La vida humana no es pot concebre sense símbols, perquè les paraules no esgoten tota l’expressivitat de què és capaç la condició humana: ànima i cos; matèria i esperit. I allò que és impalpable –les realitats més fondes de l’esperit– amor, perdó, conversió, es revesteixen d’una certa materialitat a través de gests, símbols, imatges, paraules, etc.

Un dels símbols més antics, en gairebé totes les religions, és el de la immersió dins l’aigua per a significar la purificació que hom desitja per les seves actituds errònies, egoistes i falses, tot reconeixen la perfecció i santedat de Déu, al que se sent fortament atret, en l’intent de reproduir la imatge i semblança a què està cridat des de la creació, perquè en ella, en la imatge i semblança de Déu, hi beslluma el secret de la pròpia identitat.

Joan, en el Jordà, és el continuador d’una tradició secular dins el judaisme, animant i encoratjant un canvi de vida a tots aquells que s’acostaven a rebre el baptisme, perquè aquest no quedàs reduït a un símbol buit de contingut i de sentit. Joan Baptista, el contestatari, vora les aigües vives del Jordà, torna al ritu la força i el valor, lluny del temple ritualitzat, acomodatici, estereotipat i vulgar.

La sorpresa fou quan es trobà cara a cara amb Jesús, el seu parent, però de qui coneixia profundament la seva identitat. Sí, per a Joan, Jesús era el Messies, el Senyor, el Sant: Som jo qui he de ser batiat per tu. ¿Per què Jesús, el Sant, es posa en fila per a aquesta purificació? El qui no tenia pecat es fa pecat (1Pe 2, 24). Jesús es fa cap d’una humanitat pecadora perquè porta sobre seu el pecat del món. El pes immens de la iniquitat, de la ingratitud, de la impietat i el dolor que aquestes actituds generen. Tot ho porta al damunt per submergir-ho sota l’aigua com a símbol de la realitat que expressarà més tard quan se submergeixi –amb tota la humanitat sofrent– en el bany de la pròpia sang dalt la creu. És la sang que renta; és el color vermell el que fa tornar blanc.

És sang i és foc, símbols a la vegada del mateix Esperit Sant purificador total i definitiu que restableix l’home pecador a la seva dignitat primordial de fill de Déu. De les hores ençà, també hi reposen damunt nostre les paraules del Pare que se sentiren en aquella ocasió: ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut. Aquesta és la identitat nova que ens mereixé el naixement, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús

Creim que aquesta és també la identitat del qui està al nostre costat, o enfront, encara que no ho sembli, per a obrar en conseqüència?

Si el ritu del baptisme és una cerimònia religiosa més dins la vida de l’home, gairebé més social que res moltes vegades; si els demés símbols de perdó, de joia, d’amor i de vida no són més que símbols, no hi haurà ni perdó, ni joia, ni amor, ni vida.

No haurem de retornar als símbols cristians –sagraments– tot el sentit perquè de debò deixin de ser purs ritualismes i tornin a ser corrents d’aigües vives i vivificadores, car és el mateix Esperit de Jesús qui plana sobre elles, com als inicis de la creació?