Podria començar escrivint sobre moltes  situacions. Hi ha moments en que se’m fa difícil establir prioritats. Escriure sobre la corrupció a les files del Pius Pius  no em ve de gana. Respecte als assessors econòmics per ajudar a les famílies en problemes, que vol crear aquest partit , em sembla una befa mala d’empassar.

Sobre els desastres naturals i les conveniències electorals com ha estat el cas de Nova Orleans amb l’evacuació tan ben programada; les eleccions nord-americanes seran ben aviat.  com perquè els esquitxi un problemàs (la vegada anterior no s’hi miraren tant) tampoc m’inspira massa. Que Haití un dels països més pobres del món torni rebre una altra vegada i que “les cases”: xibius amb cobertes de giny sense fonaments, se’ls endugui l’aigua i hi hagi milers de morts m’indigna, i n’hauria de dir de gruixudes, com he fet altres vegades. Però avui he decidit no fer-ho.

Avui escriuré sobre el canvi de paradigma. I ara em direu quina butza se li ha romput a aquest?. Vós diré, com no tinc massa ganes d’escriure sobre tots els desastres del món, tampoc sobre els pallassos que pul·lulen per les nostres contrades fent gala d’esser més curts que una màniga de guarda pits, com és el cas del màxim exponent de Calvià, ni de què la defensa hagi perdut a Hidalgo:qui el va trobar fou la Guàrdia Civil en el seu dia. Escriure sobre coses més profitoses, crec.

Estic llegint un llibre molt interessant que és titula “The secret” “El secreto” de Rhonda Byrne, on diferents persones que es troben dins molt de camps distints en relació al treball amb el creixement evolutiu i personal, comuniquen una cosa tan senzilla, i que al mateix temps sembla tan difícil d’assumir com és “El Secret”.

És un fet que sovinteja massa i n’he escrit altres vegades, que ens fitxem més amb el que creiem “que no tenim” que amb el que la vida ens està regalant. I omplim el nostre dia a dia de pensaments negatius i al mateix temps obstructius. Sens tenir en compte que el pensament és creatiu. Res s’ha creat dins la humanitat que no partís d’un pensament fins que progressivament s’ha anat materialitzant. El pensament i el sentiment també, habitualment se solem manifestar amb la paraula; Existeixen altres llenguatges, que també emprem,  com el gest per exemple. La paraula té un gran poder i al mateix temps transmet una energia. Qui no ha vist mai en un parc, una mare, preocupada i a vegades estressada, dir-li el seu fill: Cauràs¡ i això ha semblat una sentencia, ja que en un no res, l’infant ha fotut de nassos i encara a vegades ha acabat rebent un baticul.

 Un altre exemple que a lo millor algú de vosaltres ha viscut. Vos aixequeu del llit, aneu a la cuina i mig dormits agafau un tassó i vos cau. Sentencieu: Avui tot em caurà. El subconscient és pren les coses al peu de la lletra. No vos preocupeu que en el dia d’avui vos aniran caient moltes més coses.

El paradigma de la societat actual és el següent: Tinc, això, allò, aconsegueix allò altre i tot això em farà feliç. Caiem dins una fal·làcia. És una gran mentida. Ens satisfarà per uns moments, però haurem d’anar cercant moltes més coses materials per omplir el buit.

Canviem el paradigma, que vos sembla: Sóc feliç amb el que la vida em dóna i li agraeix. Proveu-ho, ja que de segur, amb l’agraïment de cor, vos arribaran moltes  més coses bones. El missatge que envieu a l'univers és d’agraïment, per tant la resposta serà la mateixa.

Els pensaments de carència aporten carència. Els pensaments de retret aporten retret i inclusiu podria esser que perdéssim coses que tenim, si l'univers, la vida no ens creu mereixedors d’elles, perquè hem estat incapaços de valorar-les.

A què coneixeu algunes persones nascudes amb estrella i que tot els hi surt bé i que aconsegueixen tot allò que es proposen. Com són? Trists, rabiosos, preocupats per qualsevol futilesa ? a què no. Envejosos i malhumorats? Tampoc, veritat?.

Són persones equilibrades, contentes de viure, alegres, que canten, que donen gràcies sovint a la vida, que gaudeixen el que la vida els dóna i a mida la vida els va donant encara més.

Que tal si canviéssim el xip. Què tal si deixéssim de renegar del que no ens ha arribat i aprenguéssim a valorar el que tenim en el nostre entorn?. A vegades la vida ens dóna una bona bescollada per posar-nos al lloc que deuríem d’estar. Llavors si l’escoltem és quan posem totes les coses al seu lloc corresponent i aprenem quines realment són prioritàries.

Són tan simples aquestes afirmacions que em sembla que fins un infant les entendria, funcionem com imans:  Lo semblant atreu lo semblant. O sigui lo positiu lo positiu i lo negatiu lo negatiu. En les nostres mans (pensaments i sentiments) està crear un cel a la terra o un infern. I a més ningú ens obliga a fer una cosa o l’altre.

Tal volta estaria bé, i no pretenc tenir cap veritat absoluta, mai ho he fet, simplement, contemplar i experimentar. Després veure el resultat de fer-ho d’una manera o de l’altre.

No sé si m’he enrotllat massa, però quan tracto aquest tema i em dedic a la contemplació de la vida de segons quines persones, i malgrat tot el respecte que tinc per la manera de triar-la, m’entrarien moltes ganes de donar-los una sacsejada i dir-los: Ei despertau d’una vegada¡

El llibre que he esmentat és d’ediciones Urano, i us assegur que val la pena.  Em sembla que amb aquesta recomanació don per acabat l’article d’avui.