No vull vanaglorejar-me dels molts d’anys que he complert tot xapant de mig a mig el mes de novembre; sí, vull educar-me des de la perspectiva dels temps que he viscut. Déu que dóna els dies comptats, a mi no me’ls ha dona tan curts que no hagi tengut temps per veure un esplet de grapades d’anys d’un segle que n’ha vistes de tot color, a un altre, a trenc d’alba, sol ixent, segle que sembla girarà la truita de cap a peus. Així veig la vida de d’alt de la muntanya dels meus anys acabats de fer. Els homes i els esdeveniments es despullen a poc a poc de tot allò que tenen d’artificial i venturer, per obrir-nos els ulls i obligar-nos a conèixer la netedat i seguretat d’allò que queda ferm, provat i demostrat. El temps que engoleix tot el que és inestable i passatger deixa per bona memòria les obres que els segles guarden a la vista o tapades.
Per què la intel·ligència humana que tan bé distingeix les vertaderes grandeses al llarg del temps, posposa aquelles, també veres, que té davant els ulls? Pens que la causa n’és que no veiem de la mateixa manera allò que tenim davant el nas que la mateixa cosa, quan la veiem des d’un punt de vista a bastant alçada.
Morts ja els homes bons són igualment exemples, els genis donen la mateixa llum, però -baix terra- deixen de reprotxar-nos, frenar-nos, enlluernar-nos. No podem viure sense cercar la veritat, però la veritat crua no ens deixa viure; així podem contemplar és la saviesa i alabar les bones persones, el que no podem fer donar la mà al savis, seguir l’exemple dels bons costat per costat. Amb ells davant, quedam a llocs ridículs. Vivim, ens diuen i ho patim, moments insegurs. Pens que el temps més insegurs són els més segurs, ja que obrem amb més seny i mirem a on posam els peus per no engrunar-nos i caure pel camí.
No m’explic com -en un món tan ple d’avantatges, millores, comoditats, miracles tècnics, d’una ciència quasi divina, on les aventures impensables fa poc ara es fan en un tres i no res- tothom està descontent, buits d’ideals de valors, afamegats, en pla de guerra, units solament en societats i polítiques sense escrúpols. Més de la meitat de la humanitat es mor de fam, pesta i guerra i el negoci de les armes aguanta els governs i les riqueses dels grans. No puc entendre com les mans que sostenen el benestar de la humanitat i assenyales el seu futur senten la buidor incurable d’aquells que fracassen boixos per trobar l’èxit. Podem inventar més màscares, les que vulguem, damunt l’escenari del "GRAN TEATRE DEL MÓN", però no deixarem que la vida, presa sense sentit, per passar-la bé, sigui una comèdia, els actors de la qual siguem nosaltres mateixos i, Déu no vulgui que quan tanquem l’acte final no siguin les víctimes del drama. Qui ens aplaudirà? No puc dir com judicaran els nostres néts les nostres comèdies perquè ja no hi seré, però pens que la realitat actual reclama un altre escenari. Si la ciència arriba sense fronteres fins a nosaltres, l’home sabrà manejar-la, i, més encara, dominar-la? La culpa no la tendrà la tècinica sinó el cervell dels qui la farem servir. Els misteris que ens amaga l’infinit, les meravelles que, de mica en mica, ens regala l’univers són impensables, però, (digau-me): sabrem aprofitar-les sense emborratxar-nos, essent conscients de què la ciència és sobrenatural, inesgotable, nosaltres som mortals, limitats. No és la velocitat que mata els conductors, és la manca de destresa i la fallada previsió del perill que fa que la màquina es torni assassina i deixi per terra el pilot dirigent.
Els fets ens demostren que com més grans es fan les possibilitats de grandàries sobrehumanes, es provoca una mala formació dins la societat i els rics se mengen els pobres i els poderosos posen "sa pota" damunt els qui tenen les mans i els peus fermats. I la desgràcia serà pitjor, si arriba el dia en què la conquesta de l’univers concentri les forces -no controlables- dins mans avares, ignorants, buides: De què ens servirà dominar el cel i la terra si esbucam ca nostra, podrim l’aire, corrompem l’ambient? Som pessimista? Tot el contrari, sempre he cregut que "mens apretata discurrit" (que el cervell, quan es veu estret, discorre). Amb lletres de ferro, a Fornalutx, veig deixar escrit en el camp de futbol que férem: "LA VIDA NO ÉS CAP JOC, PERÒ JUGANT S’APRÈN A VIURE".
