Les vacances poden esser traumàtiques. A vegades em sembla que hi ha certes persones que són incapaces de viure en pau i tranquil·litat i segueixen el ritme d’estrès, per no dir que més accentuat encara, que quan no en tenien. Sembla que han de fer moltes coses i de pressa sense tenir capacitat per a desfruitar-les i gaudir-les. Avassallen per tot on van, s’intenten botar les coles dels queviures, espitgen, no miren si tu estàs aturat o no, t’enverguen i a més ni es disculpen; funcionen com una espècie de piconadora amb dues cames i un cos descontrolat que contendeix els altres, inclusiu senyals de transit. Jo crec que quan les acaben, i dic les vacances, deuen anar plens de morats i braverols. I a més sembla que els altres els hi facin nosa, ja que quan t’han copejat et miren com si tu no tinguessis dret a existir. I no escriuré sobre els que no xerren, sinó que criden i alguns lladren.

M’encantaria veure’ls com funcionen als seus països d’origen o a les seves comunitats autònomes, quan fan feina i entren a la rutina habitual. De segur que  tenen la santa barra d’esser curosos i endemés de cedir el pas a persones més majors o els infants. Però durant les vacances, surt la seva part bàrbara.

Recent arribat de Barcelona, per feines, on hi vaig estar per un curs a una nova teràpia: Sanació reconnectiva, que aplicarem a partir d’ara a la consulta; vos puc assegurar, que hi va haver un moment que em vaig sentir agobiat. Molta, moltissima gent pel carrer. Molts japonesos, d’altres nacionalitats també, però ells son els que imperen. Dic que em vaig sentir agobiat, perquè és molt difícil trobar un lloc per a gaudir del silenci i jo el necessit com l’aire que respir. Em sembla que pus mai tornaré a Barcelona durant el més d’agost i això que feia bon estar i no massa calor.

Jo com de moment, no en tinc de vacances i circul pel poble, puc contemplar el que vaig descrivint una vegada rere l’altre.

Avui no vos avorriré i no tornaré a escriure, malgrat les ganes, de la manca de respecte i de la convivència ciutadana. Dels fems de devora dels contenidors i de les merdes caneres que hi ha per tot el poble. Pareix que a les bones no s’aconsegueix res de res. Es necessita canya, senyor batlle¡

Tal volta hi ha ara mateix molts altres temes més importants sobre els que escriure, com podrien esser els enfilalls de corrupció dins les files del Pius Pius, però que ara mateix tampoc m’inspira. Sobre l’atac de Rússia a Geòrgia i el seu acarnissament en contra de la població civil, fent gala de la seva superioritat,  però ja  en vaig donar la meva opinió no fa gaire estona.

Dia 20 del més passat, vaig poder tenir el plaer de llegir l’article de Conxa Forteza al Dbalears, que baix el títol “Vacacions, quina creu”, ens recordava les vacances d’estiu que jo també  vaig viure d’una manera molt semblant. Tant és així que en un relat breu amb el nom de “Flaires del Terreno” vaig descriure aquells instants que ambdós enyoram, d’una  Palma molt més humana que la d’ara. Els banys a Can Barbarà i a l’Aigua Dolça, on Conxa em confessà que havia aprés a nedar. Les “colles” circulant per l’entorn del Castell de Bellver, ja que durant dos anys vàrem estiuejar en  una casa del Terreno que per qüestions de la vida,  pertanyí a la família de mon pare.

Conxa deia que va  anar a l’Arenal recentment, a  on els seus pares, fa molts anys  tenien una petita caseta, d’estiueig, i li va fer por.

Un dia, fa estona, el capvespre vaig anar a fer una volta pel Terreno i em va fer molts pena i decepció el que vaig arribar a veure i em sembla que no hi tornaré pus mai més. Conxa i jo, fa no fa, som de la mateixa quinta i passegem records molt semblants. Pensar que Mallorca podria esser un paradís i s’ha malmenat tot a canvi de tenir, tenir i tenir: doblers, iots, xalets i altres herbes. Tal volta els mallorquins tenim el que ens mereixem i tots ho paguem en una pèrdua de qualitat de vida. I el mateix els hi passa a tots els llocs de l’estat espanyol amb litoral que ha estat en mans d’especuladors i voltors  que s’han folrat el ronyó ensementant  i destruint-ho tot.

Jo encara puc dir que amb el temps i gràcies a Déu estic vivint en un lloc privilegiat que és La vall de  Sóller i que malgrat se n’han fet de grosses i pens que les persones de la meva edat i més majors, que viviren a Sóller fa prop de cinquanta anys o més, també recorden el que era i ara ja no és. Sobretot al Port. Si això és realment progrés, jo em deman de quina casta?.Si el progrés és perdre la qualitat de vida i que aquesta vida perdi la seva qualitat humana, on nassos és aquest progrés i perquè ens ha servit?.

L’únic que a vegades em consola una mica és que ara mateix i a costa de molta lluita, s’estan començant a preservar, segons quins  llocs, perquè es deixin de fer les animalades d’antany. Jo sóc dels que varen estar aficats dins tot el trui de la Dragonera, quan es pretenia urbanitzar. Amb això vos ho dic tot.

És una pena constatar que la sensibilitat a canvi dels doblers fàcils s’ha bescanviat de manera escandalosa.

Acabaré felicitant a Conxa pel seu article i enviant-li des d’aquestes planes una aferrada pel coll i un saquet de paciència per acabar l’estiu.