els falangistes, cruels, s’entretenien a fer pauses:

Miquel…

…fins que no arribava el llinatge passaven un calvari.

La família quedà estigmatitzada. Engràcia, la meva padrina, i la seva mare hagueren de partir de Calvià cap a Palma l’any 1936 perquè eren massa senyalades. La mare, Maria Pedrós, va entrar a servir a una casa de Son Armadams, on tengueren la sort de trobar una llar i menjar. La petita Engràcia anava a una escola però sa mare no la deixà fer la primera comunió perquè, segons els va dir a les mestres, no combregaria sense la presència de son pare.

Però fins i tot a escola la por hi era present. Quan Guillem era a la presó de Can Mir, la seva filla de només nou anys sortia de classe corrents amb un senalló per dur-li el menjar. I els falangistes, sense cap compassió, revisaven les seves coses. Imaginau aquella nina tan petita, amb la responsabilitat de dur vida al seu pare empresonat, amb la mirada innocent sotmesa a la brutalitat d’homes armats.

La sort, però va visitar la família quatre anys més tard. Maria va moure fils i algú s’apiadà d’ella. Deixaren sortir Guillem. Ja no estava empresonat, però li ho havien pres tot. Amb penes tenien per menjar i l’etiqueta de rojos pesava com una llosa. Volien un futur millor per a Engràcia.

Així que, després de la repressió, de la misèria, arribà el moment de la fugida. Als anys quaranta, Guillem, Maria i Engràcia pujaren a una petita barca a Santa Ponça. Ho feren enmig de la nit, amagats.

Una barca de 7 pams, com les que avui arriben a les nostres costes. Passen dos dies i mig a alta mar creuant la Mediterrània i finalment, en un altre cop de sort, arriben a Alger. Quan hi arriben, els empresonen un mes de manera preventiva. En amollar-los comença l’aventura.

Alger, conegut en aquell moment com el Petit París, era una ciutat ocupada pels francesos –no oblidem mai el drama de la colonització. Però Alger, malgrat tot, oferia allò que la seva terra, Mallorca, no podia: abundància, benestar, dignitat, llibertat, futur.

Prest Guillem aconsegueix fer-se una petita fusteria a Bains Romains. Maria cus i Engràcia n’aprèn amb un sastre, mentre prova d’entendre el francès. Va a festes de disfresses, i gaudeix molt del cinema i de nedar a la mar. A Alger no hi ha les limitacions que coneixia de la Mallorca de posguerra. Hi tornarà encara, a Mallorca, una vegada abans de la definitiva i sempre explicarà que unes madones de Capdepera li tiraren pedres en veure-la en calçons curts, que s’havia posat per nedar a Cala Rajada. Dels algerians se’n durà la recepta de cus cus de mè que tota la família hem assaborit per Pasqua i sobretot, una mirada oberta, integradora, que encara a dia d’avui li serveix per a relacionar-se sense cap prejudici amb els seus veïnants algerians de Pere Garau.

La meva padrina sempre ho diu: els anys d’Alger varen ser els millors de la seva vida. Jugava, estudiava, vivia en pau.

I això ens ha de fer pensar: moltes vegades ens escandalitza la migració i oblidem que el lloc d’origen sovint és molt pitjor, i que potser els anys a la nostra terra, per als qui arriben, seran els millors de la seva existència.

Quina lliçó més gran ens deixa la història: els nostres avis i besavis foren també migrants. La nostra terra no només ha rebut barques, també les ha vist partir.

Per això, quan celebram avui el desembarcament del rei en Jaume, no només hem de recordar l’èpica del passat, sinó també la realitat del present. Hem de reconèixer que la mar ens uneix en un mateix destí, que la dignitat humana no té fronteres, i que la memòria dels nostres ha de servir per fer-nos més justs i més acollidors.

Calvià és terra de memòria i de futur. És terra que sap del dolor i de l’esperança.

I aquestes festes no són només una celebració del que fórem, sinó també un compromís amb el que volem ser: un poble digne, humà, solidari.

I permeteu-me acabar com he començat: parlant de la mar.

La mar que un dia va dur Jaume I i els seus cavallers

La mar que un dia va dur la meva àvia i la seva família a Alger

La mar que encara avui du històries de dolor i de futur

Avui el pregó no l’acab jo. El pregó el continua la veu viva de la història: la veu de qui ho visqué. La veu d’una filla que veié com la repressió li arrabassava el pare i com la mar li oferia un nou camí.

Amb un orgull immens, vos deix amb la meva padrina, Engràcia Vicens Pedrós, que amb 94 anys és testimoni viu d’aquesta memòria que no podem perdre.

Molts d’anys de festa, Calvià.

I que la mar, sempre la mar, ens recordi que som poble d’arribades i de partides, poble de memòria i d’esperança».

Engràcia Vicens va ser entrevistada al programa Això és Vida de la plataforma audiovisual VIDA, on va repassar la seva vida i la del seu pare.