El casal Solleric presenta l’exposició organitzada per Jaume Reus «Nova Plàstica a Mallorca», que succeeix a la magnífica sobre Joan Miró. No deixa de ser curiós, com posen de testimoni algunes fotografies, que el gran artista, que dona suport molt discretament a les iniciatives dels joves de fa cinquanta anys emparant les galeries Pelaires de Pep Pinya i Quatre Gats del seu nebot Àngel Juncosa i Ferran Cano, i que seguia amb interès les activitats com Ensenya 1, el Grup Criada o l’especial atenció que dedicà a un adolescent Miquel Barceló Artigues.

Fa cinquanta anys, els joves nascuts a finals dels anys quaranta o ja dins els cinquanta abjuraren d’un art postimpressionista carrincló. Abans els nins de la postguerra ja havien estructurat el grup Tago amb artistes abstractes tan potents com Fraver sota la direcció intel·lectual del gran crític d’art Rafel Jaume.

Però el nou moviment, que comença a finals del franquisme i continua amb la transició, fou molt més transgressor: èticament i plàsticament. En l’àmbit públic, tot comença per a mi amb l’exposició Ensenya 1 a la Galeria Quatre Gats l’any 1973, la premsa en parla com d’una exhibició sense quadres. Allà, sota la mirada de les dues grans Lluïses, la senyora Juncosa i la joiera del Valle, es desenvolupa amb posteriors mostres tot aquest art nou amb personatges com Tomeu Cabot, Andreu i Steva Terrades, Miquel Barceló, Joan Palou, Àngel Sanmartín... Una altra passa significativa fou la mostra d’art pobra a la galeria Latina amb obres de Caty Bonnín i Ferran García Sevilla que en presentà la famosa carpeta (inclosa a una de les vitrines).

Però més que de pintura cal parlar de manifestacions, de festes, de performance, etc. de les quals no hi ha massa testimonis gràfics, sols queden a voltes els cartells de serigrafia fets en la convocatòria. A recordar, la presentació d’un bagul quan s’inaugurava el Salón de Otoño al Cercle de Belles Arts per part del grup Taller Llunàtic, el Fester Salvatge davant la Llotja, el Vius i Ungles defensant l’autonomia a Randa o els manifests del grup Criada, que acabà clausurat per les autoritats competents de l’època. Un altre aspecte es tota la feina que és feia de l’art per correu per part d’artistes com Horacio Sapere, la revista Neon de Suro i altres, de les quals les vitrines de l’exposició en donen testimoni. També la poesia gràfica de Joan Palou o Andreu Terrades i les col·leccions de poesia com Tafal, amb disseny d’Andreu Terrades o Miquel Barceló, de la revista Blanc d’ou (feta totalment a mà o amb tipografia mòbil a l’antiga), o la Musa Decapitada. que dirigia Andreu Vidal amb dibuixos de tots ells, la darrera entrega del poeta Bernat Munar i Ramon Canet. I també cal recordar que no sols hi havia pintors, hi havia poetes, músics (com l’estimat Pere Aeroplà) i crítics d’art com el gran Damià Ferrà-Pons o teòrics com el traspassat Miquel Àngel Femenias. Era tot un gran bull d’honestedat, llibertat i creativitat.

Una alta data transcendent és 1976, en aquell temps s’inaugura l’exposició Cadaverina d’un jove que havia nascut l’any 1957. L’estudi de la matèria, quasi obsessiu, sempre ha caracteritzat l’obra de Miquel Barceló; alguna de les capses, després de tan llarg procés de descomposició, les tenim a l’entrada de la gran sala del casal dels Vallès d’ Almadrà. Pujant l’escala llimada pel temps, hi trobarem una foto on conviuen la ceramista Margalida Escales, la seva amiga ceramista Moll, l’artista n’Andreu Terrades, en Tomeu Cabot, la dona i el poeta Josep Albertí, en Ferran Cano i na Marisa, una parella que portava una tenda de discos a la travessia comercial del carrer dels Oms que portava per nom Gong amb el simbolisme de la bandera japonesa, jo ben al mig assegut tot prim i amb idees, i una al·lota que fuma de qui no record pas el nom: era el dia de la inauguració, ara un temps esvaït. És una imatge per celebrar una ciutat i els joves que l’habitaren.

Però l’exposició és bàsicament plàstica, ja que els materials en paper són exhibits, però òbviament no es poden consultar. Estam davant l’obra de creació d’uns artistes que surten dels barris de Palma, d’un taller de serigrafia del carrer Lluna als Hostalets, d’una ferreria de Can Capas on treballa l’escultor Pep Canyellas, d’un estudi del carrer Zavellà on s’aixopluga un argentí que fuig de la repressió militar, de pobles com Felanitx, on joves com el malaguanyat Miquel Rosselló lluiten per entendre el món, d’una ciutat amb poques biblioteques públiques amb l’excepció de la dirigida per García Pastor... De què beu aquell moviment de la nostra jovenesa? En primer lloc, ja hem parlat de l’art pobre; però també del pop anglès entorn de David Hockney, en el cas de Tomeu Cabot; dels pensaments de René Magritte en el desenvolupament d’Andreu Terrades; de les visions de Kafka en el cas de les obres mítiques de Torres Costa; de l’expressionisme alemany revisat amb la teorització d’un art fora del mercat amb la ironia de les vases com obra d’art de Steva Terrades; dels grans pintors americans abstractes, com el cas de Ramon Canet; del joc i l’abstracció de Mondrian que sura en l’obra de Joan Palou i Pep Canyellas; del batec infinit ple de modernitat creativa del Gran Buenos Aires que dona llum i color a la visió sempre intensa d’Horacio Sapere; i finalment, del treball amb serigrafia que impulsà Andy Warhol que permet popularitzar l’art. Així sorgiren tallers com el Taller Llunàtic, i d’altres com el dels amics Amengual i Julià Homar, i nasqué també, ja més ambiciós, el Taller 6A amb litografies de pedra autèntiques amb una feina inicial de brega de gossos del pintor felanitxer.

Tot això ho hem viscut nosaltres, però és meravellós que la gent d’aquest segle ho pugui veure amb ulls nets. Jo destacaria la qualitat del dibuix de molts dels artistes: En Tomeu Cabot aguanta la comparació amb Hockney; n’Àngel Sanmartín és una mena de Kitaj; la preciositat detallista d’Andreu Terrades o el gest intens del seu germà Steva són també notables.

Quina influència té tot això? És evident el triomf internacional de l’amic Miquel Barceló, però cal recordar que la temàtica brava de Cabot fou imitada per pintors australians de més anomenada; o el plagi o imitació que Damien Hirst (1965) fa als seus Spot Paintings de la pintura de Joan Palou (1953) crida l’atenció; el moviment Neogeo, deu anys després, promogut per Dan Cameron(1956) semblava brollar dels poemes visuals de n’Andreu Terrades; i el concepte de la vasa del quadre com obra d’art també l’han emprada recentment després de Steva altres artistes. Paciència i escapçar de nou, com deia el vell Cervantes en la veu sàviament enfollida del Quixot.

Com manifestà el poeta Lluís Maicas, a la dècada dels setanta, a Mallorca, i a Palma en particular que és la nostra temàtica, es concentrà una creativitat tal volta única a Europa. És impossible citar a tots els artistes meravellosos d’aquesta exposició i la de la gent que ha deixat l’obra per exposar. A tots ells i elles, i les persones que ho han fet possible, la meva gratitud.

Ara sí, ara sí podem anar a la festa dels anys...