He de reconèixer que, com a politòleg, de l'anàlisi de la dimensió lingüística publicat fa unes setmanes (hi podeu accedir clicant, més avall, sobre notícia relacionada) volia passar a l'anàlisi directa de la dimensió geopolítica. Fer una lectura de futur del mapa polític balear i de com, al meu parer, la històrica manifestació canvia lleugerament els clevages, les fractures fomentades fins ara pels partits illencs. No obstant això, l'anunci del PP balear de dur una iniciativa pròpia per reafirmar que, en paraules de la portaveu del Parlament, Mabel Cabrer, les Illes no formen part de "l'entelèquia" dels Països Catalans i l'obstinació amb la llei de símbols, que podria perseguir l'exhibició de la Reial Senyera de les quatre barres per manca d'oficialitat als centres públics; m'obliguen a capficar-me en el debat geocultural. Vagi per dit que mai he estat en excés -i diria que la societat balear tampoc- ni de banderes ni de símbols, però cal respondre amb dosis equilibrades de cura i contundència certes escomeses intolerables.

Anem, com sempre, a pams. I com sempre, comencem per l'Estatut, llei bàsica de la nostra convivència i marc del nostre autogovern. A la modificació de l'Estatut aprovat durant l'executiu Matas el 2007 apareix al preàmbul una declaració d'essència bastant evident: La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat. Evidentment, partint d'aquesta afirmació estatutària, si la llengua catalana és vertebradora de la nostra identitat, dir que tenim alguna cosa en comú amb els territoris de València o del Principat de Catalunya, amb els quals compartim llengua i cultura, potser no sigui tanta "entelèquia".

Podem filar més prim. Anem a l'article 5 de l'Estatut. Resulta que, sencer, està dedicat a "Els territoris amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears". Així doncs, aquest article insta al govern a "promoure la comunicació, l'intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l'Estat espanyol, que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears." Arribats en aquest punt, algú em pot dir que això té dues lectures, i jo n'estaré del tot d'acord.

Una primera lectura podria consistir a reafirmar el vincle d'hispanitat amb els territoris de la Península o Iberoamèrica. Centrant-me en aquest darrer cas, el meu padrí fou nat a Puerto Rico i els vincles dels d'aquí i dels d'allà són evidents amb els més de vint països que, al llarg del segle XIX, se separaren dels dos estats ibèrics. Cert és que per ventura aquesta primera lectura de l'article 5 és un poc exagerada i no crec que els redactors anessin per aquest camí quan l'escriviren. No obstant això, no seré jo el que posi en dubte ni qüestioni el concepte d'hispanitat. I això és així perquè tant meus consider els poemes revolucionaris de Martí a Cuba o la insuperable profunditat del modernisme literari del nicaragüenc i "Princep de les lletres castellanes", Rubén Darío; com la bellesa sublim de les descripcions del camp castellà de Machado o l'obra universal de Cervantes. Així doncs, ras i curt: els d'aquí i els d'allà, per motius històrics, compartim una llengua i una cultura i d'això n'hem dit hispanitat.

Feta aquesta primera lectura, anem a la segona. Si la nostra llengua "pròpia" és la catalana, el més lògic és llegir l'article 5 amb clau de "cultura dels territoris de llengua catalana". És a dir, una lectura de catalanitat cultural, de promoció de la cultura comuna que ens identifica com a poble i que, recuperant el preàmbul de la llei de normalització lingüística de 1986 "ens introdueix, a partir de la conquesta, a Occident". Així doncs, si ningú posa en dubte l'existència de la hispanitat, no podem posar en dubte l'existència de la catalanitat. És tan propi de la nostra cultura Ramon Llull com Ausiàs March o Joanot Martorell. Les Rondaies, molt mallorquines, no són alienes a la cultura de les Pitiüses. Les quatre grans cròniques -Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós- són tan nostres com valencianes, principatines i de tots els territoris on tenim la llengua catalana com a "pròpia". Així doncs, un altre pic, ras i curt: els d'aquí i els d'allà, per motius històrics, compartim una cultura i una llengua que, a més de comuna, el nostre Estatut defineix com a pròpia. I d'aquest àmbit comú alguns en diem catalanitat.

Ara bé, filem encara més prim si escau, i parlem concretament del concepte de "Països Catalans". Sincerament, fa anys que la literatura dels nostres contorns va plena d'aquest concepte sense que per això tothom s'hagi fet independentista. No és més que l'acceptació d'una realitat sociocultural de base històrica i lingüística. Ara bé, tot i que a alguns els molesti la connotació política que l'acceptació d'aquesta realitat pot tenir, el fet de negar-la podria conduir a un resultat invers al que es pretén amb la seva condemna pública. Quan la tinta es carrega de fel i s'estimba un concepte perquè qualcú el veu com una "entelèquia política" -efectivament inexistent- es pot convertir un sentiment cultural de pertinença en una arma reivindicativa de caràcter social i polític. Però bé, per sortir de dubtes de la seva interpretació més comuna analitzem ambdues paraules del concepte de forma acurada i acadèmica. I per abandonar tota ombra de parcialitat, no ho farem a partir del diccionari de la Enciclopèdia Catalana o el diccionari Moll, sinó a partir de les definicions del diccionari de la Real Academia Española de la Lengua: País, segons la definició de la RAE, és "Nación, región, provincia o territorio" i catalán és, en la tercera accepció del mateix diccionari "Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón." Com que al nostre territori, aquesta "lengua vernácula" (la RAE defineix "vernácula" com: idioma doméstico, nativo de nuestra casa o país") també té caràcter de pròpia, ja tenim una conjugació perfecta i del tot acceptable culturalment: Països -és a dir, uns territoris determinats- Catalans -que comparteixen aquest vincle d'idioma propi (a més d'esser domèstic, nadiu i de casa per a la RAE).

Evidentment, així com en diem "Països Catalans" els podríem dir "països de parla catalana", "territoris de parla catalana", "catalanofonia" o, encara millor, el que més m'agrada a mi per la profunditat cultural del terme: catalanitat. Però els conceptes, com tot en l'essència humana, tenen una continuïtat històrica i una major o menor fortuna en l'ús social, i en aquest cas va esser "Països Catalans" i no un altre el que va arrelar. Que molts hi veuen i li donen connotació política? També molts li donaven i li donen connotació política a la francofonia de l'Àfrica i la hispanitat d'Amèrica i no per això hem negat el substrat existent de cultura comuna amb França del Senegal o amb Espanya de l'Argentina. Així doncs, convid a qui vulgui del Partit Popular a rebatre on i quan requereixi la vigència cultural d'aquest concepte perquè no és ni gallard ni honest mesclar ous amb caragols negant l'existència d'un vincle cultural, històric i lingüístic amb tots els territoris amb els quals compartim la llengua que ens és pròpia.

Quatre barres

Passem ara al segon dels aspectes que ens ocupen: la possibilitat d'obligar els centres educatius, un cop s'aprovés la polèmica Llei de símbols i per la seva manca d'oficialitat, a despenjar les Reials Senyeres que s'han exhibit a les façanes, en forma de llaç, per a la defensa de la llengua estatutàriament definida com a pròpia. És cert que l'article 6 de la nostra norma de convivència bàsica defineix una bandera de les Balears que, per la incorporació d' "un quarter situat a la part superior esquerra de fons morat i amb un castell blanc de cinc torres enmig" es diferencia de la Reial Senyera formada només per les quatre barres amb el camper d'or de fons. Ara bé, clama al cel que algú manqui a la veritat fent creure que la Reial Senyera amb les quatre barres nues ens és un símbol aliè o, fins i tot, un símbol imposat des d'altres territoris de l'estat. I en aquest cas la història torna a esser escandalosament evident. Amb un estendard de quatre barres va entrar el Rei en Jaume I a Ciutat el 31 de desembre de 1229, i cada any es commemora el fet amb les autoritats fent processó i ofrena al Conqueridor. Abanderades amb quatre barres apareixen les nostres naus als portolans de navegació del segle XIII i amb quatre barres apareix pintada Mallorca a l'Atles Català del nostres insignes cartògrafs del segle XIV, Abraham Cresques i el seu fill Jafudà. Però si tot això no fos suficient i el que voleu és continuïtat en el temps, vegeu que això de la Senyera Reial ve d'enrere i que les quatre barres, nues i soles, són omnipresents com a distintiu del nostre poble, anem a la pedra, als vitralls o a les pintures. Anem a la clau de volta de la capella dels Reis de Mallorca a Ciutat -quatre barres-, a la de la clau de volta de la nau central de la Seu de Mallorca -quatre barres-, al bigam del claustre de Sant Francesc a Ciutat -quatre barres-, als vitralls de l'Ajuntament a Ciutat -quatre barres-, a l'escut en bronze del monument de Jaume I a la Plaça d'Espanya a Ciutat -quatre barres-, a un dels dos escuts reials de la capella de Santa Pràxedes a l'església de Santa Anna al Palau de l'Almudaina a Ciutat -quatre barres-, a l'escut situat damunt l'entrada de l'antic Hospital General a Ciutat -quatre barres-, a l'escut barroc al patí del Palau de l'Almudaina a Ciutat -quatre barres-, a l'escut damunt el portal de les Ferreries d'Eivissa -quatre barres-, a la clau de volta principal de la nostra joia del gòtic civil, la Llotja de Guillem Sagrera a Ciutat -quatre barres-, a l'escut a la casa de la Cúria a Eivissa -quatre barres-, a l'escut a l'Ajuntament d'Alaior a Menorca -quatre barres-, a l'escut situat sobre la porta del Castell de Sant Nicolau a Ciutadella -quatre barres-, a l'escut a la façana neogòtica de la Seu de Mallorca del segle XIX a Ciutat -quatre barres-, a l'escut sobre l'aljub dels lleters del segle XIX a Ciutat - quatre barres-, a l'escut de la clau de volta principal a la Catedral de Menorca -quatre barres-, a l'escut del monument a Jaume III a Llucmajor -quatre barres-, a l'escut a la façana de l'Ajuntament a Ciutadella -quatre barres-, i així la llista pot continuar sense por de no trobar un segle, des de 1229, en què les quatre barres, soles i sense més afegits, no hagin estat presents. Una Reial Senyera exhibida com a penyora certa de la nostra identitat i com a símbol indiscutible de les nostres illes.

Per tot això, ja no entr a analitzar les conseqüències evidents que declaracions i lleis d'aquestes característiques poden tenir sobre la tergiversació d'una realitat cultural i sobre el dret fonamental a la llibertat d'expressió. Per contra, l'únic que sol·licit davant l'absurd és que l'executiu miri més enllà de conceptes que li fan por i símbols que no importa que siguin oficials perquè ens siguin propis. Només deman que el president s'encisi els ulls amb una mirada amunt. Em basta que esguardi la clau de volta de la capella del Consolat de Mar, edifici des d'on governa, perquè clogui la son. Allà veurà com hi ha un escut amb quatre barres que el contemplen, nues i pacients, arrelades dins la història.