Encara que habitualment té més anomenada la basílica de Sant Pere del Vaticà com a Seu del Papa, aquest temple és pròpiament una fita que assenyala el lloc del martiri i sepultura del primer dels apòstols, Pere. La catedral del Papa, com a bisbe de Roma, és des de l’any 320, en temps de l’emperador Constantí, la basílica de Sant Joan del Laterà, en la mateixa ciutat de Roma. És per això, que aquesta basílica és considerada l’Església Mare, com a símbol de la unitat de totes les Esglésies del món amb la de Roma.
És lògic que l’evangeli d’aquesta festivitat faci referència a un altre temple, el de Jerusalem, símbol per antonomàsia de la presència de Déu enmig del seu poble Israel. Jesús n’era conscient de la dignitat que tenia el Temple com a símbol. Jesús no va anar mai contra el Temple, sinó contra la profanació del Temple. Profanar és fer profà (vulgar, despullar de la sacralitat) allò que per la seva finalitat mereixia tot el respecte i consideració dels fidels. L’únic sagrat és Déu. Però, per participació, ho és també tot el que està en íntima relació amb ell. La profanació més gran de Déu i del lloc sagrat és la idolatria. Sobre tot la idolatria dels diners i del poder que es recolzen i es volen justificar en Déu mateix. En el cas de l’escena del Temple de Jerusalem, són els diners de les ofrenes i dels animals que es mercadejaven sense escrúpols a l’atri del Temple.
Jesús, en un abscés de indignació davant de la hipocresia, i mogut del zel pel Temple que el consumia –era el zel per la glòria de Déu– no dubte de fer un “espectacle”. Sense miraments trabuca taules i treu fora, armat amb un fuet de cordes, tot el que troba al seu pas: vedells, moltons, canvistes, diners, coloms… I aprofita l’ocasió per anunciar obertament que el Temple material és a punt de deixar de tenir el seu significat secular, car ell, Jesús, és el vertader temple on hi habita la plenitud de la divinitat.
En una altra ocasió serà a la dona samaritana a qui revelarà la inutilitat de llocs rivals on adorar Déu: Ni a Jerusalem ni a la muntanya del Garitzim; Els vertaders adoradors del Pare ho faran en esperit i en veritat (Jn 4, 23). Esperit, expressió externa del que hom sent i creu. Veritat, la vertadera ofrena de béns materials i espirituals tindrà un altre lloc on realitzar-se. L’altar autèntic on dipositar tota la generositat i tota la pietat seran els pobres, famolencs, assedegats, malalts, presoners, despullats, desheretats. En definitiva, l’home, en totes les seves dimensions humanes de carències materials, morals i espirituals.
Està bé guarnir els temples d’objectes de gust que facin més acollidor el recinte on celebram la fe, tot afavorint la pregària i la fraternitat. Però, un temple on no hi hagi les pedres vives (1Pe 2,5), cada un dels creients, no tindrà més qualitat que un fòssil inert, objecte d’orgull i vanitat, com l’orgull i vanitat de que era objecte el grandiós i riquíssim Temple de Jerusalem: No en quedarà pedra sobre pedra. El seu destí, com tot lo material, serà la caducitat, la destrucció.
Cal posar tot l’esment en construir el “temple”, la pròpia personalitat humana i cristiana, no fet per mà d’homes; aquell que és cridat a durar sempre. Sols té durada perenne aquell que està construït sobre la pedra cantonera, la Pedra Viva, Jesucrist. El que és ahir, avui i sempre (He 13,8).
