Cada vegada que pas per davant d’Hisenda, a Palma, em trob amb una escultura metàl·lica que representa dos balladors de bot i que és un homenatge a l’amic arqueòleg i folklorista Bartomeu Ensenyat i Estrany, al cel sia. Ara, aquesta setmana i aquesta primavera, quan Palma torna a ser l’escenari d’un festival folklòric internacional, em ve de gust rellegir un llibre injustament oblidat i que editat el 1975 duu per títol “Danzar-música, ritos y costumbres” uns textos ben pedagògics on Ensenyat ens explica amb llenguatge planer l’origen de la poesia popular, les noticies històriques sobre el ball, la seva evolució i desenvolupament, el ritme i les mudances, els vestits típics i els instruments musicals, les danses rituals religioses, gloses de balls, partitures musicals etc.

- Un poc de tot.

- Així és, però amb les lliçons ben arrodonides.

- En Tomeu sentia veritable passió per tot “lo nostro” i ho demostrà al llarg de la seva vida.

- No oblidem que va ser un dels principals promotors dels balls folklòrics a Sóller en aquella època dels anys 50.

- Com aquella memorable colla dels “dansadors de la Vall d’Or”.

- Certament. En Tomeu era un gran mestre i un gran tertulià. El record a tots aquells certàmens on ell i jo participàvem com a jurats i en el decurs de cada actuació em feia reparar en detalls que jo mai haguera advertit. Coneixia bé el folklore illenc i el comparava amb els de fora, trobant-hi, de vegades, analogies i arrels comunes.

- També dedicà en el llibre esmentat un capítol als romanços que prengueren carta de natura aquí a Mallorca i que per sí mateixos, cada un d’ells, ens presenten arguments novel·lescos ben curiosos, com és el cas d’aquell que diu:

“A la vorera del mar/ hi ha una donzella/ qui brodava un mocador/ blanc per la reina./ Quan el tengué mig brodat/ li mancà seda./ Mariner, bon mariner/ que portau seda./ Quina seda voleu vos/ blanca o vermella./ Vermelleta la vull jo/ que és la més bella./ Quan va esser dins la nau/ se dormí ells./Quan va esser en mig de mar/ se despert ella./ Mariner, bon mariner/ portau-me a terra/ que les ones de la mar/ me donen pena./ De tres germanes que som/ l’una és la reina/ s’altra princesa/ i jo pobreta de mi/ som marinera.”

- Curioses cançons i curiosos personatges.

- Així és. També recull la descripció que aquell gran polígraf que fou Pere d’Alcàntara Penya va fer sobre el vestit típic de la pagesa mallorquina. Diu així:

“Sabates escotades,/ calces blanques just la llet/ un vestit de seda blava,/ tot llis, net i ben lluent./ Un rebosillo ben curro/ enfortit just un paper/ mostra per entre les malles/ un coll més blanc que la neu./ Un giponet nou de sarja/ que li cau de lo més bé,/ i un cosset més prim encara/ que les soques d’ametller./ Una creu pel coll penjada/ d’un rebosillo lluent./ uns botons d’or en els braços/ i en el dit sols un anell./ Una cara que mig riga,/ blanques i hermoses les dents/ u uns ullets de mallorquina/ i un nasset que està molt bé./ I una animeta senzilla,/ pura com els lliris bells,/ i una, ja basta, ja basta,/ què voleu encara més?”

- Una excel·lent descripció.

- En Tomeu també recollí de llavis de la gent vella del seu temps algunes lletres de gloses i cançons que ens treuen a rotlo la saviesa popular, com aquella, ben vigent en els nostres dies de maltractes de gènere i que diu: “ Ara m’han passat pel cap/ unes idees molt fines,/ i és defensar ses fadrines,/ que tenguen mal estimat./ Fadrines heu de mirar/ amb qui poseu s’amor./ Si és vago i jugador/ ses portes li heu de dar.”

- I què ho és de cert tot això. ja ho podeu dir els que tenen filles. Quina penada han de passar quan l’enamorat de la seva és un mal estornell.

- I també es parla de les cançons de picat començant per la que explica: “ Si vols canons de picat, /només te’n cantaré una;/ si no fossis no ninguna/ no te’n cantaria cap.”

- No poques vegades parlaven les gloses de banyes i banyuts. Així ho suggereix la que diu: “Vermell, vermell bada ets ulls/ que aquesta jove t’engana;/ a cada flor d’indiana/ hi duu més de cent bulls.”

- No hi mancarien tampoc aquelles gloses que feien referència a festes i èpoques de l’any amb la seva particular i típica rebosteria.

“L’any passat pels darrers dies/ un cocarroi varen fer/ i el duien pel carrer/ amb dos jocs de xeremiers.”

- Els cocarrois, quina cosa més sana i més bona. Iper afegitó, vegetariana.

- Així és.