Hi havia terratrèmols a Itàlia amb més de 170.000 morts. Naufragava el veler “Rio Pedra” a la costa de Son Servera i no hi havia supervivents. Es demanava que els carros que recollien fems anessin tapats.

La famosa actriu Rosario Pino actuava en els teatres de l’illa. Però la nova que afectava a Sóller durant les primeres setmanes de l’any era el preu de l’oli que havia pujat molt, tant que es temia que es poguessin posar en circulació olis adulterats.Sóller en produïa bones quantitats i n’exportava però els augments del seu preu dificultaven el negoci. I seguia l’emigració dels mallorquins a la recerca d’un millor futur...

- Vols dir?

- Així era. Un periodista escrivia: “Des de fa algun temps el problema de l’emigració ha anat perdent el seu caràcter negatiu. Es comença a comprendre que els perjudicis econòmics i socials que se li atribuïa no són tants i que només eren deguts a la nostra impressionabilitat patriòtica.

L’emigració ha de ser mirada com augment saludable de la circulació de la sang nacional.

Avui en dia anar a Cuba, Mèxic o Argentina és com fa cinquanta anys anar de Galícia a Catalunya. Per vuitanta pessetes, el que costa el viatge de Madrid a Barcelona, es va de Vigo a Buenos Aires. La travessia dura quinze dies.”

- Temps difícils. Això estava clar.

- La premsa es preocupava també dels gats, dels malalts etílics, que sembla n’hi havia massa i molts d’ells acabaven en el manicomi. Quan és mal de fer trobar feina, quan les coses van socialment i econòmicament malament, sempre causa d’això no mancava qui hi volgués posar remei. Em refresc a un medicament que va estar de moda a partir d’aquell anys, la farina de Coza, importada d’Anglaterra i que era fabricada a uns laboratoris de Londres, a Wardour Street. Deia l’anunci: “Es pot prendre amb cafè, tè, llet, licor, cervesa, aigua, sense saber-ho el bevedor.”

- Caram! Això no val.

- Sembla que el consumidor “involuntari” del producte agafava fàstic a els begudes alcohòliques. Vellós de disgustar l’embriac de l’ alcohol i obra tan silenciosament i amb tanta seguretat que la dona, germana o filla del bevedor l’hi poden administrar sense ell saber-ho. Per això Coza ha reconciliat milers de famílies, ha salvat milers d’homes de l’oprobi i el deshonor i els ha fet i hornar ciutadans vigorosos i homes de negoci molt capaços.”

- Quines coses!

- Eren dies de tauromàquia (Machaquito, Gaona, etc), dels primers automòbils que anaven d’excursió a Sóller en llarga caravana, de guerra a Melilla, de les revoltes de la “Ciutat cremada” o setmana tràgica a Barcelona, de la visita del Príncep de Mónaco Albert I, de l’execució del pedagog Gerrer Guardia, dels discursos d’Antoni Maura en el Senat, de la pintura paisatgística de Vicenç Furió amb algunes perspectives de la vall i la marina solleriques, i d’una desgràcia esdevinguda aquí, a Sóller.

- Quina desgràcia?

- La següent: “El jove obrer Joan Capó Pons, empleat de l’Elèctrica Sollerense, estava pujant quan va perdre peu i tingué la dissort de caure. Amb un dels trepadors que duia posats quedà enganxat a un fil portador de fluid.Va estar molt temps en aquella violentíssima posició perquè els seus crits demanant auxili no eren sentits per ningú.”

- Vaja una feta de mala sort!

- Sí. Però no to eren males notícies. Les botigues de moda anunciaven una importació parisenca de cotilles i altres peces de vestir femenines. La qüestió és que qualsevol damisel·la volia tenir una cintura de vespa. Aquelles cotilles valien dues pessetes i mitja les més barates i n’hi havia de tot mena de models: Tall Sastre, Estil Imperi, Recte, Parisenc, Esport, Santieu-George, etc.

I lligues, balenes, ornaments...

- I és que París marcava la moda.

- Sí. Des d’aquell “Journal des Demoiselles” de la dècada dels 80 en el segle XIX.

- I que més s’esdevenia un segle enrere?

- Es posaven al a venda gramòfons amb els seus discs musicals. S’anunciaven les píndoles del doctor Hahnemann en contra la dispèpsia i les malalties de l’estómac. Es parlava dels fumadors d’opi i de com aquest vici s’estava introduint arreu d’Europa i de com una bella al·lota, Victòria Chene, morfinòmana acabava de morir a Angers.

- Sí. El paradís “narco” de Baudelaire.

- Temps que els mallorquins peregrinaven a Lourdes o Lorda.

- I que Blasco Ibáñez visitava Sóller per escriure aquella novel·la: Los muertos mandan.

- Els morts comanden. És això cert?

- L’arxiduc deia que sí.

- Idò jo no ho veig tan clar.

- Com deia aquell altre: “Los tiempos cambian que es una barbaridad.”