Reproduïm l'homilia del bisbe, Mons. Sebastià Taltavull, que ha pronunciat durant la celebració de la missa en la Festa de l'Estendard a les 10.30 h a la Catedral de Mallorca:

«Molt estimats preveres, digníssimes autoritats, germanes i germans, amigues i amics en Crist, el Senyor. Un any més ens trobam per celebrar l’Eucaristia en la festa de l’Estendard, memòria d’aquell esdeveniment que va marcar la nostra història i en la qual es van refer els pilars de la nostra cultura, llengua, institucions ciutadanes i tradicions, junt amb el reconeixement de les arrels cristianes de Mallorca provinents dels primers segles del cristianisme.

La memòria perquè sigui viva ha de partir d’aquestes arrels, que són les qui li donen força de transformació en el present i de cara al futur. Tanmateix i degut al canvi d’època en el que estam immersos, el repte que tenim ens situa en la urgència de respondre a les noves circumstàncies marcades per la interculturalitat degut al fenomen migratori i al fet únic d’haver de rebre la visita en quasi un any de més de vint milions de persones de totes les procedències, i també marcades per la secularitat que ens obliguen a fer un nou i constant esforç de diàleg institucional, cultural, interreligiós i interconfessional.

Situació també nova i que presenta nous reptes que afecten la nostra forma de ser i de viure, i fins i tot posen al límit la nostra capacitat d’acollida. Hi ha preguntes que són inevitables: Com situar aquest fet, que en certs moments ens desborda, dins l’esforç col·lectiu envers la nostra identitat? Com estimam i cultivam allò que és nostre per a mantenir-ho viu, com la llengua, cuidant les nostres arrels? Com fer-ho participar als nou-vinguts? Com estam oberts a l’aportació que ens poden fer amb elements d’altres cultures? Com assegurar una acollida mútua i fer possible un intercanvi de valors, la vivència d’una sana interculturalitat?

Com a cristians, tot això ens preocupa, com també a la resta de ciutadans, però l’exigència que ens ve de l’Evangeli ens demana no fugir dels problemes, sinó afrontar-los amb la confiança que ens mereix Jesús i la solidaritat que neix de l’esforç col·lectiu. En aquest sentit, estam presents de diverses maneres i a través de persones i institucions de la diòcesi que s’hi dediquen, oferint voluntariat i mitjans que ajudin a l’acollida i acompanyament allà on se’ns ha requerit i presenta més necessitat. Ho vivim a nivell el clergat quan en aquest moment ja un terç dels preveres, 47 en total, provenen d’altres països o de llocs de fora de la nostra illa.

Nous temps demanen noves respostes, i les intentam donar, com també al nivell de la població en general, la qual presenta el mateix fenomen. Davant del fet de la migració, el papa Francesc presentava aquest itinerari: «acollir, protegir, promoure i integrar les persones que abandonen la seva pàtria per a salvar les seves vides o cercar un futur digne» (21-IV-2-25). Davant l’acollida de milions de turistes i visitants, la pregunta és com acollim els més de 7.000 que arriben en condicions precàries i fins inhumanes... i amb el dolor dels qui han deixat la vida en la travessia del desert i de la mar. S’està fent i molt, molta gent està implicada en respondre de manera humanitària. Aquest drama s’interposa a la nostra identitat, com a fenomen i signe dels nous temps. Cercam trobar resposta en les nostres arrels, la qual cosa demana una acció conjunta, solidària, profundament humanitària i realitzada des de la gratuïtat i la caritat.

Acceptant l’esdeveniment que ha donat origen al que avui celebram en la festa de l’Estendard, quan l’any 1229 el rei Jaume recupera l’illa i ens l’obra a una nova identitat, un fet històric que acceptam amb les seves llums i ombres, com també les que hi ha avui, és lògic que vulguem que la nostra intervenció en la història sigui el màxim de digna i constructiva, amb l’esforç d’anar a les arrels d’on brollen els valors cristians que ens defineixen, sobretot perquè esdevinguem no sols una comunitat acollidora amb la seva variada riquesa humana i espiritual, sinó exemple de referència per una forma de viure i de relacionar-nos on esperam que -com diu el salm 71- «el benestar floresqui als seus dies i mesos i anys abundi la pau». Aconseguir aquesta pau és el que realment desitjam per a cadascú, per a les nostres pobles i ciutats, amb les seves famílies, institucions i grups.

Si fent referència històrica segle XIV, veim que en aquell moment hi van haver tropes, invasions i armament, avui estam en l’efecte contrari, és un altre tipus de conquesta la que necessitam i hem de fer, sense tropes ni armes, ni violència física, ni verbal, ni escrita, ni escampada per les xarxes socials, una conquesta totalment pacífica de paraula i de fets, imperada per l’amor humil i el servei generós. Amb tot, ens preocupa que a nivell mundial es visqui d’una altra manera i doni la impressió que la preparació és per a la guerra. El papa Lleó ens diu que «arreu del món és desitjable que cada comunitat es convertesqui en una casa de la pau, on s’aprèn a desactivar l’hostilitat mitjançant el diàleg, on es practica la justícia i es custodia el perdó». Això sí que ens afecta i hi podem fer alguna cosa, quan està en la nostra ma fomentar l’escolta, l’amistat política i social, la bona entesa i la pràctica d’un diàleg educat, amable i constructiu.

El papa Francesc, fent una valoració molt positiva de la política afirmava que «és una altíssima vocació, una de les formes més precioses de la caritat, perquè cerca el bé comú» (Fratelli tutti, 180).

«Això suposa reconèixer que l’amor, ple de petits gestos i d’atenció mútua és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor. Per aquesta raó, l’amor no solament s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó també en les macro-relacions socials, econòmiques i polítiques» (íbid, 181).

«Aquesta caritat, cor de l’esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims... Només amb una mirada l’horitzó de la qual estigui transformat per la caritat, els pobres són descoberts i valorats en la seva immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seva cultura i, per tant vertaderament integrats en la societat. Aquesta mirada és el nucli del vertader esperit de la política... Això provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics són cridats a preocupar-se de la fragilitat dels pobles i de les persones. Això vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d’un món funcionalista i privatista que condueix a la cultura del rebuig. El polític és un constructor de grans objectius, amb una mirada àmplia, realista i pragmàtica... Les més gran angoixes d’un polític, no haurien de ser causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament el fenomen de l’exclusió social i econòmica (íbid, 187-188).

Però, -es demanava el papa Francesc- ¿pot funcionar el món sense política? ¿Pot haver-hi un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política?» (íbid, 176).

L’Evangeli ho constata i ens assenyala un camí: Ho diu Jesús identificant-se: «Era foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Quan avui hem proclamat que Déu pren la nostra condició humana en la persona de Jesús, i s’hi identifica amb es més pobres, aquest fer-se carn (Jn 1,14) implica viure la nostra realitat en tots els aspectes que hem esmentat i l’Evangeli concreta. El papa Lleó XIV, a l’homilia de Nadal comentava que «la Paraula de Déu ens ha sorprès dient que el Verb de Déu es manifesta i no sap parlar, ve a nosaltres com un acabat de néixer i només plora. «S’ha fet carn» i, encara que creixerà i un dia aprendrà la llengua del seu poble, allò que ara parla és només la seva presència senzilla i fràgil. Dir que Déu s’ha fet «carn» significa el despullament radical de qui a Betlem i al Calvari està mancat també de paraula; com estan mancats també de paraula tants germans i germanes perseguits a tants països, despullats de la seva dignitat i reduïts al silenci. La carn humana demana que se la cuidi, demana acollida i reconeixement, cerca mans capaces de tendresa i ments disposades a l’atenció, desitja paraules bones. La Paraula de Déu descriu allò que vivim, allò que viuen molts germans i germanes nostres. «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en ell, els concedeix poder ser fills de Déu (Jn 1,11-12)». Aquesta és la manera paradoxal que ens diu que la pau ja està entre nosaltres: el do de Déu és fascinant, cerca acollida i mou a l’entrega. Pensem nosaltres a qui hem d’acollir, acompanyar i integrar des de les nostres institucions, en una acció valenta, ben preparada i coordinada, aportant cadascú el carisma propi, i posant i no condemnant, com ho fa sempre Jesús, la persona humana en el centre i rehabilitar-la.

Ho dic novament amb paraules recents del papa Lleó XIV: «El qui és la Paraula ha establert la seva tenda fràgil entre nosaltres». Com no pensar en les tendes de Gaza, exposades des de fa setmanes a la pluja, al vent i al fred, i les de tants altres desplaçats i refugiats en cada continent, o en els refugis improvisats de mils de persones sense casa a les nostres ciutats? [I jo hi afegesc: pensem també en Ucraïna, Nigèria, Nicaragua, i tants altres països, on cristians són perseguits, exiliats i assassinats... Pensem en el drama que han viscut a Badalona tantes persones sense sostre, expulsats dels seus fràgils refugis i exposats al mig del carrer, a la intempèrie, amb l’agreujant que quan la parròquia ha obert les seves portes per acollir-los i la Creu Roja hi col·laborava per ajudar-los, han estat els vesins els qui ho han impedit...] Segueix el papa Lleó: Fràgil és la carn de les persones indefenses, provades per tantes guerres en curs o acabades i deixant ferides obertes. Fràgils són les ments i les vides dels joves obligats a agafar les armes que, estant en el front, adverteixen la insensatesa d’allò que se’ls demana i la mentida que impregna els altisonants discursos de qui ens envia a morir».

No tindria sentit celebrar i agrair al Senyor una festa com la de l’Estendard i oblidar els fets de recuperació que avui hem de fer realitat, i no dedicar-nos a atendre, per damunt de tota diferència, els qui s’ho passen més malament. Hem de gestionar-ho d’una manera conjunta i ben consensuada per tots, des d’un cor que s’emociona quan acull i estima. És cert que tot s’ha de regular legalment i ens hem d’assegurar que no perilli ni es degradi la convivència, ni s’alterin les bones relacions de veïnatge, però hi ha d’haver una actitud prèvia, inicial, la que ens demana Jesús a l’Evangeli, neta de prejudicis ni amenaces atacant a ningú. Siguin com siguin, es tracta de persones humanes i els drets valen per a tots, com també els deures que no podem oblidar. La nostra voluntat de solució no pot passar per un diàleg del qui no vol escoltar, enverinat d’insults i retrets, condemnant-nos a monòlegs que no porten més que a la crispació i a l’enfrontament de visions polaritzades. Fent-ho així, mai seran capaces de trobar-nos, mirar-nos als ulls i crear harmonia en les relacions humanes. Hem de ser exemple per al poble i per a la nostra gent, construint i no aixecant murs que separen.

Per celebrar-se demà, primer dia de l’any, la Jornada Mundial de la Pau i quasi coincidint amb la nostra festa de l’Estendard, la rebem amb un missatge molt clar i valent del papa Lleó XIV que toca el moment de crispació i inseguretat que vivim, i que ens convida a caminar «cap una pau desarmada i desarmant» perquè neix i s’orienta cap a la bondat. És el missatge que tota l’Església feim nostre i el presentam a la nostra societat en el primer dia de l’any a punt de començar, oferint-lo a tothom qui ens vulgui escoltar. Apareix en un moment en el qual tenim la impressió que es camina més cap a la guerra que no cap a la pau. Hem de dir que ja no val allò de «si vis pacem para bellum» (si vos la pau prepara la guerra). Com ho són d’encertades les paraules de nostre beat Ramon Llum gravades al monument que li dedica la ciutat de Palma al Passeig de la Sagrera: «Iustitia procurat pacem, injuria bellum. Humilia verba sunt nuntii pacis et superba belli» (La justícia procura la pau i la injuria la guerra. Les paraules humils són anunci de pau i les supèrbies són anunci de guerra). Crec que són profètiques, són un clam humil i radical alhora, que ens conviden a construir unes relacions de pau per a fer justa, inclusiva i feliç la nostra convivència, un far que il·lumina els nostres passos en el caminar pacient de cada dia.

Avui, als cristians se’ns demana coherència i implicació. Faig una crida a aprofundir les arrels cristianes del nostre poble mallorquí, del seu valuós patrimoni cultural-religiós, i no separar-lo de la intenció pel qual va ser creat, sempre amb un finalitat pedagògica per acostar el fet cristià al poble. Hi ha una riquesa humana i espiritual a la que no podem renunciar i que constitueix el conjunt dels valors individuals, culturals, lingüístics, socials, religiosos, ecològics i de sana convivència que hem de promocionar i mai menysprear o descartar.

Per tot això i com a proposta o suggeriment, crec que seria necessari «CREAR UNA TAULA DE DIÀLEG PER LA PAU, LA INCLUSIÓ I LA CONVIVÈNCIA, tant a nivell d’illa com en espais més reduïts, on, independentment de tot allò que sovint ens separa, ens enfronta i ens polaritza fent més irreconciliables les distàncies, els cristians presents en els diversos àmbits de la societat puguem oferir humilment els elements que ens proporciona l’Evangeli i el pensament social de l’Església, sobretot els dels darrers Papes que han incidit tant en el tema de la construcció de la pau, cadascú en el seu moment, com ara el papa Lleó XIV, en l’actualitat.

És l’aportació que podem fer com Església encarnada en el cor de la nostra societat mallorquina i amb la missió d’ajudar a transformar-la, tal com ens ho demana Jesús quan diu «vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum el món» (cf. Mt 5,13-16). Es tractaria d’una Taula de reflexió i diàleg permanent que ofereixi anàlisi de les situacions que vivim i patim, que treballi propostes d’actituds i accions que ens il·luminin a tots i faci un servei als qui en els diferents camps hagin de prendre decisions.

Voldríem que aquesta Taula de diàleg fos un espai marcat per molta empatia i esperit humanitari, amb voluntat d’entendre’ns i utilitzant l’escolta, el respecte i el goig d’avançar junts construint sempre, i també posant-hi bon humor. Convé que els cristians presents en tants grups i institucions facem aquest servei a la nostra societat illenca per al bé de la pau, la inclusió i la convivència. No hi ha dubte que volem que entre molts altres, aquest sigui un gest d’esperança per al present i el futur, i ens impliqui en la seva bona marxa. Pens que és la conquesta que entre tots i per fidelitat a les nostres arrels podem fer amb esperit sinodal, és a dir, amb voluntat de caminar junts».