Quan era nin o jove la paraula barber era un mot que havia perdut prestància. Recordava vagament el sanguinolent i medieval ofici de barbers i cirurgians. S’emprava la forma castellana de perruqueria per tot. Ara, curiosament, el vocable ha tornat amb la profusió de nous centres pel tractament de cabells i barba amb un cert luxe al cor de la ciutat des de l’accepció anglesa, que curiosament coincideix amb la veu catalana barber.
Jo ara parlaré dels meus barbers com un testimoni històric i personal del qual el lector també podrà generalitzar cap a la seva vivència.
El meu primer barber venia a ca nostra. Eren soldadets del regiment d’Artilleria de mon pare que em tallaven els cabells a la mesura reglamentària. No era pas una experiència gojosa quan veia els companys d’escola com a José Antonio Pérez de Mendiola portant un monyo abundant.
Quan mon pare es va retirar, vaig anar a la perruqueria que hi havia al cantó de Reina Laura amb el carrer bisbe Pasqual. Com ja sabeu, el nom d’Infanta Saura va resultar estrany als edils republicans i s’inventaren una reina inexistent pel carrer que unia l’antiga possessió de Son Coc amb Son Canals, o Son Coc Nou. Jo era molt tímid, i parlava massa poc, cosa que feia que els al·lots que la portaven se’n riguessin a voltes de mi. Però un dia anant a cercar una graciosa Orambo al bar que mestre Felip tenia a la plaça de la manxeta (Garcia Orell) vaig veure a les Cent Cases al carrer Bartomeu Torres una barberia que la portava un home major, als meus ulls. Tenia el negoci instal·lat a l’entrada del primer aiguavés de casa seva, una bella planta baixa amb jardinet el darrere. Era un home molt amable i respectuós, eren els anys dels vint-i-cinc anys de pau i successius. Un cop em va parlar de les eleccions de 1936 que havia guanyat l’esquerra. Guard un bell record de l’amabilitat i saviesa d’aquell perruquer.
Però els temps avança i la natura és ardida. En Joan Vich obrí una barberia amb aires moderns al carrer de Joan Bauçà, ben a la vora d’on ara és l’Editorial Lleonard Muntaner. Allà passats uns anys arribà un vailet de catorze anys que s’iniciava en l’ofici. Era n’Isidre, que esdevingué un molt bon perruquer, va guanyar per dues voltes el premi provincial. Finalment, s’establí per compte propi al carrer Manuel de los Herreros, vora la plaça de Pere Garau, i després a un lloc proper i finalment al carrer Francesc Sancho. Un dels seus clients habitual és l’antic batle de Palma en Toni Noguera.
Quan em vaig casar me’n vaig anar a viure al centre de Palma. Vaig començar a anar a la perruqueria Jubensa, del senyor Joan Bennàssar, a un entresol del Born. Per allà passava gent com el recordat Andreu Ferret, o Gabriel Cañellas o el conseller Cardona entre d’altres. El senyor Manolo, un fan del Barça, feia una feina molt pulcra i professional. Encara el veig, a voltes, caminant per Son Rapinya quan va o ve de caminar. De bell nou comença a aquest local un jove, n’Àngel que tenia molt de Talent. N’Àngel té la seva botiga al carrer Fàbrica, on curiosament van molts d’escriptors i periodistes nostrats.
Finalment, ara que els anys no passen en va i no puc anar massa enfora, vaig a Pelfecte al carrer Guixers. En Joan parla en mallorquí, cosa que al bessó de la ciutat s’agreix, i és de conversa fluida i divertida. A més a més, és també un molt bon barber, com posen per testimoni els amics de la zona, com per exemple el químic i músic Joan Jesús Fiol, que té com a clients.
