El dia primer d’octubre la Demarcació de Costes de Balears té previst executar la demolició del casal de Can Ganxo, una emblemàtic edifici situat sobre la mateixa cala Tuent. De res han servit les firmes recollides pels veïns en què demanaven la conservació d’aquest casal per part del Consell o del Govern per fer-lo servir per donar serveis a la platja o com a refugi. Es tracta d’un cas singular, ja que la casa és anterior a l’any 1928, mai no ha estat sotmesa a cap concessió administrativa (un informe de l’advocat de l’Estat assegura que és de propietat privada i que no hi ha lloc a aquest tipus de règim) i la imminent demolició, ja ajornada fa uns mesos, es basa en una única ordre ministerial signada l’any 2001 per Jaume Matas, ministre de Medi Ambient entre el 2000 i 2003. Ara, Florentina Mora, copropietària de l’edifici juntament amb el seu exmarit, Pere Vicens, s’ha decidit a parlar de les irregularitats i del greuge comparatiu que per ella significa, al marge dels seus interessos personals, aquesta demolició, i assegura que tot el procediment “s’inicià per una venjança política i personal”.
- Quan va ser el primer cop que vàreu saber que Costes volia enderrocar Can Ganxo?
- La primera comunicació em va deixar de pedra i va ser a final desembre de l’any 2001. L’ordre venia firmada pel llavors ministre de Medi Ambient, Jaume Matas. La casa, actualment encara a nom de la societat Can Ganxo SA, tenia escriptures i es va construir a principi del segle XX.
- Què vàreu fer llavors?
Evidentment vàrem presentar un recurs immediatament, pel gener del 2002, que el Ministeri no va contestar fins a quasi quatre anys després, desestimant-lo i notificant que el destí era la demolició. En aquell moment ja estàvem segurs que tot responia a una revenja política.
- Contra qui, contra vós?
No. Contra el que en aquell moment ja era el meu exmarit, copropietari de l’immoble.
- Com podeu afirmar que era per revenja?
Era ben sabut per tothom que el meu soci estava enfrontat judicialment i públicament amb el batle d’Escorca, Antoni Gómez, i amb el diputat del PP i exconseller de Turisme José María González Ortea. Hi havia hagut entre ells disputes personals i fins i tot demandes judicials. Resulta molt sospitós que sense més ni manco el Ministeri de Matas es fixàs amb la casa de Tuent quan hi ha centenars de propietats més modernes que vulneraven la Llei de costes o que tenien algun tipus de concessió reversible.
- Per què en cap moment no anàreu als tribunals per posar un contenciós contra una decisió que consideràveu injusta?
- Reconec que això va ser un error. No ho vaig fer perquè vaig ser malaconsellada jurídicament, ja que jo no era l’administradora de la societat i em digueren que jo no podia posar el contenciós. Va ser impossible aconseguir que l’administrador ho fes, perquè hi havia molta desavinença personal i es negà a fer-ho, tot sabent que això també el perjudicaria a ell.
- També heu recollit firmes perquè no tomin la casa?
- No he estat jo. Va ser una iniciativa de veïns de Tuent que ho veien un greuge. Costes ja havia decidit tomar la casa abans de l’estiu, però ens donà uns mesos, fins a octubre. Tanmateix, en aquest temps no hem aconseguit res.
- Ningú no es va interessar per la iniciativa?
Estic molt decebuda amb el Consell i amb el Govern. He enviat cartes a Francesc Antich, a Francina Armengol, a Narbona i al mateix president Zapatero. Mai no hi ha hagut cap resposta. Catalina Julve ens digué que la idea de fer un refugi pareixia bona, però no podien fer res mentre la casa tingués aquesta ordre de demolició. Tampoc no entenc l’interès actual de Costes d’executar aquesta ordre quan hi ha tant per revisar.
- I l’Ajuntament d’Escorca, què ha fet?
Tuent no té serveis i hagués estat molt interessant tenir la casa. Però, al marge del que ja he dit, em consta que el batle d’Escorca mai no mourà un dit si això suposa afavorir d’alguna manera l’altre part de la propietat. De fet, així m’ho va dir un pic el mateix Antoni Gómez davant el meu misser.
