La mort de Miquel Ballester, catedràtic, home de ciència, autoritat en el camp de la meteorologia, promotor d’esdeveniments culturals com el certamen de música en honor a son pare, músic ell mateix,és, com sol passar en aquests casos, com una ombra allargada que ens confirma l’acabament d’un valor intel·lectual, irrecuperable. No érem grans amics però en els darrers anys s’havia establert entre nosaltres una simpatia mútua. El seu nomenament de fill il·lustre de Sóller, més que merescut, li arribava quan ja no li restaven massa mesos de vida i això, segons se miri, és gairebé cruel perquè els honors són perquè l’honorat els pugui gaudir molt abans que trobar-se en capella, com vulgarment es diu.

- Que descansi en pau l’amic professor.

- Sí. Professor sobretot. I solleric conegut més enllà de les nostres fronteres, quelcom que ben pocs poden dir. Parlant amb ell se’m lamentava que els mitjans no fessin més promoció de la ciència a nivell popular. Però fer una pedagogia de la història de la ciència no és fàcil i sempre hi ha el perill d’avorrir bona part del públic lector. Tanmateix li vaig prometre de fer alguna cosa en aquest sentit i a una de les meves seccions al diari vaig anar explicant al llarg de més de dos centenars d’articles la vida i miracles d’altres tants homes de ciència. Miquel Ballester i jo coincidírem, per altra banda, i en tot un seguit d’ocasions, en aquelles tertúlies que celebrava el glosador Pere Gil, Vicens Terrassa, de qui guardam tan bona memòria. Allà, Miquel Ballester, ens oferí part de les seves opinions. El record una nit, al restaurant “Las Tinajas”, quan el debat, en presència d’alguns facultatius, era sobre el tema de la salut. Allà discutírem una miqueta, puix que ell pensava que la medicina no era altra cosa que l’aplicació de la física i la química. Jo vaig defensar que es tractava d’una ciència autònoma i que totes les ciències aprofitaven la contribució d’una altra matèria, ja que per exemple tant la física com la química feien ús de les matemàtiques. Crec que d’alguna manera tots dos teníem raó però aquelles discussions entretenien l’auditori.

- Però En Pere Gil també se’n va anar i aquelles tertúlies s’acabaren.

- Sí. La mort dels amics ens sol privar de moltes coses.

- Així és. Era també assistent habitual a les tertúlies el professor i escriptor Antoni Vicens, sempre enyorat.

- Sí. Ell i jo sempre parlàvem sovint de cultura francesa, un tema que ens apassionava.

- Però tornem a la recordança de Miquel Ballester. Home inquiet envers tot allò que fos cultura. El trobàvem a conferències, exposicions, presentacions de llibres, concerts, funcions de música litúrgica, i molts més indrets.

- Com per exemple el mercat de llibres d’ocasió als jardins de la Misericòrdia.

- Sí. Recercant entre papers nous i antics.

- Un home curiós, interessat per quasi tot.

- És a dir, un vitalista.

- Això mateix. Però el tema de la mort, l’altra vida en el millor dels casos, sempre ens agafa desprevinguts. Els amics se’n van. Potser durant un temps ens sembla veure’ls pels carrers i llocs que els eren habituals però tot és cosa de la nostra imaginació, algú que camina com el finat o que de lluny s’hi assembla. És molt trist això d’un adéu per a sempre més.

- I tant!

- Posats a recordar, record un any que em tocà fer el pregó de festes en el poble de Deià. Entre la gent que hi assistí, a l’església, hi havia Miquel Ballester. Després, ell i jo contemplàrem una estona la tomba de Robert Graves.

- I què va dir?

- No va dir res. El comentari ho vaig fer jo.

- I quin comentari era?

- Vaig dir que Graves havia tengut una vida tan llarga com llarg era el llegat literari que ens havia deixat. i Ballester va comentar que mai la vida és prou llarga.

- Aquesta és la sensació d’algú que s’endinsa en la vellesa tinguent salut.

- Sens dubte era el seu cas.

- I és que fa tanta por que et parlin d’una vida finible com d’una existència eterna.

- I això per què?

- Perquè la vida és un enigma i la mort un misteri. Aquest pensament em recorda aquells versos que la contesa Lara dedicava el 1883 a la vellesa de la seva padrina:

“Dolç i lent és el seu parlar. En una altiu esfera/ a ma mare tornar a veure confia,/ i com l’àngel que obrirà la via,/ la mort esguarda i en la mort espera./ Culte que el fanatisme exagera / conserva intacta en aquesta edat tardana/i arrossega encara la lluita més vana/ amb signe sant i pregària sincera/M’assetgen dubtes: mes les mir i sent/ com si un orgue llunyà em parlàs/ de belles llegendes a través del vent./ Tal que el bàndol de savis, explicàs/ de la freda veritat a la conquesta atent/per només una dita d’ella jo triàs.”