Joan Miró, pintor, escultor, gravador i ceramista, i considerat un dels màxims exponents del surrealisme, gran amic dels surrealistes a pesar de que no va voler ser mai etiquetat com a tal. Va néixer a Barcelona a les nou de la nit del vint d’abril de 1893. La seva vida i obra són més que conegudes i estudiades. Però allò que avui ens reuneix aquí és la seva relació amb Mallorca i, molt especialment, amb la nostra ciutat, Sóller, una relació que començà en la seva infantesa i que avui es troba encara ben viva a través de la seva obra. Com veurem, Joan Miró, En Joan, es trobava molt bé a Mallorca i amb la nostra llum, les nostres aigües, els colors i els paisatges de la nostra illa. Solia dur un quadern i dibuixava al natural allà on es trobava: bosc del castell de Bellver, Sóller, Sa Llotja, la Seu, el Port, el Molinar, per la qual cosa els testimonis que n’han quedat són ben nombrosos...

Sóller a la seva infantesa

A les primeries del segle XX Joan Miró venia sovint a Sóller amb sa mare Dolors Ferrà. Quan venien a la nostra ciutat habitaven a la casa número vuit del carrer de la Creu, una tranquila contrada de la part alta de la ciutat, entre els carrers de Pau Noguera i del Sol, que pertanyia a Andreu Coll Ferrà, cosí de la mare de Joan Miró. A aquesta mateixa casa va tenir la seva fusteria el gran ebenista Joan Ferrà Santandreu, casat amb Josepa Oromí, que eren els padrins materns de Joan Miró. La casa de devora era propietat de Joan Coll Ferrà, germà d’Andreu; ambdós havien heretat els corresponents immobles de sa mare Catalina Ferrà Santandreu. Aquesta dona era germana del padrí de Joan Miró.

És de suposar que la família Ferrà havien estat ebenistes al llarg de vàries generacions. Tot i que, com hem dit, la seva fusteria estava a Sóller, tenien tenda a Palma, al carrer de Ses Minyones número 11. Se sap que tenien un carro i dos cavalls i el carreter el coneixien com mestre Mateu. Segons Lluís Juncosa, Josepa Oromí li tenia prohibit pegar als cavalls.

Llucia Brunet, sollerica que actualment té noranta-un anys que va viure al llarg de 50 anys a la casa número 6 del carrer de la Creu, per tant veïna dels Ferrà, recorda com la seva tia, Antonina Frontera, de Can Garbulla, li explicava que a la barriada es comentava a vegades “ara ve sa catalana amb es seu fill”. Es veu que cridava l’atenció perquè el nin parlava un català molt diferent del solleric i vestia com un nin de ciutat, d’una forma a la que no estaven acostumats els al·lots de Sóller.

Joan Miró era fill de Miquel Miró Adzerias i de Dolors Ferrà Oromí, que tenien una joieria a Barcelona, al passatge del Crèdit. Just a devora hi havia Calçats Oromí. Es dóna la circumstància que quan el pintor es va casar, el 12 d’octubre de l‘any 1929, ho va fer amb Pilar Juncosa Iglesias que era filla de Lambert Juncosa Masip i d’Enriqueta Iglesias Oromí. Les mares del matrimoni eren per tant cosines. És de suposar que l’amistat amb la família Juncosa degué començar amb el fet de que ells també eren ebenistes i a més eren parents.

Tornant a les estades solleriques del genial artista, va ser per tant, per la barriada esmentada del carrer de la Creu, on Joan Miró va començar a conèixer Mallorca. Conten que quan Miró i el seu cosí solleric s’entretenien dibuixant, la seva tia li deia a Joan: “Mira com dibuixa el teu cosí perquè tu només fas ous fregits.” Cal recordar que l’artista va començar a fer dibuixos figuratius des de molt jove. Es conserven dibuixos de Joan Miró de quan tenia vuit anys i és de suposar que algun d’ells reflectiria Sóller o s’hauria elaborat aquí degut a les seves nombroses estades a la nostra ciutat. A vegades, quan encara era un nin i venia cap a Mallorca, viatjava tot sol des de Barcelona sota el control d’una cambrera i quan s’acostaven al port de Palma el capità el deixava pujar al pont. En altres ocasions feia el viatge acompanyat de la seva mare. Al llibre Miró i Mallorca llegim: En una visita a Sóller, devers el 1974, en creuar un carrer de la part alta de la ciutat, l’artista s’aturà un instant i fixà la seva mirada en una casa antiga. Alguns segons després exclamà: “de nin, vaig passar moltes hores en aquest portal. M’asseia damunt de la pedra i mirava passar la gent. També hi vaig fer alguns dibuixos”. Després, afegí, “crec que encara hi viuen uns parents meus. M’agradaria saludar-los... Tal vegada ho faré en una altra oportunitat. Ara, arribar així per les bones, sense avisar-los, els podria ocasionar molèsties. Sí, sí, aquí vaig passar moltes hores ben agradables”.

Un cop d’ull a la seva vida i trajectòria artística

Deixant a part la seva infància i fent un parèntesi en la seva primerenca relació amb Sóller, tot i que, com hem dit, la biografia del Joan Miró artista és més que coneguda, cal esmentar-ne aquí alguns aspectes de la seva trajectòria.

De jove, Joan Miró va treballar com a meritori de comptabilitat a la drogueria Dalmau Oliveras de Barcelona al llarg de tres anys com a conseqüència dels quals va tenir una depressió nerviosa; després va agafar el tifus. Per aquest motiu passà dos mesos al llit. La seva convalescència, passada a Mont-roig, el va formar com a home i el començà a canalitzar en la seva trajectòria artística. Es recuperà als divuit anys a la masia de Mont-roig on prengué contacte amb la natura. Un any després entrà a l’Escola d’Art Francesc Galí on conegué els pintors Enric Cristòfol Ricard, Josep Francesc Ràfols i el que seria el seu gran amic el ceramista Josep Llorens Artigues.

El 1913 assisteix a les classes de dibuix al Cercle Artístic de San Lluc i fa amistat amb Joan Prats. En aquesta època dibuixa fonamentalment el cos humà, nus masculins i femenins. Rep influències de Cézanne, de Van Gogh i dels fauvistes. Lloga un taller amb el seu amic, el pintor i gravador Enric C. Ricart, al carrer Baix de Sant Pere a Barcelona. És el seu període fauve que va fins l’any 1918: “El Camperol” (1914), “Platja de Mont-roig” (1916), “Autorretrat” (1917), “Prades, un carrer” (1917), són algunes de les obres realitzades en aquesta època.

El paisatge ingenu i poètic i d’un cromatisme viu dóna a les obres una deformació de l’espai, es combinen motius ornamentals així com plans geomètrics que podem veure a “Retrat de V. Nubida” (1917) o “Natura morta del molí de cafè” (1918).

El 1918 va fer la seva primera exposició individual a Barcelona a la galeria Dalmau. Només ven un dibuix. Hi ha dibuixos que, subjectats a la paret amb xinxetes, apareixen romputs o amb insults.

El 1920 viatjà a París a la recerca d’altres horitzons. El 1921 Dalmau li organitza una exposició individual a París, a la galeria La Licorne i torna a ser un fracàs comercial, però obté gran elogis d’alguns crítics francesos. A Montmatre assisteix a reunions de dadaistes com Max Jacob, Tzara i Reverdy.

Els anys 1921 i 1922 pintà La Masia i ho fa del natural. Amb aquesta obra culmina el realisme detallista. Continua aquesta obra a Barcelona i l’acaba a París. Li faltava pintar les herbetes del primer pla i se les enduu a París dins un sobre. En aquesta obra tenim molts temes que es repetiran al llarg de tota l’obra mironiana: arbre, lluna, dona, sol, ocell, escala, ca i d’altres. Aquesta gran obra la va adquirir Ernest Hemingway empenyorant un rellotge d’or que va guanyar a un premi literari. Anys després Miró i Hemingway es feren molt amics i fins i tot boxejaven plegats.

Amb les pintures “El camp llaurat” (1924) i “Carnaval de l’arlequí” (1924-1925) Miró passa al surrealisme. Es repeteixen els colors vermell, verd, blau i groc. A partir de l’any 1928 viatjà a Holanda. La pintura holandesa el copsà i pintà les obres “Interior holandès I i II”.

Exposa a la galeria Georges Bernheim de París el mateix any. Miró ja s’ha consagrat com a pintor. El dotze d’octubre de 1929 es casa amb Pilar Juncosa a l’església de Sant Nicolau de Palma.

Els anys trenta pinta al seu estudi de Montmatre i, els estius, a Mont-roig. Exposa a Nova York, París, Brussel·les. Transforma objectes amb escultures: “Home i dona” (1931), “Objecte poètic” (1936) o ”Objecte pintat” (1938).

L’any 1937 el govern republicà d’Espanya participa amb un pavelló a la Fira Internacional de París. Miró presenta “El Segador” que és un homenatge al pagès de Tarragona. El pavelló espanyol el realitza Josep Lluís Sert, amic de Miró. En acabar la Fira desapareix misteriosament “El Segador Català”.

L’any 1939 es va instal·lar a Varengeville-Sur-Mer, a Normandia, on inicià la famosíssima sèrie de les “Constel·lacions”.

L’any 1940 fixa la seva residència a Palma amb Pilar Juncosa i la seva filla Maria dels Dolors. A Mallorca troba la pau, la serenitat per al seu esperit i la tranquil·litat per a la seva família.

En aquesta època la dictadura havia triomfat a Espanya i el nazisme envaïa mitja Europa. Això feia que Miró es trobàs malament i de manera simbòlica li agradava dibuixar a l’arena de les, aleshores, netíssimes platges mallorquines. Volia que les ones esborrassin després la seva obra efímera. En aquella època Miró entrà un dia a la Catedral de Palma i dins aquell majestuós escenari, amb els colors dels vitralls, i les rosasses reflectits a les parets, sent tocar l’orgue i queda captivat. Pinta “Ballarina escoltant tocar l’orgue a una catedral gòtica” (1940-45).

Pere A. Serra al seu llibre “Tres artistes” ens conta una conversa de Miró amb la seva dona Pilar davant el quadre esmentat. Pere hi va ser present. La conversa va ser la següent: “Per cert, Joan, on és la ballarina clàssica en aquest quadre?” L’artista no va contestar, simplement va fer un gest molt característic seu, com si espantàs mosques amb la mà esquerra, mentre amb la boca feia tres esclafits que també li eren molt propis. “Tampoc no hi veig cap orgue”. La dona no es donava per vençuda. El mateix gest per part de Miró. “I la catedral, on és la catedral?”. “Cony, Pilar”, va explotar el mestre, “si aquest quadre l’hagués pintat el teu pare, fins i tot podries veure els bancs de dins la Seu. El teu pare era un gran artesà ebenista. Però es dóna la circumstància que jo sóc artista, i pinto el que sento i no el que veig. Ho entens?”.A la mateixa època Miró seguia pintant les “Constel·lacions”.

El 1941 fa una exposició retrospectiva al Museu d’Art Modern de Nova York, que suposà el principi del seu reconeixement internacional. James J. Sweeney publicà la primera monografia sobre l’artista. El 1942 tornà a Barcelona i comença a col·laborar amb Llorenç Artigues amb qui fa les seves primeres ceràmiques.

Miró i Mallorca

El mes de juny de 1956 els Miró es traslladen a viure a Palma a Son Abrines. La casa la projecta Enric Juncosa germà de Pilar i el seu estudi Josep Lluís Sert. L’artista és cada vegada més conegut, si bé la seva ideologia liberal i el seu catalanisme el fan sospitós a una Espanya franquista i, per aquest motiu, és més conegut a l’estranger.

Il·lustra, l’any 1957 el llibre de Manuel Picó “Y persiste en la sombra”. El mateix any Camilo Jose Cela li dedica un número especial de “Papeles de Son Armadans”. El 1959 fa una mostra antològica a Nova York.

Comprà, a Palma, Son Boter devora Son Abrines. Els seus dibuixos sobre les parets emblanquinades de Son Boter no són només els projectes que feia el pintor. Transformen el lloc en un santuari. La única vegada que jo hi vaig poder entrar, vaig sentir una emoció semblant a quan vaig visitar la cova d’Altamira.

L’any 1960 comença una bona amistat amb Pere A. Serra. El Majorca Daily Bulletin li dedicà un número especial el 31 de desembre de 1967. Pere A. Serra li fa una entrevista en aquest número i Miró li diu que estaria disposat a fer un intercanvi amb una obra de Pablo Picasso que ja tenia obres seves. Picasso ja tenia obres de Miró, però sembla que no degué llegir aquesta proposta, per tant Miró seguí sense obres de Picasso. L’èxit d’aquesta edició especial del Majorca Daily Bulletin li fa comentar al seu amic Serra: “Pere, això està canviant; sí, això canvia. La gent comença a mostrar una certa sensibilitat. Ja no són tot ametllers en flor i oliveres mil·lenàries... Sí, això comença a rodar millor.” Com a conseqüència d’aquest número especial es publica l’edició de bibliòfil “El vol de n’Alosa” on el poetes mallorquins realitzen un homenatge al mestre. A les escultures de 1964 “Ocell lunar” i “Ocell solar” es veu clarament la influència que han tengut els siurells en aquestes obres. Els mateixos siurells que probablement va conèixer per primera vegada a les seves estades a Sóller. Quan el seu amic Pere A. Serra li va mostrar una fotografia de “L’Ocell lunar” devora la qual una parella es besava, Miró li va dir: “Les meves escultures donen sensacions profundes als enamorats”. El 1978 quan Miró fa 85 anys l’Ajuntament de Palma organitza una exposició antològica a la Llonja i, al Casal Solleric, li reten un homenatge 365 artistes d’arreu del món. S’estrena l’obra “Morí el Merma” del grup la Claca. Miró crea els personatges i les disfresses.

El 1979 es anomenat doctor honoris causa per la universitat de Barcelona. El 1981 s’instal·len a Palma dues escultures seves fetes amb bronze “Dona” (1970) i “Personatge” (1971). Per al Parc de la Mar, també a Palma, s’encarregà a l’artista solleric Lluís Castaldo un gran mural a partir del quadre “Per a en David Fernández Miró”. El 1992 s’inaugurà la “Fundació Pilar i Joan Miró” a Mallorca que ja estava constituïda des de l’any 1981. El 25 de desembre de 1983 va morir a Palma.

L’arquitecte Rafael Moneo Valles, autor de la gran sala d’exposicions de la Fundació Miró, me va dir, el passat 18 de juliol, que ell no havia tengut l’oportunitat de conèixer Joan Miró en vida però que tenia molt bon record de la seva esposa, Pilar Juncosa. Quan li vaig demanar perquè havia realitzat el projecte amb aquelles formes tan espectaculars me respongué: “vaig concebre l’edifici com un baluard que defensàs l’espai Miró enfront la construcció incontrolada del seu entorn. Els espais trencats volen reconèixer la varietat de l’obra mironiana”. Sobre la presència de l’aigua al sostre de l’edifici, Moneo assegurà que era “per rescatar l’aigua de la badia”

Miró i Sóller es retroben

L’any 1984 Pere A. Serra publica “Miró i Mallorca”. Però l’artista abans de morir arriba a conèixer el contingut del llibre. Miró i Serra, solleric de soca-rel, són bons amics. El President del Consell Insular de Mallorca, Jeroni Albertí, el visità per comunicar-li que la institució que presidia patrocinaria el llibre. Miró té una gran alegria i li va dir al President “Li agreesc molt aquesta amabilitat. Jo sempre he estimat intensament aquesta terra, veritat, Pilar? D’infant ja hi passava temporades. La meva mare era de Sóller. Fa pocs mesos a Sóller organitzaren una exposició d’obres meves amb el títol de “Les meves rels solleriques”. Un títol ben polit, veritat? No hi vaig poder anar... No em trob molt bé. Però hi assistí el meu net David, un noi ben vàlid, aquest David, que s’interessa molt per la meva obra. L’exposició es va celebrar al Museu de Sóller... Quan jo era infant, que recordi, no hi havia cap, de museu. I ara, sí: Això està molt bé. Crec que se’n preocupa molt un al·lot que nom Jaume Ensenyat. Pilar els va deixar uns quadrets meus, de quan jo era molt jove, de quan encara no la coneixia”. Comenta amb alegria al llibre de Pere A. Serra. Aquesta exposició tengué lloc del 5 al 15 d'agost de 1983.

L’any 1978 s’havia organitzat una exposició a la Llonja que va ser inaugurada pels reis d’Espanya i el diari Última Hora, que aleshores dirigia personalment Pere A. Serra, li dedicà un número especial com a homenatge al seu amic i artista.

L’estrella del logotip oficial del Grup Serra es obra de Miró, un fet que il·lustra a la perfecció els lligams entre els dos grans amics. Al llibre “Tres artistes” de Pere A. Serra, l’editor conta una història preciosa: “Un altre exemple, encara més evident, del seu senyoriu té com a escenaris Ses Tanques on va venir l’artista, després de dinar a ca la meva dona, a Sóller. A la placeta on hi ha la sínia, hi havia una pedra molt grossa que servia de taula. Jo observava com Miró la mirava amb deteniment, quan em va demanar: ‘No creus que damunt aquesta pedra i faria planta el sol que et vaig fer per els premis de Madrid?’ Vaig respondre afirmativament, però no vàrem tornar a parlar-ne fins arribar a ca seva. Em va pregar que entràs un moment, perquè volia parlar amb mi: Ens asseguérem davant una bona xemeneia, i tot d’una em va demanar si coneixia algú a Sóller que treballàs bé la pedra. Li vaig dir que no, però que m’informaria. I em va expressar el seu desig de realitzar un gran sol damunt la pedra que havíem vist a Sóller. Em va dir que en comanàs una ampliació del seu dibuix, a la mida de la pedra, i que després ell, personalment, donaria les instruccions a l’artesà.

A Sóller, vaig localitzar l’amo en Gabriel Magraner ‘Coc’, especialista en làpides funeràries. Li vaig parlar d’aquesta feina i acceptà encantat. Així anàrem a Son Abrines, on Miró li va donar les directrius oportunes. Quinze dies després, l’amo en Biel em va dir que havia acabat la feina. El diumenge següent, amb Joan Miró, anàrem al petit taller de l’artesà. Miró analitzà la feina i va demanar una escarpra i un martell. I va fer feina unes hores, fins que el va firmar, donant-lo per acabat.

- On vol que li dugui, don Joan? Li vaig demanar.

- Allà on vulguis. És teu!”.

Miró segueix viu a Sóller: la fundació Tren de l’Art

L’any dos mil dos els empresaris sollerics Francesc Xavier Mayol Mundó i Vicenç Sastre Cardell entraren com a responsables al Ferrocarril de Sóller. El tren aleshores tenia problemes econòmics i també s’acabava la seva concessió. S’havia de fer alguna cosa per una empresa tan emblemàtica i que és un símbol a Sóller. És història ben coneguda que el tren saldà els seus deutes i renovà la concessió per cinquanta anys més. Però encara li faltava alguna cosa més per resultar més atractiu als seus usuaris i per convertir el tren en un renovat símbol d’un Sóller modern i pròsper en el qual un valor afegit al seu esplendorós paisatge fossin la cultura i l’art. Es crea llavors la Fundació Tren de l’Art.

Emilio Fernández Miró, net de l’artista, vol col·laborar amb la nova entitat ja que creu que això hagués donat molta satisfacció al seu avi i, per això, ajuda al Ferrocarril de Sóller i deixa gravats de Joan Miró perquè siguin exposats a la nova sala de l’estació de Sóller devora la qual més tard també s’inaugura una sala dedicada a Pablo Picasso amb ceràmiques deixades per Pere A. Serra, president de la fundació Tren de l’Art. De l’obra de Miró “Maja negra” (1973) es reprodueix un detall: la lluna que es convertirà a partir d’aquell moment en la imatge corporativa de la renovada companyia ferroviària. La gent que ve en tren a la nostra ciutat (des de fa molts anys una de les excursions turístiques més sol·licitades a Mallorca), a més de poder gaudir d’un tren antic magníficament conservat i restaurat, es troba envoltada d’art. Un gran al·licient més per visitar Sóller. Miró torna a ser present a la Vall.

La Fundació Tren de l’Art juntament amb l’Ajuntament organitza actes culturals. L’any 2006 es representa l’espectacle “Merma no mor mai” on el mateix personatge, Ubú, proposa que es faci a Miró fill adoptiu de Sóller. La Fundació compra el casal particular modernista més singular de Mallorca, Ca’n Prunera, per fer-hi un museu. La intervenció ràpida a les obres de Ca’n Prunera salvà l’edifici de la formiga blanca. El president de la Fundació Tren de l’Art aportarà obres de pintors famosos al futur museu, entre d’elles gravats de Joan Miró.

L’any 2007, el president del Ferrocarril de Sóller i impulsor de la fundació Tren de l’Art, Xavier Mayol Mundó, perd la vida en un dramàtic accident de circulació. Sóller perd un gestor sensible i compromès amb l’art. El seu germà Óscar Mayol pren el relleu al front de la companyia. Malgrat la gran pèrdua, la continuïtat del Tren de l’Art i la presència de Miró a Sóller estan garantides.

Pel Firó del 2008, barques que participen en el simulacre del desembarc corsari arriben al Port de Sóller impulsades per veles que porten motius mironians. Fa vint-i-sis anys que es crearen i la Fundació Tren de l’Art les ha fet restaurar a Maria del Mar Moranta. Pere A. Serra, Óscar Mayol i Vicenç Sastre supervisen tots els treballs. Tres veles de les esmentades romandran, una a l’estació de Palma, l’altra a l’estació de Sóller i la darrera a Ca’n Prinera.

Enguany mateix, els sollerics segueixen tenint ben present a Miró ja que el premi Faula del 2008 que lliura el Casal de Cultura-Museu de Sóller el rep la sollerica Rosa Maria Colom pel seu llibre “Carlota, Miró i l’Ocell de rellotge suís”, un meravellós conte en el que una escriptora filla de Sóller compta amb les il·lustracions del gran Miró per complementar el text. Ella mateix declara el seu gran orgull per aquesta edició.

Senyores i senyors regidors, crec que tot el que aquí s’ha esmentat justifica sobradament que Joan Miró sigui declarat avui Fill Adoptiu de la nostra ciutat. Us ho deman com a instructor i en nom del poble, el meu poble, el vostre i el de Joan Miró.

Moltes gràcies.